Guerra Civil Irlandesa
La Guerra Civil irlandesa va tindre lloc entre 1922 i 1923 a causa de la divisió que va provocar en el moviment Sinn Féin l'acceptació del Tractat angloirlandés, firmat en Londres el 6 de decembre de 1921, per mig del qual s'havia establit el que seria el Estat Lliure d'Irlanda.
Causes del conflicte
L'oposició al pacte en el Sinn Féin fon encapçalada pel sector republicà intransigent, liderat per Éamon de Valera. Esta facció alegava que el document en qüestió no s'ajustava a les exigències per les quals s'havia lluitat durant la guerra de la Independència (1919-1921), la fase essencial del que s'ha donat a cridar la Revolució irlandesa, de la qual no seria sino el seu colofó.
El Tractat establia que el nou Estat Lliure d'Irlanda formaria part de la futura Commonwealth britànica, en la mateixa categoria que el domini de Canadà. Així mateix, la Corona britànica estaria representada en el nou Estat per un governador General, i els membres del Parlament Irlandés haurien de jurar llealtat a la monarquia britànica. Encara que este conveni feya inevitable la divisió de Irlanda, el punt clau de la disputa sobre el Tractat fon el rebuig als símbols de la monarquia de Gran Bretanya.
.jpg)
Els partidaris de l'acort, els líders dels quals eren Arthur Griffith i Michael Collins, senyalaven que els termes oferits eren els millors que s'havien propost fins ad eixe moment. L'Estat Lliure dispondria de Parlament i govern propis i tindria ple control sobre el seu economia i Eixèrcit. Este sector reconeixia que el Tractat no arreplegava totes les demandes per les quals s'havia lluitat durant la guerra contra Gran Bretanya, pero brindava una oportunitat per a conseguir un major grau de llibertat posteriorment. Al seu parer, l'oposició al pacte implicaria un nou conflicte armat contra els britànics que el Eixèrcit Republicà Irlandés (IRA) no conseguiria guanyar. El document es va debatre en el Parlament del Sinn Féin (el Dáil Éireann, organisme que es convertiria posteriorment, en la mateixa denominació irlandesa, en l'Assamblea d'Irlanda) des del 14 de decembre de 1921 fins al 7 de giner de 1922, data en que fon aprovat per un escàs marge: 67 vots enfront de 57.
Este resultat va ocasionar la divisió del Sinn Féin i de l'IRA en dos grups, un contrari al Tractat Anglo-irlandés i un atre favorable. Les negociacions per a conseguir la reunificació del moviment es van prolongar durant sis mesos, pero les dos postures continuaven sent irreconciliables. Aixina, va esclatar una guerra civil a finals de juny.
Desenroll de la guerra
En els sis mesos següents a l'aprovació de l'acort, la facció que ho va recolzar va consolidar la seua postura. Griffith i Collins van establir dos governs paralels i complementaris. El primer va reemplaçar Valera com a president del Dáil Éireann i va formar un govern del Sinn Féin favorable al Tractat. Collins, per la seua banda, va constituir un atre gabinet provisional perquè les autoritats britàniques pogueren realisar les transferències de poder de departaments i institucions a Irlanda. Les dos administracions es van reunir i van treballar juntes com si d'una sola institució es tractara des de abril de 1922: en el mes de juny, havien pres el control dels organismes del règim anterior i estaven formant un eixèrcit i un cos de policia, An Garda Síochána (en gaèlic "Els guardians de la Pau").
L'ala del IRA contrària a l'acort va prendre l'edifici Four Courts, situat en el centre de Dublin, el 13 d'abril de 1922. El 26 de març, havien rebujat l'autoritat del Dáil Éireann i triat el seu propi orgue militar eixecutiu. La facció defensora del Tractat va atacar a les forces rebels de l'IRA el 28 de juny, davant de la necessitat consolidar la seua autoritat en el sur d'Irlanda i la pressió del govern britànic perque eliminaren els elements que podien opondre resistència armada al pacte. La batalla de Dublin va durar una semana i va supondre una victòria decisiva per als defensors del pacte. Estos van difondre la notícia en els països veïns i van obtindre més victòries al llarc de juliol. Al començament de agost, l'IRA va quedar rodejat en el sur-oest del país per una serie de desembarcs. La majoria de les principals localitats i ciutats del sur d'Irlanda estaven sota el control dels seus oponents a finals d'eixe mes.
Arthur Griffith va morir a causa d'una hemorràgia cerebral el 12 d'agost. Collins, comandant en Cap de les Forces favorables al Tractat Anglo-irlandés, va morir deu dies després en una emboscada a l'oest de Cork, quan realisava un recorregut d'inspecció. El conflicte, que es va prolongar fins a maig de 1923, es va convertir en una guerra d'esgotament. Les forces contràries a l'acort van utilisar a partir de setembre l'estratègia guerrillera, una tàctica que els havia proporcionat bons resultats contra els anglesos. Atacaven tant a les tropes enemigues com a la infraestructura del país, bombardejant ponts i carreteres i interrompent les comunicacions. En octubre, el nou govern va presentar una llei que concedia al Eixèrcit amplis poders i permetia que tot aquell que es trobara en possessió de armas'o actuara contra les Forces del nou Estat fora somés a un consell de guerra i condenat a la pena capital. En represàlia, el comandant en Cap de les Forces de l'IRA, Liam Lynch, va donar orde de disparar contra els principals líders partidaris de l'acord. Els primers asassinats van tindre lloc el 7 de decembre, un dia després de la proclamació oficial de l'Estat Lliure d'Irlanda. La resposta del nou govern fon ordenar l'eixecució de quatre oficials de l'Eixèrcit enemic que es trobaven presos des de juny; davant d'esta acció, el sector intransigent va depondre la seua política d'atentats.
La superioritat numèrica d'hòmens i recursos de la facció governamental i la prosecució de les eixecucions (77 en total) van escomençar a decidir la guerra a favor seu, al començament de 1923. Lynch es va negar rotundament a acceptar la situació desesperada de les forces de l'IRA i va prolongar la lluita fins que fon assessinat en un atentat comes per les tropes enemigues en el mes de abril. Frank Aiken, que va ocupar el seu lloc com a comandant en Cap, desijava posar fi a l'enfrontament.
Final del conflicte
Aiken i de Valera, els líders del la facció militar i política rebel, van solicitar un cessament de les hostilitats que hauria d'entrar en vigor el 30 d'abril. El govern de l'Estat Lliure d'Irlanda es va negar a reconéixer l'alt el foc i Aiken va donar l'orde d'interrompre la lluita i depondre les armes el 24 d'abril. Fon llavors quan va concloure realment la guerra; no obstant, el govern de l'Estat Lliure d'Irlanda va proseguir durant uns quants mesos la seua campanya militar contra les forces que rebujaven el Tractat Anglo-irlandés.
Filmografia
El director britànic Ken Loach porta estos episodis al cine en la película The Wind That Shakes the Barley. Portada al cine en 2006, i protagonisada per Liam Cunningham, Cillian Murphy, William Ruane, Padraic Delaney, Gerard Kearney
En 1996 la vida de Michael Collins fon portada al cine en la película, dirigida per Neil Jordà, Michael Collins en Liam Neeson en el paper de Michael Collins i Julia Roberts en el de la seua amada.