Ducha

S'entén com ducha[1] (cridada regadera en Mèxic i Veneçola[2]) al bany en el que l'aigua cau sobre el subjecte, estant este de peu i sense produir-se acumulació d'aigua, puix l'usada es dirigix directament al desaiguador, o a l'acció d'usar estes instalacions.
Les duches es poden usar tant en quartos de bany domèstics, com en duches públiques (presons, gimnasis, etc.) i es deuen usar obligatòriament en la majoria de les piscines públiques.
L'acció de duchar-se, es realisa normalment en una banyera o plat de ducha, que dispon d'una mànega que es pot orientar en les mans o una part fixa sobre el cap de l'usuari, a on es dispon d'un cabezal que distribuïx l'aigua en vàries chorrada fines.
En els plats de ducha, generalment estan fixos sobre el cap de l'usuari, o es disponen a lo llarc de tot el cos per a duches de hidromasaje, i generalment protegida per una mampara de cristal o metacrilato translúcido. També poden protegir-se en mampares enrollables la làmina de les quals sol ser de polièster.
Les duches usades en les banyeres, tenen una mànega flexible, a on l'usuari orienta el cabezal a a on desige o pot fixar-ho a la paret sobre el seu cap per mig d'un soport prèviament instalat.
Història


Els seus orígens es remonten a l'antiga Grècia i a l'antic Egipte encara que la ducha moderna es remonta a el XIX. Existix alguna evidència de que els antics egipcíacs i mesopotámicos pertanyents a la classe alta posseïen, en l'intimitat de les seues llars, certs espais interiors, a on eren banyats per el seu sirvientes.[3] No obstant, estos llocs eren molt diferents d'una ducha moderna, puix solament tenien rudimentaris sistemes de drenage i l'aigua era transportada, i no bombejada, fins a l'habitació.
La primera civilisació que va utilisar un tipo d'instalació que hui podríem considerar com una ducha varen ser els antics grecs. Els seus aqüeductes i el seu aigüeral fet en canonades de plom permetien que l'aigua que es bombejara cap a dins i cap a fòra de les grans sales de duches comunals utilisades tant per les èlits com pels ciutadans comuns en els balaneiones o banys públics.[4] Estes habitacions han segut descobertes en les excavacions de la ciutat de Pérgamo i també semblen estar representades en la ceràmica de l'época. Les descripcions són molt similars a un vestuari de ducha moderna colectiva, i inclús posseïen barres per a penjar la roba.[3] Els antics romans en el seu amor per tot lo grec també varen seguir esta costum. Les seues famoses cases de banys públics o termes es poden trobar en tot el Mediterràneu aplegant fins a Anglaterra. Els romans no solament tenien estos banys i duches, sino que els ampraven múltiples voltes a la semana, inclús tots els dies. Els relativament alvançats sistemes d'abastiment d'aigua i sanejament d'aigües residuals desenrollats pels grecs i els romans ràpidament es varen deteriorar i varen caure en desús despuix de les invasions bàrbares. Despuix de caiguda de l'Imperi romà està pràctica va ser abandonada casi per complet des de la Baixa Edat Mija fins a l'época victoriana.[5]
No va ser fins a el XIX quan va ser possible reconstruir un sistema tan complex i fiable com les cloaques grega i romana. Les primeres duches en l'era moderna eren blocs autònoms a on l'aigua podia ser reutilisada vàries voltes.[4] En el XIX (provablement cap a 1810, encara que hi ha una certa contradicció entre les fonts), la ducha tipo Regència anglesa va ser inventada de forma anònima.[3] El disseny original tenia més de dèu peus d'altura (més de dos metros), i estava feta de varis tubos de metal pintats simulant el bambú. En la part superior de l'unitat hi havia un depòsit conectat en estos tubos. L'aigua eixia a través d'una filtre i caïa sobre els muscles dels propis ocupants abans de ser arreplegada i bombejada de nou fins al depòsit superior. Este prototip va sofrir vàries renovacions incloent models en bombeig manual, models en varis pulverizadores, i els que posseïen filtre intercanviables. La reinvención de les canonades de plom per a us interior sense excessives fugues, al voltant de 1850, va permetre que la duches independents pogueren ser conectades a una font d'aigua corrent, lo que facilitava el seu us. Ademés, l'aument en l'accés a l'aigua calenta varen fer el bany molt més cómodo i popular. El doctor Merry Delabost, cap mèdic de la presó Bonne-Nouvelle, de Ruan, va inventar un model millorat de ducha cap a 1872, en la finalitat de donar-los als presos una millor higiene. Es tractava de duches colectives, encara que el sistema de chorrada era individual. En 1879 l'eixèrcit prusiano va fer obligatòria la ducha entre els seus soldats i va instalar duches comunes en els barracons.
Inclús en les noves millores en el seu disseny, la ducha va seguir sent menys popular que el banye en els països industrialisats fins a la segona mitat de el {{sig lo|XX||s}}. Actualment les duches són la principal opció de mercat en els països de l'OCDE front als banys o banyeres de moda fins a mitat del sigle passat.
Tipos de duches
Us públic

