Miguel de Unamuno
| Miguel de Unamuno Jugo | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Miguel de Unamuno | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i filòsof | ||
| Naiximent: | 29 de setembre de 1864 | ||
| Lloc de naiximent: | Bilbao, Espanya | ||
| Defunció: | 31 de decembre de 1936 | ||
| Lloc de defunció: | Salamanca, Espanya | ||
Miguel de Unamuno Jugo (Bilbao, 29 de setembre de 1864 - † Salamanca, 31 de decembre de 1936) fon un escritor i filòsof espanyol pertanyent a la generació del 98. En la seua obra va cultivar gran varietat de gèneros lliteraris com la novela, ensaig, teatre i poesia. Va ser, aixina mateix, diputat en Corts de 1931 a 1933 per Salamanca. Fon nomenat rector de l'Universitat de Salamanca tres voltes; la primera volta en l'any 1900 i l'última en 1931 fins a la seua destitució, el 22 d'octubre de 1936, per orde de Franco.
BiografiaEditar
InfanteaEditar
Miguel de Unamuno va nàixer en el número 16 del carrer Ronda de Bilbao, en el barri de Siete Calles. Era el tercer fill i primer varó, despuix de María Felisa, naixcuda en l'any 1861, i María Jesusa, fallida en 1863, del matrimoni hagut entre el comerciant Félix María de Unamuno Larraza i la seua neboda carnal, María Salomé Crispina Jugo Unamuno, dèsset anys més jove. Més tart varen nàixer Félix Gabriel José, Susana Presentación Felisa i María Mercedes Higinia.
Als pocs mesos de nàixer, els pares de Miguel canvien de domicili i s'instalen en el segon pis dreta del carrer de la Cruz número 7. En els baixos es troba la chocolateria dels seus tios, que viuen en el primer pis. No ha complit encara els sis anys quan queda orfe de pare. Félix de Unamuno va fallir el 14 de juliol de 1870 en el balneari de Urberuaga, en Marquina, de malaltia de tisis pulmonar.
Deprengué les seues primeres lletres en Don Higinio en el colege privat de San Nicolás, situat en una andana del carrer del Correo. En les catequesis preparatòries per a la primera comunió, en l'iglésia de San Juan, va conéixer a qui, en el temps, sería la seua nóvia i esposa: Concepción Lizárraga, Concha.
En acabar els seus primers estudis en el colege de San Nicolás i a punt d'entrar en l'institut, va assistir com a testic al sege de la seua ciutat durant la Tercera Guerra Carlista, lo que despuix reflectirà en la seua primera novela, Paz en la guerra. Al mando del general Elío, la vila va quedar sitiada per les tropes carlistes des del 28 de decembre de 1873. A partir de febrer de 1874, la situació es va agravar en quedar interromput qualsevol abastiment a través de la ria i, per últim, el dia 21 del mateix més va començar el bombardeig de Bilbao. El lloc va finalisar el 2 de maig de 1874 en l'entrada de les tropes lliberals al mando del general Gutiérrez de la Concha. Per als seus biógrafs, esta experiència de la guerra civil va marcar el seu trànsit de l'infantea a l'adolescència.
BachilleratEditar
La següent etapa en la vida acadèmica d'Unamuno va començar l'11 de setembre de 1875, data en la que va realisar el seu examen d'ingrés en l'Institut Viscaí per a cursar el Bachillerat, prova en la que va obtindre la calificació de Aprovat, i no es va presentar a l'examen de premi. Tant l'examen d'ingrés com el primer curs va tindre que realisar-los en l'antic colege del carrer del Correo, ya que l'Institut, durant la guerra, havia segut convertit en hospital militar. Santos Barrón va ser el seu professor de Llatí i Castellà, i Genaro Carreño de Geografia universal. Va obtindre la calificació de notable en les tres assignatures.
Els restants quatre cursos els va realisar en l'institut. En general, li disgustava el método d'aprenentage memorístic que s'aplicava en casi totes les assignatures i li avorrien, en particular, les classes de Llatí, Història, Geografia i Retòrica. No va tindre cap problema en l'Aritmètica, la Física, la Geometria o la Trigonometria, i gojava en l'Àlgebra. També li va agradar la Filosofia, que agrupava llavors en quarto curse fonaments de Psicologia, Llògica i Ètica, a pesar de que no apreciava la didàctica del seu professor, el sacerdot Félix Azcuénaga. En eixes classes podia fer gala del seu talent d'orador rivalisant a sovint en el seu companyer, Andrés Oñate. Per últim, en les assignatures impartides per Fernando Mieg, Història Natural, Fisiologia i Higiene, va conseguir sengles sobreixents, provable conseqüència del sistema pedagògic utilisat pel catedràtic que sabia despertar la curiositat i l'interés dels seus alumnes. Com diu, lliteralment, el seu expedient, en data 19 i 21 de juny de 1880 va ser aprovat en els eixercicis del grau de Bachiller en Arts, en 17 d'agost del mateix se li va expedir el títul pel Sr. Rector d'este districte i en 30 del mateix més va rebre el dit títul.
