Anar al contingut

Mayas de Tabasco

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Dos sigles abans de l'inici de l'era cristiana, en el territori tabasqueño existien poblats de peixcadors i cultivadores. La ciutat maya d'Aguada Fénix constituïx la població maya més antiga fins ara descoberta en Mesoamérica, ya que la seua construcció data de l'any 1000 a. C. En la regió de la Chontalpa, les poblacions com Comalcalco, Zapotal, Sant Miguel, Terra Nova, Tecominoacán i El Bellote, estaven ya ben establides des de el 600 a. C., encara que en una història fins ara poc coneguda. En l'orient de Tabasco existien llogarets, que serien les futures ciutats mayas més importants del periodo Clàssic: Tortuguero, Moral Reforma, Santa Elena, Sant Claudio, Pomoná, Panhalé, Honochtah (Jonuta), Tiradero, L'Arenal, La Carmelita i Nova Esperança.[1]

Durant el periodo Clàssic, els mayas de Tabasco varen ocupar part de les terres baixes de la planura costera fins al riu Mezcalapa i varen aprofitar la diversitat ambiental de la regió per a cultivar una gran cantitat de fruts, aixina com per a establir una extensa ret de comunicació fluvial, que els convertiria en els grans comerciants de la regió Mesoamericana.[1]

En esta era, varen conseguir construir grans capitals de señoríos que varen lluitar intensament tant per la seua autonomia i independència, com per obtindre majors tributs i poder, contra atres ciutats rivals tant de la conca del Usumacinta, com en la del Petén, conflicte que a la postre els duria a la desintegració.

Durant el Posclàssic, Tabasco es va caracterisar per una organisació més simple, estructurada regionalment en chicotetes províncies que, en el XVI, varen enfrontar a poder de les armes de fòc dels conquistadors espanyols.[1]

Història

Periodo Preclàssic (2500 a. C. - 250 d. C.)

En Comalcalco els mayas del preclàssic tardà, varen edificar les primeres construccions de terra recoberta d'estuc.

Segons una teoria, els descendents dels olmecas varen emigrar a la zona del Petén guatemaltec, a on posteriorment es varen mesclar en la gent del lloc originant als "protomayas". Durant esta migració, varis d'estos grups es varen quedar i es varen assentar en la planura costera tabasqueña, en la regió que més vesprada seria coneguda com la "Chontalpa" en la delta del llavors riu Mezcalapa (hui riu Sec) i que desembocava al golf de Mèxic per la barra de Dos Boques, donant orige d'esta forma, a la civilisació maya en Tabasco.

Les evidències més primerenques d'ocupació maya del territori que hui comprén l'estat de Tabasco durant el periodo Preclàssic, corresponen a poblats costers de peixcadors i cultivadores com El Bellote.[1] Mentres que en la regió dels Rius en l'orient de Tabasco, els primers signes d'ocupació del territori daten de finals del Preclàssic mig (1200 - 400 a. C.).


La construcció d'Aguada Fénix ha segut datada en el 1000 a. C. colocant-la com la ciutat maya més antiga, i marca el pas de la civilisació maya del nomadisme a un estil de vida sedentari, i l'inici de la construcció de les ciutats-estat mayas.[2] En Aguada Fénix es localisa una impressionant plataforma de terra en un volum de 3,8 millons de metros cúbics,[2] lo que convertix a esta plataforma en la construcció antiga més gran del món.[3] Construïda a pur de plataformes d'argila, alguna cosa inusual en la civilisació maya, Aguada Fénix va ser descubirta en l'any 2017 gràcies a la tecnologia LIDAR que en làser permet realisar un mapage aéreu.

És a partir del Preclàssic tardà (400 a. C. - 250 d. C.), quan s'inicia en la ciutat de Comalcalco l'edificació de construccions de terra en recobriment d'estuc.[4]

Periodo Clàssic (250 - 900 d. C.)

Este periodo comprén des dels anys 250 a 900 d. C. aproximadament. Rep este nom perque en un principi es va creure que va ser el grup sacerdotal el que va eixercir el poder polític i que tota la vida econòmica, social i cultural es va desenrollar entorn a la religió.

