Cultura

Revisió de 11:11 9 jul 2024 per Lluísm (Discussió | contribucions)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)

La cultura és el conjunt de totes les formes i expressions d'una societat determinada. Com a tal inclou costums, pràctiques, còdics, normes i regles de la manera de ser, vestimenta, religió, rituals, normes de comportament i sistemes de creences. Des d'un atre punt de vista es pot dir que la cultura és tota l'informació i habilitats que posseïx el ser humà. El concepte de cultura és fonamental per a les disciplines que s'encarreguen de l'estudi de la societat, en especial per a l'antropologia i la sociologia.

La UNESCO, en l'any 1982, declarà:

...que la cultura dona a l'home la capacitat de reflexionar sobre si mateix. És ella la que fa de mosatros sers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través d'ella discernim els valors i efectuem opcions. A través d'ella l'home s'expressa, pren consciència de si mateix, es reconeix com un proyecte inacabat, posa en dubte les seues pròpies realisacions, busca incansablement noves significacions, i creu obres que el transcendixen.
(UNESCO, 1982: Declaració de Mèxic)

Encara que moltes de les concepcions sobre cultura en el llenguage comú tenen el seu orige en el debat de les ciències socials, o be, varen existir primer en la parla quotidiana i despuix foren represes per les segones, ací es presenta un repàs sobre la construcció històrica del concepte de cultura en les disciplines socials.

Formació del concepte modern de culturaEditar

Orige del termeEditar

Els orígens del terme es troben en una metàfora entre la pràctica d'alguna activitat (per eixemple, el cultiu de la terra, que és l'agricultura) en el cultiu de l'esperit humà, de les facultats sensibles i intelectuals de l'individu. En esta accepció es conserva encara en el llenguage quotidià, quan s'identifica cultura en sensibilitat. D'esta sort, una persona "culta" és aquella que posseïx grans coneiximents en les més variades regions del coneiximent.

Concepció clàssica de la culturaEditar

 
En les seues primeres accepcions, cultura designava el cultiu dels camps

El terme cultura prové del llatí cultus que a la seua vegada deriva de la veu colere que significa atenció del camp o del ganado. Cap al sigle XIII, el terme se gastava per a designar una parcela cultivada, i tres sigles més tart havia canviat el seu sentit com a estat d'una cosa, al de l'acció: el cultiu de la terra o l'atenció del ganado (Porc, 1999: 10), aproximadament en el sentit en que s'utilisa en el valencià dels nostres dies en vocables com agricultura, apicultura, piscicultura i atres. Per la mitat del sigle XVI, el terme adquirix una connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. De qualsevol manera, l'accepció figurativa de cultura no s'estendrà fins al sigle XVII, quan també apareix en certs texts acadèmics.

El Sigle de les Llums (sigle XVIII) és l'época en que el sentit figurat del terme com "cultiu de l'esperit" s'impon en amplis camps acadèmics. Per eixemple, el Dictionnaire de l'Academie Française de l'any 1718. I encara que la Enciclopèdia l'inclou a soles en el seu sentit restringit de cultiu de terres, no desconeix el sentit figurat, que apareix en els artículs dedicats a la lliteratura, la pintura, la filosofia i les ciències. Al pas del temps, com a cultura s'entendrà la formació de la ment. És dir, es convertix novament en una paraula que designa un estat, encara que en esta ocasió és l'estat de la ment humana, i no l'estat de les parceles.

 
Voltaire, un dels pocs pensadors francesos del sigle XVIII que es mostraven partidaris d'una concepció relativista de l'història humana

La clàssica oposició entre cultura i naturalea també té les seues arrels en esta época. En l'any 1798, el Dictionnaire inclou una accepció de cultura en que s'estigmatisa l' "esperit natural". Per a molts dels pensadors de l'época, com Jean Jacques Rousseau, la cultura és un fenomen distintiu dels sers humans, que els coloca en una posició diferent del restant d'animals. La cultura és el conjunt dels coneiximents i sabers acumulats per l'humanitat a lo llarc dels seus milenaris d'història. En tant una característica universal, el vocable se gasta en número singular, ya que es troba en totes les societats sense distinció d'ètnies, ubicació geogràfica o moment històric.

Cultura i civilisacióEditar

També és en el context de l'Iluminisme quan sorgix una atra de les clàssiques oposicions en que s'involucra a la cultura, esta vegada, com a sinònim de la civilisació. Esta paraula apareix per primera vegada en la llengua francesa del sigle XVIII, i en ella se significava la refinació dels costums. Civilisació és un terme relacionat en l'idea de progrés. Segons açò, la civilisació és un estat de l'Humanitat en el qual l'ignorància ha segut abatuda i els costums i relacions socials es troben en la seua més elevada expressió. La civilisació no és un procés acabat, és constant, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les formes de govern, el coneiximent. Com la cultura, també és un procés universal que inclou a tots els pobles, inclús als més retardats en la llínea de l'evolució social. Per descontat, els paràmetros en que es mesurava si una societat era més civilisada o més salvage eren els de la seua pròpia societat. En els albors del sigle XIX, abdós térmens, cultura i civilisació eren empleats casi de manera indistinta, sobretot en francés i anglés (Thompson, 2002: 186).

 
Johann Gottfried Herder. Segons ell, la cultura podia entendre's com la realisació del geni nacional (Volksgeist)

És necessari senyalar que no tots els intelectuals francesos utilisaren el terme. Rousseau i Voltaire es mostraren reticents ad esta concepció progressista de l'història. Van intentar propondre una versió més relativista de l'història, encara que sense èxit, puix el corrent dominant era la dels progressistes. No fon en França, sino en Alemanya on les postures relativistes guanyaren major prestigi. El terme Kultur en sentit figurat apareix en Alemanya cap al sigle XVII -aproximadament en la mateixa connotació que en francés. Per al sigle XVIII fruïx de gran prestigi entre els pensadors burguesos alemanys. Açò es va deure al fet que fon gastat per a injuriar als aristócrates, a qui acusaven de tractar d'imitar les maneres "civilisades" de la cort francesa. Per eixemple, Immanuel Kant apuntava que "nos cultivem per mig de l'art i de la ciència, nos civilisem [a l'adquirir] bons modals i refinaments socials" (Thompson, 2002: 187). Per tant, en Alemanya el terme civilisació fon equiparat en els valors cortesans, qualificats de superficials i pretensiosos. En sentit contrari, la cultura es va identificar en els valors profunts i originals de la burguesia (Porc, 1999:13).

