Edat mija
L'Edat Mija es el periodo de l'història europea que transcorreu des de la desintegracio de l'Imperi Romà d'Occident, en el sigle V, fins el sigle XV.
El seu començament se situa tradicionalment en l'any 476 en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i el seu fi en 1492 en el descobriment d'Amèrica, o en 1453 en la caiguda de l'Imperi Bizanti, data que coincidix en l'invencio de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el fi de la Guerra dels cents anys.
El terme implicà en el seu orige una paralisis del progres, considerant que l'edat mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronologicament entre la gloria de l'antiguetat classica i el renaiximent. L'investigacio actual tendix, no obstant, a reconeixer este periodo com un mes dels que constituixen l'evolucio historica europea, en les seues propis procesos critics i de desenroll. Se dividix generalment l'edat mija en tres epoques.
Inicis de l'edat mija
Ningun event concret determina el fi de l'antiguetat i l'inici de l'edat mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de Roma pels gots dirigits per Alaric I en el 410, ni el derrocament de Romul Augustul (ultim emperador romà d'Occident) foren succesos que les seues contemporaneus consideraren iniciadors d'una nova epoca.
La culminacio a finals del segle V d'una serie de procesos de llarga duracio, entre ells la greu recalcada economica i les invasions i assentament dels pobles german en l'Imperi romà, feu canviar la faç d'Europa. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingue una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'Imperi romà, que mai arribà a perdre's u oblidar-se per complet.
Desintegracio del poder central i vassallage
L'imperi de Carlomagne (742-814) constitui el primer intent de crear un nou orde despres dels greus trastorns que s'havien produit a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'Imperi romà.
A la mort de Carlomagne (814) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del nort o normants, provinents d'Escandinavia, se dirigiren a Russia, Anglaterra, el nort de França i el Mediterraneu.
Els pobles eslaus s'estengueren per l'Europa centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nomades provinents del centre d'Asia, recorreron la conca del Danubi. En el curs del sigle X estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'Europa.
Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformacio general de les formes economiques, socials i politiques. Decaigueren les ciutats, disminui i casi desapareixque el comerç internacional, se redui l'us de la moneda i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desapareixque l'organisacio administrativa burocratica.
Llentament se formà un nou orde que ha rebut el nom de feudalisme.