Líban
الجمهورية اللبنانية Al-Ŷumhūriya Al-Lubnāniya República Libanesa | ||||
| ||||
Capital: | Beirut | |||
Ciutat més poblada: | ||||
Forma de Govern: | República parlamentària | |||
President: | Michel Suleiman | |||
Llengües: | Àrap | |||
Ubicació: | 33° 54′ N, 35° 32′ E | |||
Altitut: | ||||
Superfície: | 10,452 | |||
Població: | 4.125.247 | |||
Densitat: | 358 | |||
Gentilici: | ||||
Moneda: | Lliura libanesa (LBP) | |||
Prefix Telefònic: | 961 | |||
Us Horari: | (UTC+2) | |||
Domini de Internet: | .lb | |||
Membre de: |
El Líban [1] (en àrap لبنان, Lubnān) és un estat de l'Orient Mig que fa frontera al nort i a l'est en Síria, al sur en Israel i a l'oest està banyat pel Mediterràneu. Líban és un país chicotet, altament montanyós.
Fon part del Imperi otomà des de 1516 fins a 1918, quan este es va derrocar a la fi de la Primera Guerra Mundial. Despuix les cinc províncies que constituïxen el Líban modern estaven baix el Mandat francés. Els francesos varen expandir les fronteres del Governació del Mont Líban, lo que va ser poblat per maronites i drusos per a incloure més musulmans. Líban va guanyar l'independència en 1943, establint un sistema polític únic, confesionaliste, un tipo consociativisme de compartir poder entre comunitats religioses. Es consideren Bechara El Khoury, primer president de Líban, Riad El-*Solh, primer Primer Ministre del Líban i Emir Majid Arslan II, Primer Ministre de Defensa, com els tres fundadors de la moderna República de Líban i héroes nacionals per haver conseguit l'independència. Tropes estrangeres es varen retirar completament del país el 31 de decembre de 1946. Fins als anys 1970, el Líban era el centre financer de Orient Pròxim, que li va valdre el sobrenom de la Suïssa d'Orient Pròxim. No obstant, la seua importància econòmica es va desintegrar en la terrible Guerra Civil Libanesa de 1975–1990, que va destruir un equilibri polític eixemplar. Des de 1973 ha segut un membre de la Organisació Internacional de la Francofonia.
A mijos de 2006, el país havia recuperat un considerable grau d'estabilitat i desenroll, la reconstrucció de Beirut estava casi completa i un número creixent de turistes tornava al país. No obstant, en l'estiu de 2006 es va desnugar la Guerra del Líban, d'un més de duració, entre l'eixèrcit d'Israel i Hezbollah, que va causar un gran número de baixes civils i importants danys en l'infraestructura del país. El 14 d'agost es va alcançar un alt al fòc despuix d'una crida a la fi de les hostilitats del Consell de Seguritat de l'ONU.
Des de llavors, el país viu una inestabilitat casi constant, per guerres i conflictes interns o externs (conflictes de països propencs com Síria, Israel o Palestina). A pesar d'això, la seua capital Beirut torna a ser un dels centres financers, econòmics i comercials més grans i moderns, i una de les ciutats més vanguardistes i *occidentalizadas del Mig Oriente.
HistoriaEditar
- Artícul principal → Historia del Líban.
El Líban, hereu de Fenícia i cresol històric de comunitatés cristianes i musulmanes, va ser ocupat pel Imperi otomà en el sigle XVI. La mort de 12000 cristians en la guerra entre estos i els drusos en 1860 va provocar el desembarc de tropes franceses per a protegir als cristians maronites. Despuix de la derrota turca en la Primera Guerra Mundial, el protectorat de França es va prolongar fins a 1943, any en que el país es va constituir com Estat (si ben havia proclamat la seua independència el 26 de novembre de 1941, pero esta no va ser reconeguda fins a dos anys més tart). En 1946 les tropes franceses varen abandonar el Líban.
DemografiaEditar
- Artícul principal → Demografia del Líban.
El Líban ha segut terra d'acolliment de minories perseguides com els armenis (4%) i els palestins (9,5%), assentats estos últims en camps de refugiats.
El 90,1% dels libanesos es concentra entre les ciutats costeres. En Beirut viu més d'un milló i mig de persones. Actualment, la majoria dels libanesos viuen fòra del seu país.
IdiomesEditar
L'artícul 11 de la Constitució del Líban afirma que «el àrap és l'idioma oficial del país. Una llei determina els casos en els que s'usarà el francés». La majoria dels libanesos ampren el dialecte libanés de l'àrap, conegut com àrap libanés, mentres que el àrap estàndart modern s'utilisa sobretot en les prensa i els mijos de difusió oficials. Aixina mateix, molts libanesos parlen en fluïdea el francés, que és la llengua de la cultura i la comunicació. El anglés ya s'ha convertit en la llengua més important i propagada entre els jóvens. El espanyol també està present pero en menys de 1% de la població, i és parlat bàsicament per emigrants a països de parla hispana i/o els seus descendents que han retornat al país. El 4% de la població parla el armeni perque hi ha una minoria d'eixe orige. Gràcies als mercats financers assentats en Líban, la nació s'ha caracterisat per ser un país altament comercial, #a on el coneiximent de vàries llengües estrangeres és usual en els círculs alts i mijos de la població i per això un 45% dels libanesos parla francés. Recents estudis realisats pel govern mostren que els bilingües àrap-francés constituïxen un 28,9% de la població. Es pot dir aixina que el Líban és un país trilingüe, on l'àrap és la llengua materna i vernàcula, el francés és la llengua cultural i l'anglés és la llengua utilisada per a les comunicacions en l'exterior.
ReferènciesEditar
Afganistan • Aràbia Saudita • Azerbaijan • Barein • Bangla Desh • Butan • Brunei • Camboja • Catar • China • Corea del Nort • Corea del Sur • Emirats Àraps Units • Filipines • Índia • Indonèsia • Iran • Irac • Israel • Japó • Jordània • Kazakstan • Kirguistan • Kuwait • Laos • Líban • Malàsia • Maldives • Mongòlia • Myanmar • Nepal • Oman • Pakistan • Singapur • Síria • Sri Lanka • Tajikistan • Tailàndia • Taiwan • Timor Oriental • Turcmenistan • Turquia • Uzbekistan • Vietnam • Yemen |