En el procés de crítica social, l'accent en la dicotomia cultura/civilisació se trasllada de les diferències entre estrats socials a les diferències nacionals. Mentres França era l'escenari d'una de les revolucions burgueses més importants de l'història, Alemanya estava fragmentada en múltiples Estats. Per això, una de les tasques que s'havien propost els pensadors alemanys era l'unificació política. L'unitat nacional passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que l'universalisme dels pensadors francesos pretenia borrar en nom de la civilisació. Ya en 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni de cada poble (Volksgeist ) s'inclinava sempre per la diversitat cultural, la riquea humana i en contra de l'universalisme. Per això, l'orgull nacional radicava en la cultura, a través de que cada poble havia de complir un destí específic. La cultura, com l'entenia Herder, era l'expressió de l'humanitat diversa, i no excloïa la possibilitat de comunicació entre els pobles.

Durant el sigle XIX, en Alemanya el terme cultura evoluciona devall l'influència del nacionalisme.[1] Mentrestant, en França, el concepte es va ampliar per a incloure no sols el desenroll intelectual de l'individu, sino el de l'humanitat en el seu conjunt. D'ací, el sentit francés de la paraula presenta una continuïtat en el de civilisació: no obstant l'influència alemanya, persistix l'idea que més allà de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (per posar un eixemple), hi ha alguna cosa que les unifica a totes: la cultura humana.[2]

Definicions de cultura en les disciplines socialsEditar

Per a efecte de les ciències socials, les primeres accepcions de cultura foren construïdes a finals del sigle XIX. Per esta época, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la pauta en el debat sobre el tema que ací nos ocupa la portava la filosofia. Els primers sociòlecs, com Émile Durkheim, rebujaven l'us del terme. Hem de recordar que en la seua perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats en l'estructura social.[3] Si be és opinió generalisada que Karl Marx va deixar de costat a la cultura, això es veu refutat per les mateixes obres de l'autor, sostenint que les relacions socials de producció (l'organisació que adopten els sers humans per al treball i la distribució social dels seus fruits) constituïxen la base de la superestructura juridicpolítica i ideològica, pero en cap cas un aspecte secundari de la societat. No és concebible una relació social de producció sense regles de conducta, sense discursos de llegitimació, sense pràctiques de poder, sense costums i hàbits permanents de comportament, sense objectes valorats tant per la classe dominant com per la classe dominada. El desvel de les obres jovenils de Marx, tant de L'ideologia alemanya (1845-1846) en l'any 1932 per la célebre edició de l'Institut Marx-Engels de l'URS baix direcció de David Riazanov, com dels Manuscrits econòmics i filosòfics (1844) posibilità que diversos partidaris de les seues propostes teòriques desenrollaren una teoria de la cultura marxista (vore més avant).

El concepte de cultura generalment és relacionat en l'antropologia. Una de les branques més importants d'esta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de l'antropologia, el terme ha segut desenrollat de diverses maneres, que suponen l'us d'una metodologia analítica basada en premisses que de vegades disten molt les unes de les atres.

Els etnòlecs i antropòlecs britànics i nortamericans de les postrimeries del sigle XIX varen reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Estos autors tenien casi sempre una formació professional en dret, pero estaven particularment interessats en el funcionament de les societats exòtiques en que Occident es trobava en eixe moment.[4] En l'opinió d'estos pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com Bachoffen, McLennan, Maine i Morgan), la cultura és el resultat del devindre històric de la societat. Pero l'història de l'humanitat en estos escritors era fortament deutora de les teories iluministes de la civilisació, i sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Definicions descriptives de culturaEditar

Definició de TylorEditar

 
E. B. Tylor, etnòlec britànic, digué: "La principal tendència de la cultura des dels orígens als temps moderns ha segut del salvagisme cap a la civilisació." (1995:43)

Com senyala Thompson (2002: 190), la definició descriptiva de cultura es trobava present en eixos primers autors de l'antropologia huitcentista. L'interés principal en l'obra d'estos autors (que abordava problemàtiques tan disímboles com l'orige de la família i el matriarcat, i les supervivències de cultures antiquíssimes en la civilisació occidental del seu temps) era la busca dels motius que portaven als pobles a comportar-se de tal o qual modo. En eixes exploracions, meditaren sobre les relacions entre el mig ambient i la societat, entre l'història i el present, o entre la tecnologia i el restant del sistema social.

Un dels més importants etnógrafs de l'época fon Gustav Klemm. En els deu toms de la seua obra Allgemeine Cultur-Geschitchte Der Menschheit (1843-1852) va intentar mostrar el desenroll gradual de l'humanitat per mig de l'anàlisis de la tecnologia, costums, art, ferramentes, pràctiques religioses. Una obra monumental, puix incloïa eixemples etnogràfics de pobles de tot el món. El treball de Klemm hauria de tindre eco en els seus contemporàneus, encabotats en definir el camp d'una disciplina científica que estava naixent. Uns vint anys més tart, en 1871, Edward B. Tylor publicà en Primitive Culture una de les definicions més àmpliament acceptades de cultura. Segons Tylor, la cultura és:

...aquell tot complex que inclou el coneiximent, les creences, l'art, la moral, el dret, els costums, i qualsevol atres hàbits i capacitats adquirits per l'home. La situació de la cultura en les diverses societats de l'espècie humana, en la mesura que pot ser investigada segons principis generals, és un objecte apte per a l'estudi de les lleis del pensament i l'acció de l'home.
(Tylor, 1995: 29)

D'esta sort, una de les principals aportacions de Tylor fon l'elevació de la cultura com a matèria d'estudi sistemàtic. A pesar d'este notable alvanç conceptual, la proposta de Tylor patia de dos grans debilitats. D'una banda, va traure del concepte el seu émfasis humaniste al convertir a la cultura en objecte de ciència. Per l'atre, el seu procediment analític era massa descriptiu. En el text citat dalt, Tylor planteja que "un primer pas per a l'estudi de la civilisació[5] consistix en disseccionar-la en detalls, i classificar estos en els grups adequats" (Tylor, 1995:33). Segons esta premissa, la mera recopilació dels "detalls" permetria el coneiximent d'una cultura. Una vegada coneguda, seria possible classificar-la en una graduació de més a manco civilisada, premissa que va heretar dels darwinistes socials.

