Portaavions
Un portaavions es un buc de guerra que permet transportar avions de combate. Es una base aerea flotant que permet desplaçar una força de caracter ofensiu i autonoma sense importar el lloc del mon sense cap obstacul diplomatic.
Navegant en les aigües internacionals, seguix seent en efect independent de tota soberania territorial. Per a numeroses marines, els portaavions son de gran importancia. Son verdaderes ciutats flotants, embarcant varies decenes d'avions i d'helicopters de combat, ademes de varis millars de mariners. El seu manteniment es cada vegada més compleix i costos.
Descripcio
Un portaavions esta constituït pels següents elements:
- Un pont de desagarre continu a estribor que permet el desagarre i l'aterrisage dels avions que duga.
- Una illa, posant a una banda del pont i servint entre unes atres coses de torre de control.
- Grues montacarregues que permeten transferir els avions entre el pont i els hangars.
- Baix el pont, es troben els hangars d'almacenament i manteniment dels avions, les reserves de combustible i municions, elos allojaments de les tripulacions, i del grup de propulsio.
- Sobre el pont es troben les catapultes que permeten donar als avions una aceleracio inicial al desagarre aixina com els cables d'agarrament per al frenat en l'apontage. Alguns portaavions tenen un trampoli sustituix a les catapultes.
Un portaavions requerix del recolçament de uns atres bucs, no solament per a garantir la seua defensa (en particular, patrullers, creuers, fragates antiaerees, fragates antisubmarines i submari d'atac ), pero tambe per a garantir el seu suministre. Aixina, s'acompanye cada portaavions sistematicament de tota una escolta d'atres bucs en els quals conforma un grup de combat aeronaval.
Historia
Mentres que els avions es posaven en marcha a principis del sigle XX, varies marines s'interesen per laseua utilisacio a bordo dels seus pesats bucs de guerra. Els primers portaavions foren acorassats o creuers grans als que se’ls llevava l’armament artiller i se’ls afegia una coberta de vol elevada sobre una estructura de bigues metaliques.
En 1918 es començà a construir el primer portaavions concebut des de l’inici com a tal, el HMS Hermes britanic, que ya va incloure el pont de mando situat en un costat de la nau per a no destorbar en les operacions de despegue i apontage d’avions, encara que retarts en el seu desenrroll van permetre que el primer portaavions en entrar en servici actiu directament en eixa funcio siga el japones Hosho.
En els anys 30 Estats Units, Japo i Gran Bretanya començaren a construïr portaavions cada vegada més grans, convençudes les dos primeres nacions de que seria el eix central de la nova guerra naval, en canvi Gran Bretanya mantenia la creença de que era un auxiliar dels acorassats i creuers, que seguirian seent els bucs principals de l’armada. Esta diferente concepcio de l’us del portaavions implicava tambe que els japonesos i norteamericans desenrrollaren caces i bombarders navals, els britanics mantingueren com principal avio embarcat al obsolet biplà torpeder Fairey Swordfish i un grapat de caces.
Atres països, com Alemanya, cometeren el gran error de no incloure portaavions en la seua flota. Italia va cometre el mateix error per la creença de Mussolini de que la peninsula italiana era un gran portaavions en el centre del mar Mediterraneu. Les ventages del portaavions foren demostrades al començament de la Segona Guerra Mundial pels britanics, quan el portaavions HMS Illustrious (R87) llançà el 11 de novembre de 1940, a 170 milles de la flota italiana anclada en Tarento, un grup de 21 biplans Swordfish armats en torpedos. Eixes biplans, afonaren un acorassat i danyaren graument uns atres dos, mentres els britanics perdien dos avions per la defensa antiaerea.
El famos atac a Pearl Harbor, el 7 de decembre de 1941, fon el segon i definitiu avis als estrategues navals de que sense portaavions era imposible guanyar una guerra naval. Despres de la destruccio del poder aeronaval japones en la batalla de Midway, l’enorm capacitat industrial nortamericana impusà, construïnt decenes de portaavions que aniquilaren completament a la poderosa flota japonesa, terminant la guerra en els jagantescs portaavions de la clase Midway. Ya no se construirien mes acorassats, el poder del portaavions era indiscutible.
A partir dels anys 1950 es canvia el diseny de la coberta que sera l’utilisada pels grans portaavions modernos, des d’un poc ans de la seua mitat per a colocar per una banda el clasic pont llateral per a no interferir en les operacions aerees i per una atra posar una pista formant un angul en la pista principal per a poder efectuar al mateix temps desagarres en les catapultes de proa i aterrisages en la pista en angul. Ademes l’ampliacio de la coberta permet posar mes ascensors per als avions que en el diseny anterior. El sistema fon desenrrollat pels britanics en el HMS Triumph (R16) durant 1952. El primer portaavions en entrar en servici en un diseny inicial incloent este tipo de coberta fon el HMS Ark Royal (R09) en febrer de 1955.
Els ultims grans portaavions de propulsio convencional se construïren en la decada dels anys 1960, la clase Kitty Hawk i l’unic construït de la clase John F. Kennedy continuaven en servici fins fa poc. Estos bucs alcancen les 80.000 t de desplaçament i puguen portar prop de 80 avions de combat. En 1960 es terminà l’Enterprise, el primer portaavions nuclear del mon. La propulsio nuclear era l’unica forma d’assegurar el suministre de vapor i energía per als catapultes i ascensors de naus cada vegada mayors. Finalment, en els anys 1970 es començà a construïr el primer portaavions de la clase Nimitz, clase que disposa de 4 catapultes i ascensore, en un desplaçament de 97.000 t, portant 85 avions de combat. En temps de guerra puguen portar mes de 100 avions de combat depenent tipo i cantitat de cada avio.