Bon dibuixant, va estudiar en el taller bilbaí d'Antonio Lecuona, pero, com ell mateixa va confessar, la falta de domini sobre el color li va fer desistir d'una carrera artística.
Estudis universitarisEditar
En setembre de l'any 1880 es trasllada a l'Universitat de Madrit per a estudiar Filosofia i Lletres. El 21 de juny de 1883, als seus dèneu anys, finalisa els seus estudis i realisa l'examen de Grau de dita llicenciatura obtenint la calificació de sobreixent. A l'any següent, el 20 de juny, es doctora en una tesis sobre la llengua vasca: Crítica del problema sobre l'orige i prehistòria de la raça vasca. En ella anticipa la seua idea sobre l'orige dels vascs, idea contrària a la que en els anys següents anirà gestant el nacionalisme vasc, recent fundat pels germans Arana Goiri, que propugnarà una raça vasca no contaminada per atres races.
ProfessorEditar
En l'any 1884 comença a treballar en un colege com a professor de llatí i psicologia, publica un artícul titulat Del elemento alienígena en el idioma vasco i un atre costumiste, Guernica, aumentant la seua colaboració en 1886 en el Noticiero de Bilbao.
En l'any 1888, oposite en Madrit a la càtedra de Psicologia, Llògica i Ètica vacant en l'Institut de Bilbao i, mentres es troba en la capital per este motiu, la Diputació de Viscaya convoca una plaça de professor interí de llengua vascongada en el mateix institut en assignació anual de mil cinccentes pessetes. Es presenta a esta última junt en Pedro Alberdi, Eustaquio Madina, Sabino Arana i el noveliste i folcloriste Resurrección María de Azkue, adjudicant-se la plaça a este últim. El primer informe presentat pel Secretari de la Diputació va fer constar que, dels cinc candidats, solament Unamuno i Azkue contaven en títul professional. El primer, doctor en Filosofia i Lletres i el segon, Bachiller en Teologia. Segons Sabino Arana, l'adjudicació es va deure al Diputat Larrazabal, amic de Azkue i amic del meu difunt pare, (que) em va escriure suplicant-me retirara la solicitut, per a que el nomenament recaiguera en Azkue, jove clerc rebujat que tenia que sostindre a la seua mare i germanes i a tal efecte i per a desplegar les seues facultats desijava establir-se en Bilbao.
Polemisà en Arana, que iniciava la seua activitat nacionalista, ya que considerava a Unamuno com a vasc pero espanyoliste degut a que Unamuno, que ya havia escrit algunes obres en vasc, considerava que eixe idioma estava pròxim a desaparéixer.
En 1889 prepara atres oposicions i viaja a Suïssa, Itàlia i França, a on se celebra l'Exposició Universal i s'inaugura la torre Eiffel.
El 31 de giner de 1891 es casà en Concha Lizárraga, de la que estava enamorat des de chiquet i en qui va tindre nou fills: Fernando, Pablo, Raimundo, Salomé, Felisa, José, María, Rafael i Ramón. Salomé es va casar més tart en el poeta José María Quiroga Plá. Unamuno passa els mesos hivernals d'eixe any dedicat a la preparació de les oposicions per a una càtedra de grec en l'Universitat de Salamanca, una matèria menys controvertida, la qual obté. En motiu d'estes oposicions, entaula amistat en el granadí Ángel Ganivet, amistat que s'anirà intensificant fins al suïcidi d'aquell en 1898.
L'11 d'octubre de 1894 ingressa en l'Agrupació Socialista de Bilbao i colabora en el semanari Lucha de clases d'esta ciutat, abandonant el partit socialiste en 1897 i sofrint una gran depressió.
Des dels inicis de la seua estància en Salamanca, va participar activament en la seua vida cultural, i es va fer habitual la seua presència en la terraça del Café lliterari Novelty, al costat de l'ajuntament, costum que va mantindre fins a 1936. Des d'aquell café, quan a Unamuno, referint-se a la Plaça Major de Salamanca, li preguntaven si era un quadrat perfecte o no, ell afirmava: És un quadrilàter. Irregular, pero admirablement harmònic.
En l'any 1900 va ser nomenat, en sols trentassís anys d'edat, rector de l'Universitat de Salamanca per primera volta, càrrec que va aplegar a ostentar tres voltes.