Definició dels culturalistesEditar

 
Els antropòlecs nortamericans de la primera mitat del sigle XX estaven molt interessats en la documentació etnogràfica dels pobles indis, alguns dels quals estaven en procés d'extinció.

La proposta teòrica de Tylor fon represa i reelaborada posteriorment, tant en Gran Bretanya com en els Estats Units. En est últim país, l'antropologia evolucionava cap a una posició relativista, representada en primera instància per Franz Boes. Esta posició representava un trencament en les idees anteriors sobre l'evolució cultural, en especial les propostes pels autors britànics i el nortamericà Lewis Henry Morgan. Per ad est últim, contra qui Boes va dirigir les seues bateries en un dels seus pocs texts teòrics, el procés de l'evolució social humana (tecnologia, relacions socials i cultura) podia ser equiparat en el procés de creiximent d'un individu de l'espècie. Per tant, Morgan comparava el salvagisme en l' "infància de l'espècie humana", i la civilisació, en la madurea.[6] Boes fon sumament dur en les propostes de Morgan i el restant dels antropòlecs evolucionistes contemporàneus. A lo que els seus autors cridaven "teories" sobre l'evolució de la societat, Boes les va qualificar de "pures conjectures" sobre l'ordenament històric de "fenòmens observats conforme a principis admesos [de bestreta]" (1964:184).

La crítica de Boes en contra dels evolucionistes és un eco de la perspectiva dels filòsofs alemanys com Herder i Wilhelm Dilthey. El cor de la proposta radica en la seua inclinació a considerar la cultura com un fenomen plural. En atres paraules, més que parlar de cultura, Boes parlava de cultures. Per a la major part dels antropòlecs i etnòlecs adscrits a l'escola culturalista nortamericana, l'estat de l'art etnogràfic al principi del sigle XX no permetia la conformació d'una teoria general sobre l'evolució de les cultures. Per tant, la llabor més important dels estudiosos del fenomen havia de ser la documentació etnogràfica.[7] de fet, Boes va escriure molt pocs texts teòrics, en comparació en les seues monografies sobre els pobles indígenes de la costa pacífica d'Amèrica del Nort.

Els antropòlecs formats per Robin Reid hagueren d'heretar moltes de les premisses del seu mestre. Entre atres casos notables, estan el de Ruth Benedict. En la seua obra Patterns of culture (1939), Benedict senyala que cada cultura és un tot comprensible a soles en els seus propis térmens[8] i constituïx una espècie de matriu que dona sentit a l'actuació dels individus en una societat. Alfred Kroeber, reprenent l'oposició entre cultura i naturalea, també senyalava que les cultures són fenòmens sui generis, pero en sentit estricte, eren d'una categoria exterior a la naturalea. Per tant, segons Kroeber, l'estudi de les cultures havia d'eixir-se del domini de les ciències naturals i encarar a les primeres com lo que eren: fenòmens superorgànics.[9] Melville Herskovits i Clyde Kluckhohn varen reprendre de Tylor la seua definició cientificista de l'estudi de la cultura. Per al primer, també la recolecció de traços definitoris de les cultures permetria la seua classificació. Encara que en este cas, la classificació no es realisava en sentit diacrònic, sino espacial-geogràfic que hauria de permetre el coneiximent de les relacions entre els diferents pobles assentats en un àrea cultural. Kluckhonn, per la seua banda, resumix en el seu text Antropologia la major part dels postulats vists en esta secció, i reclama el domini de lo cultural com el camp específic de l'activitat antropològica.

Definició funcionaliste-estructuralEditar

La característica més peculiar del concepte funcionaliste de cultura es referix precisament a la funció social de la mateixa. El supost bàsic és que tots els elements d'una societat (entre els que la cultura és un més) existixen perque són necessaris. Esta perspectiva ha segut desenrollada tant en l'antropologia i en la sociologia, encara que sens dubte, les seues primeres característiques varen ser delineades involuntàriament per Émile Durkheim. Este sociòlec francés molt poques vegades gastà el terme com a unitat analítica principal de la seua disciplina. En el seu llibre Les regles del método sociològic (1895), plantejava que la societat està composta per entitats que tenen una funció específica, integrades en un sistema anàlec al dels sers vius, on cada orgue està especialisat en el compliment d'una funció vital. De la mateixa manera en que els òrguens d'un cos són susceptibles a la malaltia, les institucions i costums, les creences i les relacions socials també poden caure en un estat d'anòmia. Durkheim i els seus seguidors, no obstant, no s'ocupen exclusiva ni principalment de la cultura com a objecte d'estudi, sino de fets socials. A pesar d'ells, les seues propostes analítiques varen ser represes per autors conspicus de l'antropologia social britànica i la sociologia de la cultura d'Estats Units.

Més tart, el polonés Bronislaw Malinowski va reprendre tant la descripció de cultura de Tylor com alguns dels plantejaments de Durkheim relatius a la funció social. Per a Malinowski, la cultura podia ser entesa com "una realitat sui generis" que havia d'estudiar-se com a tal (en els seus propis térmens). En la categoria de cultura incloïa artefactes, bens, processos tècnics, idees, hàbits i valors heretats (Thompson, 2002: 193). També considerava que l'estructura social podia ser entesa anàlogament als organismes vius, pero a diferència de Durkheim, Malinowski tenia una tendència més holística. Malinowski creïa que tots els elements de la cultura posseïen una funció que els donava sentit i fea possible la seua existència. Pero esta funció no era donada únicament per lo social, sino per l'història del grup i l'entorn geogràfic, entre molts atres elements. El reflex més clar d'este pensament aplicat a l'anàlisis teòric fon el llibre Els argonautes del Pacífic Occidental (1922), una extensa i detallada monografia sobre les distintes esferes de la cultura dels illencs trobriandesos, un poble que habitava en les illes Trobriand, a l'orient de Nova Guinea.