Els grups sacerdotales, varen tindre gran importància en el govern dels Estats mayas del Clàssic; pero, mai varen ser dirigents. Existia en les ciutats-estat una classe noble i en tot cas, eren els guerrers els qui concentraven el poder, lo que confirma per qué les ciutats estaven en permanent guerra unes en unes atres.

Es va incrementar notablement l'agricultura com a activitat econòmica bàsica, la qual era practicada per grans contingents de llauros, propiciant una complexa divisió del treball i en conseqüència una forta estratificació social.

Les principals ciutats mayas d'este periodo varen ser: Comalcalco en la regió de la Chontalpa; mentres que en la cridada conca del Usumacinta varen destacar: Moral Reforma, Santa Elena, Tiradero, Terra Blanca i L'Arenal en Balancán, Pomoná, Panhalé i Sant Claudio, en Tenosique, Tortuguero en Macuspana i Honochtah en Jonuta.[1]

Comalcalco, el nom original de la qual era Joy Chan, és una necròpolis del periodo clàssic maya (de el I al IX) construïda en rajoles i estuc de closca de ostión. Este lloc està considerat com el més occidental de la cultura maya. El lloc s'ubica en l'àrea central de la Chontalpa, sobre la ribera este de l'extint riu Mezcalapa hui cridat riu Sec, entre els vestigis de lo que va anar una immensa selva tropical.

Comalcalco.

En Comalcalco es distinguixen dos époques constructives. La primera, quan a partir del Preclàssic superior, s'inicia l'edificació de construccions de terra en recobriment d'estuc.[4] I la segona época es dona durant el periodo Clàssic tardà, quan s'inicia l'apogeu del lloc, manifestant-se en la construcció d'edificis de rajola i estuc, que varen ser edificats sobre les antigues construccions de terra.


Comalcalco es va convertir en un important i estratègic punt comercial en la regió de la Chontalpa. La seua situació geogràfica pròxima al llavors marge del riu Mezcalapa o Dos Boques (hui riu Sec), li va proporcionar una posició privilegiada per al tràfic interregional de mercaderies entre la costa del Golf i la península de Yucatán respecte a l'àrea del riu Usumacinta, aixina com del Altiplano central i l'extrem nort del Golf de Mèxic.[4] Esta important posició estratègica de la ciutat, va motivar el desenroll de diverses guerres entre ciutats mayas pel domínio i control del lloc.

La ciutat maya de Tortuguero, el nom original del qual era Baakul es localisa en les cridades "planures intermiges" entre les estribacions de la serra del sur tabasqueño i la planicie costera del golf de Mèxic,[5] en les "terres baixes noroccidental mayas", l'altura del qual sobre el nivell de la mar no excedix els 800 m.[5] i el seu nom modern es deu a que s'ubica en les faldes del cerro cridat "El Tortuguero".

Tortuguero per la situació geogràfica, ha segut catalogada com de suma rellevància per al desenroll i auge de la cultura maya en les terres baixes nort-occidentals. La seua importància residix que va ser un centre ceremonial, administratiu i punt estratègic per a la sumissió de les ciutats circunvecinas, gràcies al respal de Palenque.[5]

L'importància de Tortuguero, es va basar en les relacions polític-econòmiques en la seua veïna Palenque, esta relació es va donar entre els sigles VI i VII en el regne de Pakal, servint Tortuguero com un escut protector i una ferramenta expansionista de Palenque, lo que va motivar que Tortuguero atacara i derrotara a Comalcalco. No obstant, anys més terde, la rivalitat familiar entre els governants de Palenque i Tortuguero, provocaria una ruptura entre abdós poblacions, motivant que Tortuguero atacara vàries poblacions subjectes a Palenque, entre elles Comalcalco.[6]

Moral Reforma.

La regió oriental de Tabasco, va estar dividida políticament en vàries ciutats, entre les que descollen Pomoná, Sant Claudio, Santa Elena i Moral-Reforma.

