Tortures migevals
Es diu que l'Edat Mija fon l'edat d'or dels torturadors i de l'imaginació posada al servici dels mateixos, inventant els millors i més practics mijos de tortura, a on el castic que se li donava a aquells que obraven per a fer el mal era molt sever.
Molts eren els mètodos que tenien que utilisar les autoritats per a sembrar la por i respecte a la seua població. Estos elements de tortura, sense dubte s'utilisaren per a cometre autentiques salvajades, pero, per desgracia, son part de l'historia.
El potro
La víctima era lligada als extrems i despuix se tirava de les cordes fins que els membres se despestellaven. Fon utilisat sobre tot en França i Alemanya, durant els temps de l'Inquisició.
L'esclafacaps
Destinat a comprimir i rebentar els ossos del cràneu. La barbeta de la víctima se colocava en barra inferior, i el casquet era espentat cap a avall pel tornell. Els efectes d'este artilugi són, en primer lloc, la ruptura dels alveols dentaris, despuix les mandíbules i per últim el cervell s'escorre per la cavitat dels ulls i entre els fragments del cràneu.
El torment de la mongeta
Sobreeixia pel seu refinament. També fon utilisat per l'Inquisició, pero la seua existència se coneix des dels temps de l'antiga China. Consistia en colocar una mongeta sobre l'abdomen del torturat, tancada en una gabia oberta per avall, mentres els verdancs la feen rabiar en pals ardint, de forma que l'animal tenia que buscar una eixida i a mos obria un túnel en les ventres del condenat, arribant, a voltes, a eixir per atre costat del cos.
Les gàbies penjadices
Fins finals del sigle XVIII, en els païsages urbans Europeus, era habitual trobar gàbies de ferro i fusta, adossades a l'exterior dels edificis municipals, palaus ducals o de justícia, etc. Els reus, nuets o seminuets, eren tancats en les mateixes. Morien de fam i set, pel mal temps i el fret en hivern; pel calor i les cremades solars en estiu. A voltes, les víctimes havien segut torturats o mutilats com escarment. No a soles significaven una incomoditat tal que feen impossible al pres dormir o relaixar-se, ya que estaven lligats als barrons de les mateixes. A voltes s'introduïen en elles gats salvages, als que els verdancs aventaven en cernedora al roig viu, o s'encenien fogates baix per a abrasar al condenat.
La donzella de ferro
Encara hi havia atres artilugis com la donzella de ferro, eixos ataüts que eren peces d'exquisita artesania per fora i per dins. Per fora per la gran cantitat de gravats i relleus que adornaven la seua superfície; per dins, per l'espectacular colecció de punches, dirigits a punts concrets del cos, que s'anaven estacant llentament sobre el llogater, a mida que se tancava la porta.
Les taches eren desmontades, en lo que se podien canviar de lloc, en el fi de posseir un ample ventall de possibles mutilacions i ferides que donaven lloc a una mort més o menys llenta.
El mètodo de l'aigua
Consistia en fer engolir al torturat, un mínim de 10 litros per sessió, ajudant-se d'un embut. Ademés de produir una insoportable sensació d'ofegament, l'estomec podia arribar a rebentar.
La cabra
Este sistema se feu molt popular en les tavegues de l'Edat Mija. Una volta que al torturat se li havien fixat els peus a un cep, se procedia a untar les plantes en sal o séu. La cabra atreta per l'adop, escomençava a llepar-les, i l'aspror de la seua llengua fea que travessara la pell i deixara els peus en carn viva, arribant en ocasions fins l'os.
La roda
Era el més comú en l'Europa germanica. Convertia al pres, completament immovilisat, en verdader material de treballe, per a que el verdanc fora torcent-li o desguaixant-li membres a voluntat. Era un dels suplicis més horribles de l'Edat Mija. El condenat, nuet, era estirat boca dalt en el sol, o en el patíbul, en els membres escampats al màxim i lligats a estaques o anelles de ferro. Baix les nines, colzes, genolls i caderes se colocaven tros de fusta. El verdanc assestava colps violents a la roda, martafallava tots els ossos i articulacions, intentant no donar colps fatals. Despuix era deslligat i introduït entre els radis de la gran roda horisontal a l'extrem d'un màstil que despuix s'aüçava. Els corps i atres animals arrancaven tires de carn i buidaven les conques dels ulls de la víctima, fins que a esta li arribava la mort.
El garrot
Garrot vil és el nom en el que se coneix en Espanya al garrot. S'introduí en nostre país a arrel del còdic penal de 1822. En 1832, se suprimi la forca i fon substituïda pel garrot vil, estant vigent des de llavors fins 1978, com un dels procediments utilisats per a administrar la pena capital. Per fortuna, en 1978, s'abolí la pena màxima en este país, en virtut de lo que s'expressa en la nostra Constitució.
El garrot, ademés de ser el nom en el que se coneixia un mètodo de mort, era la denominació que prengué un aparat de tortura, propi de l'Inquisició. Este instrument consistia en una taula, a la que se li adossaven uns “garrots” o prenses, que oprimien les cames de la víctima, per un costat; i els braços i pit, per atre. Aplicant pressió llentament en aquelles zones del cos, se produïa un intens i agut dolor al provocar el crebant dels ossos.
La serra
Este instrument de tortura no necessita moltes explicacions. Els seus màrtirs són abundants. A conseqüència de la posició invertida del condenat, s'assegura suficient oxigenació al cervell i s'impedix la pèrdua general de sanc, en lo que la víctima no pert el coneiximent fins que la serra alcança el melic, i inclús el pit, segons relats del sigle XIX. La Bíblia (II Samuel 12:31) fa menció a este tipo de tortura, en l'época del Rei Davit. Este fet contribuïx a l'acceptació de la serra, l'estral i la fogata. La serra s'aplicava sovint a homosexuals , encara que principalment a hòmens. En Espanya la serra era un mig d'eixecució militar fins el sigle XVIII. En Catalunya, durant la Guerra de l'Independència (1808-14), els guerrillers catalans someteren a decenes d'oficials enemics a la serra. En l'Alemanya luterana la serra esperava als caudills llauradors rebels, i en França a les bruixes prenyades per Satanàs.
El breçol de Judes
El reu era lligat i issat i una volta estava elevat se li amollava deixant-lo caure sobre una piràmide fent que, en el seua propi pes, s'estacara la punta de la mateixa en l'ull, la vagina, la collonera, etc. Esta maniobra se realisava vàries voltes. S'utilisava pràcticament per a fer confessar al condenat.
La pera
Estos instruments s'usaven en formats orals i rectals. Se colocaven en la boca, recte o vagina de la víctima, i allí se desplegaven per mig d'un tornell fins la seua màxima obertura. L'interior de la cavitat quedava danyat irremediablement. Les puntes que sobreïxen de l'extrem de cada segment servien per a esgarrar millor el fondo de la gola, del recte o del bascoll de l'úter. La pera oral normalment s'aplicava als predicadors herètics, pero també a seglars reus de tendència anti-ortodoxes. La pera vaginal, en canvi, estava destinada a les dones culpables de tindre relacions en Satanàs o en un dels seus familiars, i la rectal als homosexuals.