Anys més tart, Alfred Reginald Radcliffe-brown, antropòlec també britànic, reprendria algunes de les propostes de Malinowski, i molt especialment les que es referien a la funció social. Radcliffe-brown rebujava que el camp d'anàlisis de l'antropologia fora la cultura, més be s'encarregava de l'estudi de l'estructura social, un entramat de relacions entre les persones d'un grup. No obstant, no per això no analisà aquelles categories que havien segut descrites en anterioritat per Malinowski i Tylor, seguint sempre el principi de l'anàlisis científic de la societat. En el seu llibre Estructura i funció en la societat primitiva (1975) Radcliffe-brown establix que la funció més important de les creences i pràctiques socials és la del manteniment de l'orde social, l'equilibri en les relacions i la transcendència del grup en el temps. Les seues propostes foren represes més tart per molts dels seus alumnes, especialment per Edward Evan Evans-pritchard etnógraf dels nuer i els azande, pobles del centre d'Àfrica. En els dos treballs etnogràfics, la funció reguladora de les creences i pràctiques socials està present en l'anàlisis d'eixes societats, a la primera de les quals, Evans-pritchard va cridar "anarquia ordenada".

Definicions simbòliquesEditar

Els orígens de les concepcions simbòliques de cultura es remonten a Leslie White, antropòlec nortamericà format en la tradició culturalista de Boes. A pesar que en el seu llibre La ciència de la cultura afirma en un principi que esta és "el nom d'un tipo precís o classe de fenòmens, és dir, les coses i els successos que depenen de l'eixercici d'una habilitat mental, exclusiva de l'espècie humana, que hem nomenat 'simbolisant'", en el transcurs del seu text, White anirà abandonant l'idea de la cultura com símbols per a orientar-se cap a una perspectiva ecològica (Thompson, 2002: 195).

Definició estructuralistaEditar

 
Segons la teoria estructuralista, la ment humana classifica tots els fenòmens del món, establint conjunts classificatoris a que s'adherixen càrregues semàntiques (es convertixen en símbols). Per eixemple, Héritier proponia que un parell de grups classificatoris universal és el que distinguix hòmens de dònes, en base en les diferències fisiològiques. Lo que canvia són les atribucions de cada grup: en algunes cultures, com l'occidental, la dòna s'encarrega de criar els chiquets. En atres, este quefer correspon als hòmens.

L'estructuralisme és un corrent més o manco estés en les ciències socials. Els seus orígens es remonten a Ferdinand de Saussure, llingüiste, qui propongué a grosso modo que la llengua és un sistema de signes. Despuix de la seua conversió a l'antropologia (tal com la flama en Trists tròpics), Claude Lévi-straus -influït per Roman Jakobson- hauria de reprendre este concepte per a l'estudi dels fets d'interés antropològic, entre els que la cultura era a soles un més. D'acort en Lévi-straus, la cultura és bàsicament un sistema de signes[10] produïts per l'activitat simbòlica de la ment humana (tesis que compartix en White).

En Antropologia estructural (1978) Lévi-Straus anirà definint les relacions que existixen entre els signes i símbols del sistema, i la seua funció en la societat, sense prestar massa atenció ad est últim punt. En resum, es pot dir que en la teoria estructuralista, la cultura és un mensage que pot ser descodificat tant en els seus continguts, com en les seues regles. El mensage de la cultura parla de la concepció del grup social que la crega, parla de les seues relacions en internes i externes. En El pensament salvage (2002), Lévi-straus apunta que tots els símbols i signes que està feta la cultura són productes de la mateixa capacitat simbòlica que posseïxen totes les ments humanes. Esta capacitat, bàsicament consistix en la classificació de les coses del món en grups, als que s'atribuïxen certes càrregues semàntiques. No hi ha grup de símbols o signes (camp semàntic) que no tinga un complementari. Els signes i els seus significats poden ser associats per metàfora (com en el cas de les paraules) o metonímia (com en el cas dels emblemes de la realea) als fenòmens significatius per al grup creador del sistema cultural. Les associacions simbòliques no necessàriament són les mateixes en totes les cultures. Per eixemple, mentres en la cultura occidental, el roig és el color de l'amor, en Mesoamèrica és el de la mort.

Segons la proposta estructuralista, les cultures dels pobles "primitius" i "civilisats" estan fetes de la mateixa matèria, i per tant, els sistemes dominants de coneiximent del món exterior dominants en cada un (màgia en els primers, ciència en els segons) no són radicalment diferents. Encara que són diverses les distincions que es poden establir entre cultures primitives i modernes, una de les més importants és el modo en que manipulen els elements del sistema. En tant que la màgia improvisa, la ciència procedix sobre la base del método científic (Lévi-straus, 2002: cap.1). L'us del método científic no vol dir, segons Lévi-straus que les cultures a on la ciència és dominant siguen superiors, o que aquelles a on la màgia juga un paper fonamental siguen manco rigoroses o metòdiques en la seua manera de conéixer al món. Simplement són d'índole distinta unes en atres, pero la possibilitat de comprensió entre abdós tipos de cultures radica en la seua base en una facultat universal del gènero humà.

En la perspectiva estructuralista, el paper de l'història en la conformació de la cultura d'una societat no és tan important. Lo més important és aplegar a dilucidar les regles que subjauen l'articulació dels símbols en una cultura, i observar la manera en que estos doten de sentit l'actuació d'una societat. En diversos texts, Lévi-straus i els seus seguidors (com Edmund Leach) pareixen insinuar, com Ruth Benedict, que la cultura és una espècie de patró que pertany a tot el grup social pero no es troba en ningú en particular. Esta idea també fon represa del concepte de llenguage propost per Saussure.

Definició de l'antropologia simbòlicaEditar

L'antropologia simbòlica és una branca de les ciències socials el desenroll de la qual es relaciona en la crítica a l'estructuralisme lévi-straussià. Un dels principals exponents d'este corrent és Clifford Geertz. Compartix en l'estructuralisme francés la tesis de la cultura com un sistema de símbols, pero a diferència de Lévi-straus, Geertz senyala que no és possible per als investigadors el coneiximent dels seus continguts:

Al creure tal com Max Weber que l'home és un animal suspés en trames de significació teixides per ell mateix, considere que la cultura es compon de tals trames, i que l'anàlisis d'esta no és, per tant, una ciència experimental a la busca de lleis, sino una ciència interpretativa a la busca de significat.
(Geertz, 1988:)

Baix la premissa anterior, Geertz i la major part dels antropòlecs simbòlics posen en dubte l'autoritat de l'etnografia. Senyalen que a lo que poden llimitar-se els antropòlecs és a fer "interpretacions plausibles" del significat de la trama simbòlica que és la cultura, a partir de la descripció densa de la major cantitat de punts de vista que siga possible conéixer respecte a un mateix succés. En un atre sentit, els simbòlics no creuen que tots els elements de la trama cultural posseïxquen el mateix sentit per a tots els membres d'una societat. Més be creuen que poden ser interpretats de modos diferents, depenent, ya de la posició que ocupen en l'estructura social, ya de condicionaments socials i síquics anteriors, o be, del mateix context (Sperber, 1996: cap 2 i 3).

