Constitució espanyola de 1978
La Constitució espanyola de 1978 és la norma suprema de l'ordenament jurídic espanyol, a la que estan subjectes els poders públics i els ciutadans d'Espanya, en vigor des del 29 de decembre de 1978. Substituïx a les Lleis Fonamentals del Regne d'Espanya, aprovades en 1938 i modificades en múltiples ocasions, l'última d'elles en 1977.
La Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de decembre de 1978, sent posteriorment sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de decembre i publicada en el Bolletí Oficial de l'Estat el 29 de decembre del mateix any. La promulgació de la Constitució va implicar la culminació de l'anomenada transició a la democràcia, que va tindre lloc com a conseqüència de la mort, el 20 de novembre de 1975, de l'anterior cap d'Estat, el general Franco, precipitant una série d'acontenyiments polítics i històrics que varen transformar l'anterior règim dictatorial en un Estat social i democràtic de dret que propugna com a valors superiors de l'ordenament jurídic la llibertat, la justícia, l'igualtat i el pluralisme polític, tal i com proclama l'artícul primer de la Constitució. En ell també s'afiança el principi de sobirania nacional, que residix en el poble, i s'establix la monarquia parlamentària com a forma de govern.
La Constitució establix una organisació territorial basada en l'autonomia dels municipis, províncies i comunitats autònomes, regint entre ells el principi de solidaritat. Despuix del procés de formació de l'Estat de les Autonomies, les comunitats autònomes gogen d'una autonomia de naturalea política que configura a Espanya com un Estat autonòmic. Les entitats locals, com els municipis i les províncies, gogen d'una autonomia de naturalea administrativa, les institucions de la qual actuen en conformitat a criteris d'oportunitat dins del marc llegal fixat per l'Estat i les comunitats autònomes.
El rei és el cap de l'Estat, figura que eixercita funcions de naturalea eminentment simbòlica i que carix de poder efectiu de decisió. Els seus actes tenen una naturalea reglada, la validea de la qual depén de lo que refrende l'autoritat competent que, segons el cas, és el president del Govern, el president del Congrés dels Diputats, o un ministre.
La divisió de poders, idea fonamental en el pensament lliberal, és establida implícitament pel text constitucional. En la seua base, la sobirania nacional permet l'elecció, per sufragi universal (varons i dònes, majors de 18 anys), dels representants del poble sobirà en les Corts Generals, configurades a modo d'un bicameralisme atenuat, integrat pel Congrés dels Diputats i el Senat. Abdós cambres compartixen el poder llegislatiu, si be existix una preponderància del Congrés dels Diputats, que ademés és el responsable exclusiu de l'investidura del president del Govern, i la seua eventual cessació per moció de censura o qüestió de confiança. No obstant, tant el Congrés com el Senat eixercixen una llavor de control polític sobre el Govern per mig de les preguntes i interpelacions parlamentàries.
El Govern, el president del qual és investit pel Congrés dels Diputats, dirigix el poder eixecutiu, incloent l'administració pública. Els membres del Govern són designats pel president, i junt ad ell, componen el Consell de Ministres, orgue colegiat que ocupa el cim del poder eixecutiu. El Govern respon solidàriament de la seua actuació política davant el Congrés dels Diputats, que, donat el cas, pot destituir-ho en bloc per mig d'una moció de censura, que necessàriament deu incloure un candidat alternatiu que serà immediatament investit president del Govern.
El poder judicial recau en els juges i tribunals de justícia, sent el Consell General del Poder Judicial el seu màxim orgue de govern. El Tribunal Constitucional controla que les lleis i les actuacions de l'administració pública s'ajusten a la norma suprema.