Monarquia d'Alfons XIII fins a la caiguda de Primo de RiveraEditar
En l'any 1914 el ministre d'Instrucció Pública el destituïx del rectorat per raons polítiques. En l'any 1920 és elegit pels seus companyers decà de la Facultat de Filosofia i Lletres. És condenat a setze anys de presó per injúries al rei, pero la sentència no va aplegar a complir-se. En 1921 fon nomenat vicerrector. Els seus constants atacs al rei i al dictador Primo de Rivera fan que este el destituïxca novament i el desterre a Fuerteventura en febrer de 1924. El 9 de juliol és indultat, pero es desterra voluntàriament a França; primer a París i, al poc de temps, a Hendaya. Quedant-se fins a l'any 1930, any en el que cau el règim de Primo de Rivera. Al seu regrés a Salamanca, tornà a la ciutat sent rebut de forma apoteòsica.
La RepúblicaEditar
Miguel de Unamuno es presenta candidat a regidor per la conjunció republicà-socialista per a les eleccions del 12 d'abril de 1931, sent elegit. Unamuno proclama el 14 d'abril la República en Salamanca. Des del balcó de l'ajuntament, el filòsof declara que comença una nova era i acaba una dinastia que nos ha empobrit, envilit i enbadocat. La República li repon en el càrrec de rector de l'Universitat salmantina. Es presenta a les eleccions a les Corts i és elegit diputat com a independent per la candidatura de la conjunció republicà-socialista en Salamanca, eixercint el seu càrrec entre el 12 de juliol de 1931 i el 9 d'octubre de 1933. No obstant, l'escritor i intelectual, que en 1931 havia dit que ell havia contribuït més que cap atre espanyol —en la seua ploma, en la seua oposició al rei i al dictador, en el seu exili...— a l'adveniment de la República, comença a desencantar-se. L'any [1933 decidix no presentar-se a la reelecció. A l'any següent es jubila de la seua activitat docent i és nomenat Rector vitalici, a títul honorífic, de l'Universitat de Salamanca, que crea una càtedra en el seu nom. En 1935 és nomenat ciutadà d'honor de la República. Frut del seu desencant, expressa públicament les seues crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i a Manuel Azaña.
La Guerra CivilEditar
En iniciar-se la guerra civil, recolza inicialment als rebels. Unamuno va voler vore en els militars alçats a un conjunt de regeneracionistes autoritaris disposts a canalisar la deriva del país. Quan el 19 de juliol la pràctica totalitat del consistori salmantí és destituïda per les noves autoritats i substituïda per persones adeptes, Unamuno accepta l'acta de regidor que li oferix el nou alcalde, el comandant Del Valle. En l'estiu de 1936 fa una crida als intelectuals europeus per a que recolzen als sublevats, declarant que representaven la defensa de la civilisació occidental i de la tradició cristiana, lo que causa tristea i horror en el món, segons l'historiador Fernando García de Cortázar. Azaña el destituïx, pero el govern de Burgos li repon de nou en el càrrec. No obstant, l'entusiasme per la sublevació pronte es torna en decepció, especialment davant el caire que pren la repressió en Salamanca. En les seues bojaques s'amontonen les cartes de dònes d'amics, coneguts i desconeguts, que li demanen que intercedixca pels seus marits encarcerats, torturats i fusilats. A finals de juliol, els seus amics salmantins, Prieto Carrasco, alcalde republicà de Salamanca i José Andrés y Manso, diputat socialiste, havien segut assessinats, i el seu alumne predilecte i rector de l'Universitat de Granada, Salvador Vila Hernández, detengut el 7 d'octubre. En la presó es trobaven també reclosos els seus íntims amics el doctor Filiberto Villalobos i el periodiste José Sánchez Gómez, este a l'espera de ser fusilat. El seu també amic, el pastor de l'Iglésia anglicana i francmaçó Atilano Coco, estava amenaçat de mort i de fet va ser fusilat en decembre de 1936. A principis d'octubre, Unamuno va visitar a Franco en el palau episcopal per a suplicar inútilment clemència per als seus amics presos. Salvador Vila va ser eixecutat el 22 d'octubre.