Definicions marxistesEditar

Tal com es va senyalar anteriorment, Karl Marx a pesar de l'opinió generalisada, va posar atenció en l'anàlisis de les qüestions culturals, específicament en la seua relació en el restant de l'estructura social. Segons la proposta teòrica de Marx, el domini de lo cultural (constituït sobretot per l'ideologia) és un reflex de les relacions socials de producció, és dir, de l'organisació que adopten els sers humans enfront de l'activitat econòmica. La gran aportació del marxisme en l'anàlisis de la cultura és que esta és entesa com el producte de les relacions de producció, com un fenomen que no està deslligat del modo de producció d'una societat. Aixina mateix, la considera com un dels mijos pels quals es reproduïxen les relacions socials de producció, que permeten la permanència en el temps de les condicions de desigualtat entre les classes.

En les seues interpretacions més simplistes, la definició de l'ideologia en Marx ha donat lloc a una tendència a explicar les creences i el comportament social en funció de les relacions que s'establixen entre els que dominen el sistema econòmic i els seus subalterns. No obstant, són moltes les postures a on la relació entre la base econòmica i la superestructura cultural és analisada en enfocaments més amplis. Per eixemple, Antonio Gramsci crida l'atenció en l'hegemonia, un procés per mig del qual, un grup dominant es llegitima davant dels dominats i els dominats acaben per naturalisar i assumir com desijable la dominació. Louis Althuser propongué que l'àmbit de l'ideologia (el principal component de la cultura) és un reflex dels interessos de l'èlit, i que a través dels aparats ideològics de l'Estat es reproduïxen en el temps. Aixina mateix Michel Foucault en el conegut debat de novembre de 1971 en Holanda en Noam Chomsky, responent la pregunta que si la societat capitalista era democràtica, ademés de contestar negativament, argumentant que una societat democràtica es basa en l'efectiu eixercici del poder per una població en que ningú estiga dividit o ordenada jeràrquicament en classes, sosté que de manera general tots els sistemes d'ensenyança, els quals apareixen simplement com transmissores de coneiximents aparentment neutrals, estan fets per a mantindre certa classe social en el poder, i excloure els instruments de poder d'atres classes socials.

Definició neoevolucionista o ecofuncionalistaEditar

 
Plataforma petrolera. White proponia que l'energia que disponguera una societat és la que determina en gran manera la cultura. Occident, per eixemple, ha modificat les seues tecnologies per a poder aprofitar diverses fonts energètiques a lo llarc de la seua història. La major cantitat d'energia disponible ha permés a la seua vegada el desenroll de noves tecnologies, creences i formes de relacions socials. No obstant, com senyalen Rappaport i Morán, és possible que l'expansió en el consum energètic produïxca una desadaptació ecològica i conduïxca a la civilisació Occidental a la seua desaparició.

Si be l'estudi de la cultura va nàixer com una inquietut pel canvi de les societats a lo llarc del temps, el despuixtigi en que caigueren els primers autors de l'antropologia fon un terreny fèrtil per a que arrelaren en la reflexió sobre la cultura les concepcions ahistóriques. Excepte els marxistes, interessats en el procés revolucionari cap al socialisme, el restant de les disciplines socials no prestaren major atenció al problema de l'evolució cultural.

Per a introduir les definicions neoevolucionistes de cultura, és necessari recordar que els evolucionistes socials de finals del sigle XIX (en este artícul representats per Tylor), pensaven que les societats "primitives" de la seua época eren residus d'antigues formes culturals, per les que necessàriament hauria passat la civilisació d'Occident abans d'arribar a ser lo que era en eixe moment. Com també es va senyalar dalt, Boes i els seus discípuls tiraren per terra estos arguments, senyalant que res provava la veracitat d'estes suposicions. No obstant, en Estats Units cap a la década de 1940 va tindre lloc un nou virage de l'enfocament temporal de l'antropologia. Este nou rumbo és el neoevolucionisme, interessat entre atres coses, pel canvi sociocultural i les relacions entre cultura i mig ambient.

White i StewardEditar

Segons el neoevolucionisme, la cultura és el producte de les relacions històriques entre un grup humà i el seu mig ambient. D'esta manera es poden resumir les definicions de cultura propostes per Leslie White (1992) i Julian Steward (1992), els que encapçalaren el corrent neoevolucioniste en el seu naiximent.[11] L'émfasis de la nova corrent antropològica es va moure del funcionament de la cultura al seu caràcter dinàmic. Este canvi de paradigma representa una clara oposició al funcionalisme estructuraliste, interessat en el funcionament actual de la societat; i el culturalisme, que ajornava l'anàlisis històrica per a un moment en que les senyes etnogràfiques ho permeteren.

Tant Steward com White concorden que la cultura és a soles un dels àmbits de la vida social. Per a White, la cultura no és un fenomen que haja d'entendre's en els seus propis térmens, com proponien els culturalistes. L'aprofitament energètic és el motor de les transformacions culturals: estimula la transformació de la tecnologia disponible, tendint sempre a millorar. Aixina, la cultura està determinada per la forma en que el grup humà aprofita el seu entorn. Este aprofitament es traduïx a la seua vegada en energia. El desenroll de la cultura d'un grup és proporcional a la cantitat d'energia que la tecnologia disponible li permet aprofitar. La tecnologia determina les relacions socials, i essencialment, la divisió del treball com una prístina forma d'organisació. A la seua vegada, l'estructura social i la divisió del treball es reflectixen en el sistema de creences del grup, que fòrmula conceptes que li permeten comprendre l'entorn que li rodeja. Una modificació en la tecnologia i la cantitat d'energia aprofitada es traduïx, per tant, en modificacions en tot el conjunt.