La ciutat de Moral Reforma, existia ya mil anys abans de l'arribada dels espanyols i va tindre el seu apogeu entre els anys de 622 i 756 despuix de Crist i va ser governada pel cridat rei de Moral. La ciutat va ser una capçalera política i religiosa, utilisada pels mayas per a l'agricultura i la comercialisació a través dels caudalosos rius Sant Pedro Màrtir i Usumacinta, que és el major del país, lo que va convertir a la ciutat en un punt de control i un port fluvial molt important.

Esta ciutat pertany a la conca del Usumacinta, de la mateixa manera que Pomoná, Sant Claudio, Palenque, Bonampak, Yaxchilán i Pedres Negres, i guarda similitut en Tikal, en Guatemala i en Riu Bec, en Campeche. Té una extensió de 87 hectàrees i a lo manco 30 montículs alguns d'ells de grans dimensions, que es pensa cobrixen piràmides de tamanys importants, com la piràmide doble cridada "Edifici 14" que té una altura de 27 metros. Esta ciutat junt en Santa Elena i Pomoná varen ser les ciutats mayas més importants de l'orient de Tabasco.

Pomoná.

Pomoná el nom original del qual era Pakbul, pertany a la conca del Usumacinta, de la mateixa manera que Moral Reforma, Palenque, Bonampak, Yaxchilan i Pedres Negres. Està ubicada a l'orient de Tabasco, i va ser una població de mijana importància, junt en les seues veïnes Moral Reforma, Santa Elena i Sant Claudio, en els qui practicava un intens intercanvi comercial.


L'importància d'esta zona radicava que era el punt de control entre dos grans regions: la planura sedimentaria del Usumacinta tabasqueño, i les valls i serres altes.[7] Per la seua localisació, Pomoná va jugar un paper molt important en les relacions polítiques i comercials de la regió, ya que per este lloc passaven els mercaders que anaven cap a la planura costera i cap a les serres altes o al Petén.[8] Pomoná és una ciutat ceremonial maya, que va ser capital regional, construïda sobre tossals en la marge esquerra del Usumacinta i dividida en sis conjunts arquitectònics. La regió va alcançar el seu apogeu en el Clàssic Tardà (600 a 900 d. C.).

Sant Claudio es localisa en el municipi de Tenosique. Ubicada en la zona de transició de la serra de Guatemala i la planura costera del Golf de Mèxic, enclavada en l'extrem suroriental de Tabasco. Esta ciutat maya pertany a les ciutats de la conca del Usumacinta i va ser una població de mijana importància, junt en les seues veïnes Pomoná, Moral-Reforma i Santa Elena.

En Sant Claudio s'han detectat dos periodos d'ocupació. El més antic data dels primers dos sigles al voltant de l'inici de l'era cristiana i està representat principalment per fragments de ceràmica del tipo denominat com "Serra Rojo", i una atra ceràmica d'acabament ceroso. El segon periodo d'ocupació correspon al Clàssic Tardà, de 600 a 900 anys despuix de Crist; a este correspon el major volum constructiu i d'ocupació del lloc.[9]

Sant Claudio.

Sant Claudo de la mateixa manera que atres poblacions de la regió del riu Sant Pedro Màrtir, va conseguir desenrollar una economia complementària basada en l'explotació i comercialisació de l'obsidiana i el pedernal, conseguint una important ret de comercialisació en atres ciutats mayas de la regió, desenrollant la producció d'objectes com a puntes de proyectil, gavinets, astrals i navaixes entre atres instruments tallants fets de pedernal, una indústria que va desplaçar en esta regió l'us de l'obsidiana i al mateix temps els va fer independents de les rets de comerç d'este material, que en l'época prehispánica estava controlat per les ciutats més importants.

