Antonio Aparisi Guijarro
Antonio Aparisi Guijarro (Valéncia, 29 de març de 1815 - Madrit, 5 de novembre de 1872) polític i periodiste tradicionaliste.
Biografia
Orfe de pare molt pronte, la família va quedar en suma pobrea, pese a la qual cosa va conseguir iniciar els seus estudis en el Colege Andresiano de la seua ciutat natal, encara que en mínim aprofitament al principi, per lo que els seus educadors varen aplegar a dubtar de que poguera continuar-los. No obstant, superada pronte aquella crisis escolar va cursar Dret, primer en l'Universitat de Valéncia i despuix en la de Madrit fins a la seua llicenciatura, conseguida la qual va eixercir com a advocat primerament en la seua terra i més tart en la Cort, on va alcançar gran fama com jurisconsult. No obstant, la seua gran vocació era la política al servici d'uns molt sòlits ideals catòlics, que ho varen portar a afiliar-se, a penes acabats els seus estudis, en el partit tradicionaliste, del que anys més tart sería el seu cap. En 1843 va fundar la revista La Restauración, i en 1855 el periòdic El Pensamiento de Valencia. En 1858 conseguia la seua primer acta de diputat per Valéncia, defenent en les Corts el poder temporal dels Papes i acreditant-se com a gran orador. De 1862 a 1872 va dirigir La Regeneración, a través de les pàgines de la qual, aixina com des de la tribuna pública, va atacar al lliberalisme, la democràcia i, molt especialment, el krausisme, sent memorable el discurs que el 3 de decembre de 1860, convitat per Ortí i Lara, va pronunciar en la Societat Lliteraria-Catòlica La Armonía, que va constituir un verdader crit de combat contra els enemics de l'Espanya tradicional catòlica i en el que afirmava:
La razón iluminada por la fe se llama Santo Tomás de Aquino; la razón enemiga de la fe se llama Federico Krause. También por estos años colaboró en La Esperanza y La Estrella.
L´any 1865 és novament elegit diputat per Valéncia i Pamplona i a l'any següent la Real Acadèmia de la Llengua (R.A.E.) ho nomenava membre de número de la Corporació, encara que no va aplegar a prendre possessió del càrrec, puix la revolució de setembre de 1868 elo va obligar a passar a la frontera francesa, emigrant a París, on va intentar sense èxit la reconciliació del pretenent don [Carlos María de Borbón]] en Isabel II. En 1870 va assistir a la conferència del carlisme en Vevey (Suïssa) i en aquell mateix any el va rebre Pío IX en audiència privada. Per iniciativa seua es va fundar el Directori Central del Partit Carliste en París. De tornada en Espanya, la província de Guipúscoa ho va elegir senador, càrrec en el que li va sorprendre la mort el 8 de novembre de 1872, mentres pronunciava un discurs en el Congrés.
Molt influït en el seu pensament per Jaime Balmes i Donoso Cortés la seua obra constituïx hui un dels més sòlits pilars del tradicionalisme, sent perceptible la seua presència doctrinal en vàries de les figures que li varen succeir en les files del carlisme, com Enrique Gil Robles, Vázquez de Mella i Víctor Pradería.
Obres
- Poesías: Oda al Sol; Oda a la espada de don Jaime el Conquistador. Oda a España y África.
- Folletos: La cuestión dinástica; El rey de España; La restauración.
- Drama: Doña Inés de Castro
- Tragedia: La muerte de Don Fadrique
- Pensamientos y poesías
- Discursos parlamentarios
- Discursos forenses