Steward, per la seua banda, reprenia d'Kroeber la concepció de la cultura com un fet que es trobava per damunt i fora de la naturalea. No obstant, Steward sostenia que hi havia un diàlec entre el dos dominis. Opinava que la cultura és un fenomen o capacitat del ser humà que li permet adaptar-se al seu mig biològic. Un dels principals conceptes en la seua obra és el d'evolució. Steward plantejava que la cultura seguix un procés d'evolució multillineal, (és dir, no totes les cultures passen d'un estat salvage, a la barbàrie i d'ací a la civilisació), i que este procés es basa en el desenroll de tipos culturals derivats de les adaptacions culturals al mig físic d'una societat. Steward introduïx en les ciències socials el terme d'ecologia, senyalant en ell l'anàlisis de les relacions existents entre tots els organismes que compartixen una mateixa caseta ecològica.

Evolució culturalEditar

Hi havia al manco una gran distància conceptual entre la proposta de White i de Steward. El primer s'inclinava per l'estudi de la cultura com a fenomen total, en tant que el segon es mantenia més procliu al relativisme. Per això, entre les llimitacions que varen haver de superar els seus successors estigué la de concatenar abdós postures, per a unificar la teoria dels estudis de l'ecologia cultural. D'esta sort, Marshall Sahlins propongué que l'evolució cultural seguix dos direccions. D'una banda, crea diversitat "a través d'una modificació d'adaptació: les noves formes es diferencien de les velles. D'una atra banda, l'evolució genera progrés: les formes superiors sorgixen de les inferiors i les sobrepassen" (Sahlins, 1992: 371). L'idea que la cultura es transforma seguint dos llínies simultànees fon desenrollada per Darcy Ribeiro, que va introduir el concepte de procés civilisatori[12] per a comprendre les transformacions de la cultura.

En el temps, el neoevolucionisme serví com una de les principals frontices entre les ciències socials i les ciències naturals, especialment com a pont en la biologia i l'ecologia. De fet, la seua pròpia vocació com a enfocament holístic li ha convertit en un dels corrents més interdisciplinaris de les disciplines que estudien l'humanitat. A partir de la década de 1960, l'ecologia entrà en una relació molt estreta en els estudis culturals d'estil evolutiu. Els biòlecs havien descobert que els sers humans no són els únics animals que posseïxen cultura: s'havien trobat indicis d'ella entre alguns insectes, pero especialment entre els pròcers. Roy Rappaport va introduir en la discussió de lo social l'idea de que la cultura forma part de la mateixa biologia del ser humà, i que l'evolució mateixa del ser humà es deu a la presència de la cultura. Senyalava que:

...superorgànica o no, s'ha de tindre present que la cultura en si pertany a la naturalea. Va emergir en el curs de l'evolució per mig de processos de selecció natural diferents a soles en part d'aquells que produïren els tentàculs del polp […] Encara que la cultura està altament desenrollada en els sers humans, estudis etològics recents han indicat alguna capacitat simbòlica entre atres animals. […] Encara que les cultures poden impondre's als sistemes ecològics, hi ha llímits per ad eixes imposicions, ya que les cultures i els seus components estan subjectes a la seua vegada a processos selectius.
(Rappaport, 1998: 273-274)

Els nous descobriments en l'etologia (ciència que estudia el comportament dels animals) animaren a molts biòlecs a intervindre en el debat sociològic de la cultura. Alguns d'ells buscaven establir relacions entre la cultura humana i les formes primitives de cultura observades, per eixemple, entre els macacos de Japó. Un dels eixemples més coneguts és el de Sherwood Washburn, professor d'antropologia de l'Universitat de Califòrnia. Al front d'un equip multidisciplinari, es va donar al quefer de buscar quins eren els orígens de la cultura humana. Com a primera part del seu proyecte, va analisar el comportament social dels primats superiors. En segon lloc, suponent que els bosquimàns !kung eren els últims reductes de les formes més primitives de cultura humana, procedí a l'estudi de la seua cultura. El tercer temps en el programa de Washburn (en el que varen colaborar Richard Llig i Irven de Vore, i que es va prolongar durant la primera mitat dels anys xixanta) era procedir a la comparació dels resultats de les dos investigacions, i especulà basant-se en això sobre l'importància de la caça en la construcció de la societat i la cultura.

Esta hipòtesis fon presentada en un congrés nomenat Man, the Hunter, realisat en l'Universitat de Chicago en 1966. Fora perque la investigació es recolzava en premisses sobre l'evolució cultural que foren rebujades des dels temps de Boes, o perque era una tesis que negava l'importància de la dòna en la construcció de la cultura, la tesis de Washburn, Llig i de Vore no fon ben rebuda[13]

Esta definició, atén a la característica principal de la cultura, que és una obra estrictament de creació humana, a diferència dels processos que realisa la naturalea, per eixemple, el moviment de la terra, les estacions de l'any, els ritos d'aparellament de les espècies, les marees i inclús la conducta de les abelles que fan les seues bresques, elaboren mel, s'orienten per a trobar el camí de tornada pero, que a pesar d'això, no constituïxen una cultura, puix totes les abelles del món fan exactament lo mateix, de manera mecànica, i no poden canviar res. Exactament lo contrari ocorren en el cas de les obres, idees i actes humans, ya que estos transformen o s'agreguen a la naturalea, per eixemple, el disseny d'una casa, la recepta d'un dolç de mel o de chocolate, l'elaboració d'un pla, la simple idea de les relacions matemàtiques, són cultura i sense la creació humana no existirien per obra de la naturalea.

Marvin Harris i el materialisme culturalEditar

Dins del tipo d'idees introduïdes per Steward, hem de senyalar el materialisme cultural propugnat per Marvin Harris i atres antropòlecs nortamericans. Esta corrent pot ser assimilada a una forma d'ecofuncionalisme en el que s'encaixen certes divisions introduïdes per Marx. Per al materialisme cultural entendre l'evolució cultural i la configuració de les societats depén bàsicament de condicions materials, tecnològiques i infraestructurals. El materialisme cultural establix una divisió tripartida entre grups de conceptes que atén a la seua relació causal. Eixos grups es criden infraestructura (modo de producció, tecnologia, condicions geogràfiques,...), estructura (modo d'organisació social, estructura jeràrquica,...) i supraestructura (valors religiosos i morals, creacions artístiques, lleis,...).