Santa Elena, el nom original de la qual era Wak’aab’-Ha’ pertany a les ciutats de la conca del Usumacinta, va aplegar a ser captial d'un señorío independent. Este assentament arqueològic, està a nivell comparatiu en atres llocs mayas, sobretot en arquitectura, en escultura, en monuments i en extensió, ya que conta en edificis monumentals en les traces arquitectòniques dels quals poden identificar-se parets de mampostería, alfardas, escales, patis, plataformes escalonades i joc de pilota en la que es trobaven làpides glíficas adossades als talussos interiors.[10]

El lloc arqueològic de Panhalé el nom del qual en maya significa "Reflex de l'aigua", es troba a la vora del riu Usumacinta, sobre el cim d'un cerro, i la seua importància en l'época prehispánica, consistia que feya les voltes de mirador i lloc de control. Des d'este lloc, els mayas controlaven el pas de les embarcacions que transitaven per les aigües del riu.[8]

Està situat a la vora dreta del canó "Boca del Cerro", que és l'última montanya que travessa el riu Usumacinta abans d'eixir a la planicie tabasqueña.

Periodo Posclàssic (900 - 1520 d. C.)

Tauler 1 o de "els Escrigues". Pomoná En l'inscripció apareix el glifo emblema d'esta ciutat.

Comprén els anys 900-1520 d. C. Una volta abandonats els centres ceremoniales mayas del periodo clàssic despuix del cridat colapse maya, la cultura maya en Tabasco es va caracterisar per una organisació més simple, estructurada regionalment en chicotetes províncies,[1] la força generadora d'esta época va a ser una corrent migratòria identificada ètnicament en els mayas arraïlats en la regió, que duya en si una cultura mestizada de fort contingut náhuatl.

Esta corrent, cridada Putún o maya-chontal, habitava en l'orient i sur de Tabasco i tenia estretes relacions comercials en els pobles del centre de Mèxic i en els grups nahuas establits en la perifèria de la regió maya. La seua presència hauria de trencar en el precari equilibri en el que tractava de mantindre's els sobreviviente mayas del clàssic, i varen anar els putunes els que varen aprofitar la caiguda d'este orde per a introduir una nova forma de vida i de domini sobre la regió.

El territori del que es varen assentar els putunes va ser la delta dels rius Usumacinta i Grijalva, en l'actual regió central de Tabasco. En l'época de la conquista el territori que pot considerar-se putún anava des del riu Copilco, a l'oest de Comalcalco, en l'actual estat de Tabasco, per les deltes dels rius Usumacinta i Grijalva, passant per l'Estany de Térmens, la conca del riu Candelaria, fins a l'actual ciutat campechana de Champotón.[11] Hereus d'una cultura de l'aigua, i de l'excelent maneig de les rets de comunicació aquàtica, va fer dels putunes uns excelents navegants i mercaders, que controlaven les rutes marítimes comercials al voltant de la península de Yucatán, des de l'Estany de Térmens en Campeche fins al centre de Sula en Hondures.

Els putunes varen fundar dos províncies: Tabasco (en maya: "El nostre senyor dels huit lleons" i Acalán (en maya: "lloc de canoas") en tres poblacions principals: Potonchan (Putunchan), situada en la desembocadura del riu Grijalva, Honochtah (Jonuta) en la marge dreta del riu Usumacinta i Itzamkanac, junt a l'actual riu de la Candelaria en un punt que no s'ha identificat en certea pero que estava entre els llímits dels actuals estats de Tabasco i Campeche. Itzamkanac era la capital de Acalán, i Potonchán era la capital de Tabasco i dominava el comerç, relacionant-se en els zoques i en els habitants de les terres altes de Chiapas. En canvi, Itzamkanac estava ubicada massa riu dalt per a aplegar a ser un important port d'intercanvi.

