L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pompeu Fabra i Poch

Revisió de 23:20 2 jun 2009 per Valencian (Discussió | contribucions)

Pompeu Fabra i Poch (Barcelona, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de decembre de 1948), fon l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.  

Infancia

Pompeu Fabra va naixer l'any 1868 en el barri de Gracia de Barcelona, a on va passar la seua infancia. Va tindre dotze germans i ell era el més chicotet de tots; pero van morir-se deu i van quedar ell i dos germanes. Quan tenia cinc anys va ser proclamada la República,i el son pare, que era republicà, fon triat alcalde de la vila. [1]  

Uns inicis polèmics

Fabra inicià estudis d’Ingenyieria que, progressivament, alternà en una forta inclinació autodidàctica per la filologia. En 1891, l'editorial de "L'Avenç" li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, a on, per primera vegada en metodologia científica, es descriu la llengua catalana parlada en una transcripció fonètica. Junt en Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista "L'Avenç"[2]. Este va ser el primer intent científic de sistematisació de la llengua catalana, un intent que provocà grans polèmiques i constituí l'esbós de la futura normativisació del català.   En 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l’Escola d'ingenyers de Bilbao, ciutat a on va viure de manera continuada fins a l’any 1912.   En 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana en la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu exit normatiu va eixir reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir la normativisació lingüística catalana. Llavors tornà a Catalunya, a on fon nomenat fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. En 1912 edità una Gramática de la lengua catalana; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), les quals, al costat de les adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.   Un dels punts mes polemics de l’ortografia defesa per Fabra va ser el centralisme llingüistic que practicà ya que les seues normes estan nomes basades en el dialecte barceloní. El seu Diccionari Ortogràfic (1917) completava les Normes del català.

Fabra i el català com a dialecte de l’occità

Segons l’eminent filolec frances, Roger Barthe, pare de Llengües d’Oc: "L'opinio, al nostre parer, mes decisiva es la de Pompeu Fabra. L'illustre restaurador del Catala s'interessava, de molt de prop, pel treball mampres per Lluis Alibert en pro de la Llengua Occitana".   En un articul publicat, en 1936, per la revista “Oc”, Pompeu Fabra, desijava "une seule langue littérarie", -una sola llengua lliteraria-, per damunt de tota la fragmentacio dialectal: de la nostra terra d'Oc no catalana.   "J'ai l'espoir, ajoutait-il, que vous pourrez obtenir cela si vous établissez une ortographe adéquate, si vous faites une bonne sélection de formes et de constructions, et si les différents dialectes, sagement épures, se font des emprunts réciproques... Et vous aurez obtenu davantage: le catalan deviendra alors une variante de plus de la grande langue occitane retrouvée".   Traducció del text en Llengua Valenciana: "Yo tinc l'esperança -afegia Pompeu Fabra- de que vosatros podreu obtindre aço si establiu, feu, una ortografia adeqüada, si feu una bona seleccio de formes i construccions, i si els diferents dialectes, saviament depurats, se fan prestams reciprocs... I vosatros haureu conseguit molt mes encara: el Catala se convertira, ara aci, en una variant mes de la gran Llengua Occitana retrobada".

Este mateix articul fon reproduit en "El Eco de Sitges" de novembre de 1968, justament en l'any centenari del naiximent del mateix Pompeu Fabra (1868-1968).

 

Un mestrage eficaç

A partir de l’any 1918, en la publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a l’oficial, s'inicia una etapa que culmina en 1932 en la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, en 1968, en el títul d’Introducció a la gramàtica catalana.

La seua obra Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel de Fabra de divulgar les seues reflexions lingüístiques. Es tracta d'articuls breus que plantegen dubtes idiomàtics molt freqüents.

Reconeiximents

L'any 1932, Fabra accedí directament a la càtedra de llengua catalana de l’Universitat de Barcelona. En ell entrava oficialment la llengua catalana en una Universitat catalana per primera volta en l’història. En 1933, Fabra fon nomenat president del Patronat universitari.   El Diccionari general de la llengua catalana de 1932 fon pensat com l'esbós del futur Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la seua confecció poden resumir-se en:

  1. Adopció de formes noves o copiades d'atres llengües per tal de diferenciar-se del castellà (tz, tx, tg, tj, etc), intenció final confessada pel propi Pompeu Fabra.
  2. Basar-se en el dialecte barceloni per a unificar la llengua catalana, en detriment d'atres dialectes catalans com el « lleidatà », « tarraconí », tortosi, etc.
  3. Copiar la forma d'escriure de la llengua valenciana, que contava en un Segle d'Or, en l'intencio futura de tractar de incorporar a la llengua valenciana com a part del català. Eixeple: cat. "Furné" val. "Forner". Fabra, efectivament, tria l'escritura de la llengua valenciana.
  4. Exclusió d’arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per part dels parlants.
  5. Previsió de bandejament de les paraules que, en el temps, pergueren vigència.
  6. No admissió de paraules forasteres d'atres llengües que substituiren paraules propies del català o bé que impossibilitaren crear atres noves.
  7. Incorporació de paraules tècniques, prèviament catalanisades, d'orige grecollatí i d'abast universal.

En la guerra civil

Pompeu Fabra creuà la frontera franco-espanyola el 31 de giner de 1939. Després va vindre un llarc pelegrinage en estancies en París, Montpellier, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de decembre de 1948, després d'haver segut, entre el 14 de setembre de 1945 i el 22 de giner de 1948, Conseller de la Generalitat Catalana en l'exili. Els ultims anys de sa vida, a pesar de les condicions adverses, continuà treballant en una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament en 1956 per Joan Coromines.

Enllaços externs

  1. ↑ Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
  2. ↑ Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernisació de la cultura catalana». www.uoc.edu. Consultat el 01-03-2008.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pompeu_Fabra_i_Poch&oldid=17742»