Indústria culturalEditar

És la cultura que està, com un mercat, subjecta a les lleis de l'oferta i la demanda de l'economia capitalista.

Socialisació de la culturaEditar

L'important aportació de la sicologia humanista de per eixemple Erik Erikson en una teoria sicosocial per a explicar els components socioculturals del desenroll personal.

  • Cada membre de l'espècie podria accedir ad ella des d'una font comuna, sense llimitar-se, eixemple d'això: el coneiximent transmés pels pares.
  • Ha de poder ser incrementada en les ulteriors generacions.
  • Ha de resultar universalment compartible per tots aquells que posseïxen un llenguage racional i significatiu.

Aixina, el ser humà té la facultat d'ensenyar a l'animal, des del moment que és capaç d'entendre el seu rudimentari aparat de gests i sons, duent a terme nous actes de comunicació; pero els animals no poden fer res semblant en mosatros. D'ells podem deprendre per l'observació, com a objectes, pero no per mig de l'intercanvi cultural, és dir, com a subjectes.

ClassificacióEditar

En forma més detallista la cultura es classifica, d'acort en les seues definicions, de la manera següent:

  • Tòpica:la cultura consistix en una llista de tòpics o categories, com ara organisació social, religió o economia.
  • Històrica: la cultura és l'herència social, és la manera que els sers humans solucionen problemes d'adaptació a l'ambient o a la vida en comú.
  • Mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits depresos, que inhibixen impulsos i distinguixen la gent dels atres.
  • Estructural: la cultura consistix en idees, símbols, o comportaments, modelages o pautats i interrelacionats.
  • Simbòlic: la cultura es basa en els significats arbitràriament assignats que són compartits per una societat.

La cultura pot també ser classificada de la manera següent:

Segons la seua extensió
  • Universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels traços que són comuns en les societats del món. Per ex., la salutació.
  • Total: conformada per la suma de tots els traços particulars a una mateixa societat.
  • Particular: igual a la subcultura; conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra a la cultura general i que a la seua vegada es diferència d'elles. Ex.: les diferents cultures en un mateix país.
Segons el seu desenroll
  • Primitiva: aquella cultura que manté traços precaris de desenroll tècnic i que per ser conservadora no tendix a la innovació.
  • Civilisada: cultura que s'actualisa produint nous elements que li permeten el desenroll a la societat.
  • Analfabeta o pre-alfabeta: es maneja en llenguage oral i no ha incorporat l'escritura ni tan sols parcialment.
  • Alfabeta: cultura que ya ha incorporat el llenguage tant escrit com oral.
Segons el seu caràcter dominant
  • Sensista: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir dels mateixos.
  • Racional: cultura on impera la raó i és conegut a través dels seus productes tangibles.
  • Ideal: es construïx per la combinació de la sensista i la racional
Segons la seua direcció
  • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per a repetir-ho en el present. Cultura presa dels nostres majors sense variacions. És generacional i es dona particularment en pobles primitius.
  • Configurativa: cultura el model del qual no és el passat, sino la conducta dels contemporàneus. Els individus imiten modes de comportament dels seus pars i recreen els propis.
  • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es proyecta en pautes i comportaments nous i que són vàlits per a una nova generació i que no prenen com guia el model dels pares que s'ha de seguir pero si com referents

Elements de la culturaEditar

La cultura forma tot lo que implica transformació i seguir un model de vida. Es dividixen en:

  • A) Concrets o materials: festes, aliments, roba (moda), art plasmat, construccions arquitectòniques, instruments de treball (ferramentes), monuments representatius històrics.
  • B) Simbòlics o espirituals: creences (filosofia, espiritualitat/religió), valors (criteri de juí moral i/o ètica), actes humanitaris, normes i sancions (jurídiques, morals, convencionalismes socials), organisació social i sistemes polítics, símbols (representacions de creences i valors), art (apreciació), llenguage (un sistema de comunicació simbòlica), tecnologia i ciència.

Dins de tota cultura hi ha dos elements a tindre en conte:

  • A) Traços culturals: porció més chicoteta i significativa de la cultura, dona el perfil d'una societat. Tots els traços es transmeten sempre a l'interior del grup i cobren força per a despuix ser exteriorisats.
  • B) Complexos culturals: contenen en si els traços culturals.

Canvis culturalsEditar

Els canvis culturals: són els canvis a lo llarc del temps de tots o alguns dels elements culturals d'una societat (o una part de la mateixa).

  • Enculturació: és el procés en que l'individu es culturisa, és dir, el procés en que el ser humà, des que és chiquet o chiqueta, es culturisa. Este procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mijos en que es culturalisa.
  • Aculturació: es dona normalment en moment de conquista o d'invasió. És normalment de manera forçosa i imposta, com la conquista d'Amèrica, l'invasió d'Irac. Eixemples de resultats d'este fenomen: menjar (potage, pozole), huipil. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consistix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'atres foranes.
  • Transculturació: intercanviar formes de ser, en la que es percep que no hi ha una cultura millor que una atra: es complementen. És voluntària (ex: anglicismes: folder, revisar, líder; fer yoga).
  • Inculturació: es dona quan la persona s'integra a atres cultures les accepta i dialoga en la gent d'eixa determinada cultura.
  • socialisació cultural: esta dona la forma d'organisació de les persones en les seues diferents cultures fent assamblança a la gent passada o a alguna cosa nova que es convertixca tradicional en diferent cultura.