En el territori dominat pels maya chontales, es trobaven enclavadas, tres províncies d'orige nahuatl, en els qui sostenien constants guerres: Ahualulco o Ayahualulco, enclavado en la costa occidental de l'estat de Tabasco, casi en els llímits en l'actual estat de Veracruz; Huimango, Cunduacán i Cimatán, en el municipi de Cunduacán, Tabasco; i Xicalango, port que es localisava en la costa del golf de Mèxic entre els actuals estats de Tabasco i Campeche. Això explica que molts noms de poblacions tabasqueñas estiguen en llengua nahuatl, incloent les ruïnes mayas de Comalcalco.[12]

Les cròniques mayas establixen clarament que els putunes varen conservar el seu poder sobre la regió de Bakhalal i Chactemal durant el periodo de la dominació de Mayapán (1200-1480) pero ni per això varen abandonar el domini del seu antic territori en el centre i sur de Tabasco, sino que varen fer constants viages d'anada i regrés a Potonchán.

Les ciutats principals durant el posclàssic varen ser Potonchán, Honochtah i Itzamkanac.

Monument a Tabscoob. Cacic de Potonchán.

Potonchán ciutat maya-chontal, capital del señorío de Tavasco o Tabasco, que va estar ubicada en la marge esquerra del riu que els naturals cridaven riu Tabasco, i que els espanyols varen batejar com Grijalva. Esta ciutat va ser un important port marítim i fluvial a través del com els maya-chontales controlaven el comerç entre la Península de Yucatán i les terres altes d'El Petén guatemaltec. Potonchán dominava a una gran cantitat de pobles als que tenia com a tributaris.

És molt poc lo que se sap de l'arquitectura i tamany de Potonchan. Pedro Màrtir en la seua crònica afirma que "Existix una gran ciutat estesa a la vora del riu Tabasco; tan gran i célebre, quant no pot calcular-se, s'estén llepant la costa, com cinccents mil passos i té vinticinc mil cases entrecortadas per hortes les que estan ricament fabricades en pedres i calç en el conjunt de la qual descolla admirablement l'indústria i l'art dels arquitectes..."

Va ser en Potonchán quan en 1518 varen aplegar els primers conquistadors espanyols encapçalats per Juan de Grijalva qui es va entrevistar en el cacic Tabscoob. Més tart en 1519 va aplegar Hernán Cortés i va sostindre dos enfrontaments en els maya-chontales el primer en la batalla i pren de Potonchán i un dia despuix la Batalla de Centla, en abdós derrotaria als chontales inicando aixina la conquista del territori maya en Tabasco.

Honochtah (Jonuta) va ser un important centre comercial maya ya que ahí convergien les rutes comercials entre el port de Xicalango i el señorío de Acalán (en les terres del hui municipi tabasqueño de Balancán). De el VIII al XIII, Honochtah va ser un important centre manufacturero de ceràmica, la gran calitat dels seus productes (gots, cajetes, plats i figurillas de fanc) va encorajar la seua exportació a tota la regió maya i inclús als llocs més distants de Mesoamérica. El nom maya d'esta població significa: "Lloc dels cinc grans senyors", i fan referència a que per l'importància comercial d'esta població, cada cert temps es reunien ací gobernant mayas de cinc importants ciutats de la regió.

La Colónia

Tabscoob, cacic maya de Potonchán entrevistant-se en Juan de Grijalva en 1518.

La conquista de Tabasco va iniciar en l'arribada d'Hernán Cortés en 1519, quan despuix de véncer als maya chontales, funda la primera població espanyola en territori maya: Santa María de la Victòria. No obstant, seria fins a l'arribada de Francisco de Montejo en 1529 quan es varen realisar importants campanyes militars per a conquistar i pacificar Tabasco. En 1531 despuix d'una campanya militar que va durar 5 anys, els indígenes de Tacotalpa i Oxolotán varen ser somesos. Francisco de Montejo i León "el Mosso" va reclutar per la força a una gran cantitat d'indígenes els qui varen ser enviats a Juan de Lerma per a reforçar la conquista de Campeche.

Les primeres incursions conquistadores espanyoles en l'orient de Tabasco daten de 1535 quan Francisco de Montejo va enviar al seu lloctinent Alonso d'Àvila a conquistar eixos territoris. Despuix de vàries lluites en els indígenes, Àvila va fundar en eixe any la vila de Salamanca de Acalán (en el municipi de Balancán).[13] Posteriorment en 1537 Pedro de Alvarado, va enviar des de Guatemala al seu capità Francisco Gil, qui va fundar la vila de Sant Pedro Tanoche (en el municipi de Tenosique). Abdós poblacions varen tindre que ser abandonades als pocs mesos per l'hostilitat indígena.

