Filosofia antiga
La filosofia antiga és el periodo de la història de la filosofia occidental que correspon a l'Edat Antiga. Comprén la filosofia grega (presocràtica i helenística) i la filosofia romana. Va durar més de 1100 anys, des d'al voltant de l'any 600 a. C. (en Tals de Milet) fins al sigle VI d.C., quan els últims neoplatònics estaven actius. Les seues principals ubicacions varen ser l'antiga Grècia i l'Imperi Romà.
La filosofia de l'antiguetat va ser llimitada geogràficament en el Mediterràneu. Els filòsofs de l'antiguetat poden dividir-se a grans traces en diferents grups. Primer, els filòsofs anteriors a Sócrates, cridats «presocràtics» (al voltant del 600 - 400 a.C.) i coneguts per donar «el pas del mit al logos». Despuix, el periodo clàssic grec, que comença en Sócrates (al voltant del 500 - 300 a. C.). Platón, alumne de Sócrates, i Aristóteles, alumne de Platón, es varen convertir en dos dels filòsofs més importants e influents, coneguts com els «socràtics majors». Atres contemporàneus varen ser els sofistes i els «socràtics menors» (megàricos, cínics i cirenaicos). Finalment, la filosofia del periodo helenístic va seguir al periodo clàssic, seguida per la filosofia de l'antiguetat tardana, que inclouen als epicúreus, als estoics, als escèptics i als neoplatònics.
Atres tradicions filosòfiques importants de l'antiguetat varen ser la filosofia chinenca i la filosofia índia, influents varen ser les cultures del judaisme, l'antic Egipte, l'Imperi Persa i Mesopotàmia. En les regions del Creixent Fèrtil, Iran i Aràbia va sorgir la lliteratura filosòfica dels llibres sapiencials i que hui domina la cultura islàmica. La lliteratura sapiencial primerenca del Creixent Fèrtil era un gènero que buscava instruir a les persones sobre l'acció ètica, la vida pràctica i la virtut a través d'històries i proverbis. En l'Antic Egipte, estos texts eren coneguts com sebayt («ensenyances») i són fonamentals per a la nostra comprensió de la filosofia de l'Antic Egipte. L'astronomia babilònica també va incloure moltes especulacions filosòfiques sobre la cosmologia que varen poder haver influït en els antics grecs.
La filosofia judeua i la filosofia cristiana són tradicions religio-filosòfiques que es varen desenrollar tant en Orient Mig com en Europa, que compartixen certs texts judaics primitius (principalment el Tanaj) i creències monoteistes. Els pensadors judeus com els Geonim de les Acadèmies Talmúdiques en Babilònia i el filòsof Maimónides estudiaven la filosofia grega e islàmica. Més tart, la filosofia judeua va estar baix fortes influències intelectuals occidentals i inclou les obres de Moisés Mendelssohn, qui va marcar el començ de la Haskalá (també coneguda com l'ilustració judeua), l'existencialisme judeu i el judaisme reformiste.
La filosofia persa preislàmica comença en el treball de Zoroastro, un dels primers promotors del monoteisme i del dualisme entre el ben i el mal. Esta cosmogonia dualista va influir en els desenrolls iranís posteriors, com el maniqueísme, el mazdakisme i el zurvanisme.