BibliografiaEditar

  • DR.Jorge Osvaldo Arias 1999 Instrucciones de la vida Marzo Pg 32 Libre Vida de Vivirla.
  • Boas, Franz (1964): Cuestiones fundamentales en antropología cultural. Solar/Hachette. Buenos Aires.
  • Cuche, Denys (1999): La noción de cultura en las ciencias sociales. Nueva Visión. Buenos Aires.
  • Durkheim, Émile (2002) [1895]: Las reglas del método sociológico. Colofón. México.
  • Eliot, Thomas Stearns (2003). La unidad de la cultura europea. Notas para la definición de la cultura. Encuentro. Madrid.
  • Geertz, Clifford (1990): La interpretación de las culturas. Gedisa. Buenos Aires.
  • Girard, René (2006): Los orígenes de la cultura. Trotta. Madrid.
  • Gombrich, Ernst H. (2004): Breve historia de la cultura. Península. Barcelona.
  • González Quirós, José Luis (2003): Repensar la cultura. Eiunsa. Madrid
  • Heritier, Françoise (1996): Masculin/fémenin: la pensée de la diference. Odile Jacob. París.
  • Herskovits, Melville (1952): El hombre y sus obras. Fondo de Cultura Económica. México.
  • Kluckhonn, Clyde: Antropología. Fondo de Cultura Económica. México.
  • Kroeber, Alfred (1995): "Lo superorgánico". En: Kahn, J.S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Adam (1996) [1994]: El primate elegido. Crítica. Barcelona.
  • Lévi-Strauss, Claude (1977) [1953]: Antropología estructural. Eudeba. Buenos Aires.
  • Lévi-Strauss, Claude (2001) [1962]: El pensamiento salvaje. Fondo de Cultura Económica. México.
  • Malinowski, Bronislaw: Los argonautas del Pacífico Occidental. Península. Barcelona.
  • Morán, Emilio (1993) [1990]: La ecología cultural de los pueblos de la Amazonía. j JOSE LUIS ALBERTO BAROJAS SOTO Y MARICELA QUECHOL CUATECO
  • Radcliffe-Brown, Alfred R. (1975): Estructura y función en la sociedad primitiva. Península. Barcelona.
  • Rappaport, Roy (1998) [1955]: "IX. Naturaleza, cultura y antropología ecológica", en: Shapiro, H.: Hombre, cultura y sociedad. p. 261-292. Fondo de Cultura Económica. México.
  • Sahlins, Marshall (1992): "Evolución específica y evolución general". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Schwanitz, Dietrich (2002): La Cultura. Todo lo que hay que saber. Taurus. Madrid.
  • Sperber, Dan (1996): Explaining Culture. A Naturalistic Approach. Blackwell. Oxford.
  • Steward, Julian (1992): "El concepto y el método de la ecología cultural". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Thompson, John B. (2002) [1990]: Ideología y cultura moderna. Teoría crítica social en la era de la comunicación de masas. División de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma Metropolitana - Unidad Xochimilco. México.
  • Tylor, Edward B. (1995) [1871]: "La ciencia de la cultura". En: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Ward, Thomas (2004): La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Universidad Ricardo Palma. Lima.
  • White, Leslie A. (1992): "La energía y la evolución de la cultura". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.

ReferènciesEditar

  1. Fet que va portar inclús a propondre la superioritat de la cultura alemanya, que en certes males interpretacions, donà orige al nazisme.
  2. Ernest Renan, en una conferència dictada en La Sorbona, va dir: "Abans que la cultura francesa, la cultura alemanya, la cultura italiana, hi ha una cosa que les unifica a totes: la "cultura humana". (Porc, 1999: 17).
  3. L'estructura social està constituïda per les relacions entre els agents socials. Les dites relacions són de subordinació o de reciprocitat, i en la perspectiva estructuralista de les ciències socials, són la base de la societat
  4. El moment històric és el de l'expansionisme imperialiste de les potències occidentals, particularment Gran Bretanya i França. Estats Units, per la seua banda, es trobava en una situació de choc entre les tribus indígenes i la societat criolla dominant.
  5. A la que considerava igual a la cultura, segons la seua definició, en oposició a la definició clàssica.
  6. Vore l'artícul sobre els "Periodos ètnics", en Morgan, 1990.
  7. En eixe sentit és important senyalar l'interés d'esta corrent en la recolecció de senyes sobre les cultures indígenes dels Estats Units, que es trobaven en procés d'extinció. Potser un dels casos més coneguts és el d'Alfred Kroeber, etnógraf dels californians, la relació del qual en Ishi (últim membre de la tribu yahi) serví com a base per a un guió cinematogràfic.
  8. És àmpliament coneguda en antropologia la metàfora de Ruth Benedict sobre la cultura, gastant una image arreplegada d'una llegenda indígena. El passage en qüestió, que apareix en Patterns of culture, diu: "'En el principi', digué [Ramón, un cap de la tribu dels indis cavadors], ‘Deu va donar a cada poble un vaixell, una vaixell de fanc, i d'este vaixell bevien la seua vida... Tots abeuraven en l'aigua, pero els seus vaixells eren diferents. Ara, el nostre vaixell està trencat [la dels indis cavadors]. S'ha anat llunt' [...] Va haver atres vaixells de vida que se n'anaren, i potser elles contenien la mateixa aigua, pero la pèrdua era irreparable. No es tractava a soles d'un problema de reparació del vaixell en un afegit per ací, tallant alguna cosa per allà. El modelage era fonamental, en certa manera era tota la peça i constituïx un tipo de matriu que dona sentit a l'actuació dels individus en una societat." La proposta de Benedict ha segut durament criticada, sobretot pels corrents postmodernistes.
  9. Superorgànic significa alguna cosa que està fora i per damunt de la naturalea. En eixe sentit, la definició de cultura de Kroeber l'aproxima en la dels iluministes.
  10. I en l'us de signe i símbol en francés hi ha que parar atenció, perque encara que té el mateix significat que en valencià, en anglés (la llengua en que està escrita bona part de la teoria simbòlica de l'antropològica) els térmens tenen connotacions invertides.
  11. Encara que cap d'ells es proclamava a si mateix neoevolucioniste. White es considerava continuador de la perspectiva de Morgan i atres antropòlecs evolucionistes del sigle XIX; els mateixos contra els que es varen llançar Boes i els seus alumnes. Steward, per la seua banda, es considerava ecòlec cultural. No obstant, al passar el temps, foren classificats com neoevolucionistes, ya que les seues propostes són una reformulació de l'evolucionisme social.
  12. En poques paraules, este es pot resumir com la reformulació de les formes culturals i d'organisació social, derivades dels canvis en el sistema tecnològic. Els canvis en el sistema tecnològic a la seua vegada són influïts pel sistema de creences i de relacions socials preexistents, de tal manera que les innovacions no sempre afecten granment en l'evolució cultural si una societat no esta preparada per ad això. El procés civilisatori està constituït per estes innovacions prístines o adoptades, que tendixen a difondre's en l'àrea de les societats que estan en contacte unes en atres.
  13. Una interessant resenya de l'investigació d'estos tres antropòlecs i el seu equip pot trobar-se en Kuper, 1996: cap. 3.

Enllaços externsEditar

Commons