Tindrien que passar 45 anys d'intenses campanyes militars, per a que en 1564 varen ser derrotats els últims indígenes tabasqueños.


Ya en l'época colonial, en la llavors província de Tabasco la corona espanyola va establir el règim de "encomanes", d'esta forma els pobles indígenes eren encomanats a espanyols per a que estos vixqueren de cobrar tribut als indis, lo que va desnugar una terrible explotació dels indígenes. En eixos anys varen prosperar les facendes, en les quals se'ls donava als natius un tracte inmisericorde.

La rebelió maya de 1668 a 1671

Durant la segona mitat de el XVII es va produir en Tabasco un aument considerable en l'explotació dels pobles indígenes a través de métodos aparentment reglamentats com les contribucions, derrames i especialment els cridats "repartimientos forçosos" d'espècies o mercaderies, els quals varen ser usats pels espanyols per al seu enriquiment personal, al mateix temps que ampraven el seu poder per a interferir en el nomenament de les autoritats indígenes de les comunitats en la finalitat de fer més fàcil l'abús i l'atropell.[14]

És aixina com en 1668 sent Alcalde Major de Tabasco Francisco Maldondo de Texeda, la magnitut dels atropells i l'arbitrarietat per part de les autoritats colonials, sobre les comunitats indígenes, va desembocar en alçament i sublevació dels pobles de la regió del Usumacinta. Eixe any, els pobles de Tamulté de Popané, Istapa, Balancán, Santa Ana, Usumacinta, Petenecté (Hui desaparegut), Tenosique i Canitzán, es varen alçar contra l'autoritat colonial.[15]

Durant el temps que va durar el tumult, estos pobles varen permanéixer fòra del control colonial, del pagament de tributs a encomendero i dels restants servicis a la Corona espanyola i a l'Iglésia. Al poc temps, la rebelió es va estendre a atres pobles com Sahcabchén i Popolá en Campeche, lo que li va permetre als sublevats assentar-se en un territori ampli i sense sometre a l'autoritat colonial, situats en la base de la Península de Yucatán, El Petén i la serra de Tabasco i Chiapas.[15]

Els espanyols no podien ingressar al territori, i els que habitaven en els pobles sublevats varen ser expulsats o assessinats. Les autoritats varen intentar sometre per tots els mijos als indígenes sense conseguir-ho. En 1671 les autoritats colonials, varen decidir rellevar del càrrec a Fransico Maldonado i varen nomenar com a nou Alcalde Major de Tabasco a Miguel Fernández de Rivero, qui va nomenar al presbítero Cristóbal Ruíz, intermediari en les pláticas de conciliació. Ruíz es va entrevistar en totes les autoritats dels pobles sublevats, no obstant, despuix de varis mesos, les pláticas varen fracassar i els indígenes varen continuar sublevats.[16]

És aixina, com despuix de tres anys d'alçament, davant el fracàs de no poder convéncer pacíficament als indis sublebados i pese a les exhortacions del govern virreinal de que el procés fora pacífic, l'alcalde Fernández de Rivero, en un esforç per evitar que el conflicte s'estenguera a atres territoris, va conformar una Companyia de Pardos per a enfrontar-se als sublevats. Durant els enfrontaments, varen matar a una gran cantitat d'indis, conseguint a finals de 1671, la sumissió dels pobles mayas sublevats.[17]

Entorn

El riu Usumacinta va representar per als mayas de Tabasco una important ruta comercial i de transport.