L'incident en l'Universitat de SalamancaEditar
Miguel de Unamuno també es va arrepenedir públicament del seu respal a la sublevació. El 12 d'octubre de 1936, en el paraninf de l'Universitat de Salamanca, durant l'acte d'obertura del curs acadèmic que se celebrava tradicionalment en la mateixa data que el Dia de la Raça, el rector es va enfrontar públicament al general Millán-Astray, que havia pronunciat unes soflames contra l'inteligència i exaltadores de la mort. Posteriorment es va atribuir a Unamuno un discurs lapidari que hauria inclós la seua famosa frase:
Els últims diesEditar
Els últims dies de sa vida (d'octubre a decembre de 1936) els va passar baix arrest domiciliari en la seua casa, en un estat, en paraules de Fernando García de Cortázar, de resignada desolació, desesperació i soletat. El 20 o 21 d'octubre, en una entrevista mantinguda en el periodiste francés Jérôme Tharaud (comú i erròneament atribuïda a l'escritor Nikos Kazantzakis) va declarar:
ObraEditar
Unamuno nos deixà joyes com:
- Niebla (1914)
- La tía Tula (1921)
- Andanzas y visiones españolas (1922), llibre de viages. Artículs publicats en els periòdics La Nación i El Imparcial.
- San Manuel Bueno Mártir (1930)
- Por tierras de Portugal y España (1911)
- La agonía del cristianismo (1864-1936)
I obres teatrals com:
- La esfinge (1898)
- La venda (1899)
- Fedra (1910)
- Soledad (1921)
CitesEditar
Des de 1918 el pare Fullana va ensenyar llengua valenciana en la seua catedra de l'Universitat Lliteraria de Valencia, tots sabem la seua opinio al respecte.
Miguel de Unamuno, rector de l'Universitat de Salamanca i gran autoritat per la condicio de filolec ademes de ridiculisar a Pompeu Fabra per lo deficient de la seua normativa, en varies publicacions demostre el coneiximent i l'admiracio que li tenia a la llengua valenciana, en La Frontera linguistica (Salamanca 1919), diu: cuando Cambó fue a Valencia le silbaron, i no le dejaron continuar, no les hablaba en valenciano si no en catalán. Les pareció un acto de imperialismo.
Manuel Mourelle de Lema, doctor en filosofia i lletres (seccio de filologia romanica) Universidad Complutense de Madrid. En el seu llibre, La Identidad Etnolingüística de Valencia, diu: Valencia y sus gentes constituyen a través de la historia la base científica sobre la que se cimentará la configuración del edificio lingüístico valenciano.
José Ángeles Castelló, Universitat de l'Estat de Florida (EE.UU.) en el seu llibre Fundamentación Metodológica de la Lengua Valenciana, diu: la resistencia que el pueblo valenciano pone al proceso de catalanización a que está sometido es prueba incontrovertible de su condición de lengua (Llamentem que per falta d'espai no podem afegir molts mes eixemples).
Com podem vore “les universitats” no ho tenen tan clar (Les que tenen per himne la sardana pot ser que si).ReferènciesEditar
- Abellán, José Luis (1964). Miguel de Unamuno a la luz de la psicología; una interpretación de Unamuno desde la psicología individual. Tesis doctoral. Madrid: Tecnos
- Hamling, Anna (2003). «Tolstoi, Unamuno y el existencialismo cristiano». Cuadernos de la Cátedra Miguel de Unamuno (38): 91-105. ISSN 0210-749X
- López-Pasarín Basabe, Alfredo (2009). «En torno a la «Vida de Don Quijote y Sancho», de Unamuno: cuestiones de hermenéutica». Cuadernos de la Cátedra Miguel de Unamuno (47): 53-67. ISSN 0210-749X.
BibliografiaEditar
- Blanco Aguinaga, Carlos (1975). El Unamuno contemplativo. Colegio de México, Publicaciones de la Nueva Revista de Filología Hispánica, 1959. Barcelona: Laia. ISBN 8472223051
- Blázquez González, Jesús Alfonso (2007). Miguel de Unamuno y Bernardo G. de Candamo: amistad y epistolario (1899-1936). Madrid: Ediciones 98. ISBN 978-84-935894-0-0
- Garrido Ardila, Juan Antonio (2007). Etnografía y politología del 98. Unamuno, Ganivet y Maeztu. Madrid: Biblioteca Nueva. ISBN 978-84-9742-578-0
- Garrido Ardila, Juan Antonio (ed.) (2015). El Unamuno eterno. Barcelona: Anthropos
- Juaristi Linacero, Jon (2012). Miguel de Unamuno. Madrid: Taurus. ISBN 9788430600762. OCLC 827934782
- Laín Entralgo, Pedro (1988). Cajal, Unamuno, Marañón. Tres españoles. Círculo de Lectores. ISBN 978-84-226-2474-5
- Rabaté, Colette; Rabaté, Jean Claude (2009). Unamuno. Madrid: Taurus. ISBN 9788430607617. OCLC 464747365
- Urrutia León, Manuel María (1997). Evolución del pensamiento político de Miguel de Unamuno. Universidad de Deusto. ISBN 84-7485-482-2
Enllaços externsEditar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Miguel de Unamuno.