Els mayas de Tabasco, es varen assentar en les vores dels rius. Varen tindre el seu assent original en la delta del riu Mezcalapa, i posteriorment en els rius Grijalva, Usumacinta i el Sec, una regió de rius, rieres, estanys i pantans en a on predominava el transport aquàtic, lo que els va convertir en grans navegants i comerciants.[1] De fet, els mayas de Tabasco realisaven intenses activitats comercials en els grups de la Península de Yucatán, tant per rius com per la mar vorejant la península i comerciant en els ports del golf de Mèxic; pels rius, comerciaven en grups mayas assentats en la serra de Chiapas i El Petén guatemaltec, inclús, hi ha evidències, de que comerciaven en llocs tan lluntans com el port de Nito, en la costa atlàntica guatemalteca i Naco en Hondures.

Per a contar en una producció agrícola suficient per a satisfer la demanda de les seues ciutats i comerciar en atres grups, els mayas de Tabasco, varen utilisar vàries tècniques agrícoles com la roça, tomba i crema, els camps alçats, les cordoneres llitorals i les àrees inundables durant el estiaje, per a aprofitar l'humitat del sol i aixina cultivar de manera intensiva.[1]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Texts indicatius. Museu Regional d'Antropologia Carlos Pellicer Cambra. Villahermosa, Tabasco.
  2. ↑ 2,0 2,1 BBC. «Aguada Fénix: cóm es va descobrir en Mèxic la construcció monumental maya més antiga i més gran jamai trobada». Consultat el 13 de maig de 2021.
  3. ↑ Mexico Travel Channel. «Aguada Fénix: la construcció antiga més gran del món és maya». Consultat el 14 de maig de 2021.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Zones Arqueològiques de Tabasco, Institut Nacional d'Antropologia i Història.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Eddy Lorenzo González Jiménez. «Historiando Tabasco: El Tortuguero, Macuspana, entre pedres i calcàrees». Consultat el 11 d'agost de 2011.
  6. ↑ Bernal, 2011; 7
  7. ↑ «Zona arqueològica de Pomoná, en Tabasco, Mèxic». Archivat des de l'original, el 13 de decembre de 2010. Consultat el 14 d'abril de 2012.
  8. ↑ 8,0 8,1 Jiménez, 2010, p. 75.
  9. ↑ Conaculta. «Guia del Patrimoni Cultural i Turisme». Consultat el 28 de juliol de 2010.
  10. ↑ [enllaç trencat]
  11. ↑ Casares G. Cantón, Raúl; Duch Colell, Juan; Antochiw Kolpa, Michel; Zavala Entancat, Silvio et ál (1998). Yucatán en el temps. Mèrida, Yucatán. pp. 238-39, Tom V. ISBN 970 9071 04 1.
  12. ↑ Gil i Saenz Manuel. Compendio Històric Geogràfic i Estadístic de l'Estat de Tabasco. Govern de l'estat de Tabasco. 1979. Segona edició. p= 76 i 77
  13. ↑ Mario Humberto Ruz Moixa (1991). Els linderos de l'aigua. Francisco de Montejo i els orígens del Tabasco colonial. Villahermosa, Tabasco: Institut de Cultura de Tabasco, pp. 205. LCCN 93231733
  14. ↑ Tabasco:Antigues lletres, noves veus. Ruz Mario Humberto. UNAM. 2005.ISBN 970-32-2319-2.P=117
  15. ↑ 15,0 15,1 Tabasco:Antigues lletres, noves veus. Ruz Mario Humberto. UNAM. 2005.ISBN 970-32-2319-2.P=119
  16. ↑ Tabasco:Antigues lletres, noves veus. Ruz Mario Humberto. UNAM. 2005. ISBN 970-32-2319-2.P=121
  17. ↑ Tabasco:Antigues lletres, noves veus. Ruz Mario Humberto. UNAM. 2005. ISBN 970-32-2319-2.P=136

Bibliografia

  • Ruz, Mario Humberto (2005). UNAM (ed.). Tabasco: Antigues lletres, noves veus, 1ra. edició, Mèxic, D.F.. ISBN 970-32-2319-2..
  • Casares G. Cantón, Raúl; Duch Colell, Juan; Antochiw Kolpa, Michel; Zavala Entancat, Silvio et ál (1998). Yucatán en el temps., Mèrida, Yucatán.. ISBN 970 9071 04 1..


Referències