Seguint la tradició de l'antiga Grècia, moltes modernes instalacions deportives i aquàtiques (gimnasis, piscines públiques, polideportius) estan equipades en duches colectives. Estes poden estar distribuïdes en forma d'compartimento individuals equipats en cortines per a mantindre la privacitat, o ser espais de ducha en grup de la mateixa manera que les que es mostren en la ceràmica grega antiga. Esta última sol ser una sala sense divisions, en vàries filtre o cabezales de ducha, ya siga instalats directament en les parets de l'habitació, o en llocs regularment espayats.
La necessitat de llavar-se despuix de fer un eixercici vigoroso ha propiciat que diversos models de plats de ducha, cridats duches de camp, hagen segut posats en us pels governs i forces militars en tot lo món. Les armes modernes utilisades en el camp de batalla a sovint deixen perilloses seqüeles, inclosos productes químics càustics, agents biològics mortals i materials radiactius, que poden danyar no solament els objectius prevists, sino també les forces del propi bando agressor. Les duches de camp poden ser usades per lo tant com duches de descontaminacó i són amprades a sovint per a eliminar estos residus perillosos, i potencialment mortals, del cos d'un soldat.[6]
Us domèstic
A pesar de les innovacions en la fontaneria i en el tractament de l'aigua, la ducha domèstica és prou similar a com ho va anar en el XIX. Els dos tipos més comuns de duches són la cabina de ducha i la banyera/ducha. El primer tipo és simplement una ducha protegida per una porta de cristal o plàstic que protegix l'intimitat i evita salpicaduras de les gotes d'aigua fòra del plat de ducha. La banyera combinada en ducha es pot utilisar tant per a prendre un bany com una ducha, i està protegida per una cortina de ducha deslizante o una mampara abatible, plegable o deslizante, en la mateixa finalitat de favorir la privacitat i evitar l'eixida de l'aigua.
Encara que la majoria de les duches domèstiques tenen una filtre d'un sol cap, en alguns quartos de bany personalisats es poden trobar duches en varis cabezales (cabines de hidromasaje...), en alguns casos en modificacions més elaborades (sauna...).
Atres tipos de duches

Existixen molts atres tipos de ducha, segons la modificació de la seua estructura o l'ús al que van destinades.
- Ducha d'aire, un tipo de bany a on s'utilisa aire d'alta pressió per a netejar l'excés de partícules de pols del personal de neteja.
- Ducha elèctrica, un tipo de ducha que calfa localment l'aigua de la ducha en electricitat.
- Ducha de camp, un tipo de ducha colectiva usada per personal de l'eixèrcit, quan es troben fòra de la seua zona d'aquarterament, durant unes maniobres militars o un combat.
- Ducha de marina, un sistema de ducha que permet una important conservació d'aigua i energia.
- Cabina de hidromasaje, un sistema de ducha para aumenta localment la pressió de l'aigua en el cabezal de la ducha per mig d'una bomba elèctrica.
- Ducha de vapor, un tipo de bany en el que un generador de vapor produïx vapor d'aigua que es dispersa al voltant del cos d'una persona.
- Ducha Vichy, ducha en la que grans cantitats d'aigua calenta s'aboquen sobre una persona en un spa mentres l'usuari es troba dins d'un llit (humida) poc profunda, similar a una taula de massage, pero en un drenage per a l'aigua.
- Ducha romana, un tipo de disseny arquitectònic de la ducha que no requerix d'una porta o una cortina.
- Ducha d'emergència o ducha de seguritat, estan instalades en els laboratoris i atres instalacions industrials que utilisen productes químics perillosos. És una obligació llegal en Estats Units[7] i atres països. Les duches d'emergència estan dissenyades per a l'abocada contínua d'uns 30-60 galons per minut[8] (140-180 litros per minut) per lo manco durant 15 minuts,[9] i deuen estar situades com a màxim a 10 segons dels usuaris potencials.[10]
Vore també
- Aigua calenta sanitària
- Banye
- Quarto de bany
- Ducha alternante d'aigua calenta i freda
- Gorro de ducha
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ 3,0 3,1 3,2 James, Peter, and Nick Thorpe. Ancient inventions. New York: Ballantine Books, 1994. Print.
- ↑ 4,0 4,1 Humphrey, John W., John P. Olsen, and Andrew N. Sherwood. Greek and Roman Technology A Sourcebook. New York: Routledge, 1997. Print.
- ↑ Mcneil, Ian, ed. An Encyclopaedia of the History of Technology. New York: Routledge, 1990. Print.
- ↑ Jones, Jerry, "Decontamination shower system revamped (10/29/04)," Vanderbilt University Medical Center, 29 Oct. 2004, Web. 23 Nov. 2009, <http://www.mc.vanderbilt.edu/reporter/index.html?ID=3590
- Archivat el 25 de abril de 2016 archivat en Wayback Machine.>.
- ↑ «1910.151: Occupational Safety and Health Standards - Medical services and first aid». Regulations (Standards - 29 CFR). Occupational Safety and Health Administration (18 de junio de 1998). Consultat el 1 de junio de 2010.
- ↑ Mayer, Leonard (1995). «Emergency systems», Design and planning of research and clinical laboratory facilities, John Wiley and Sons, p. 155. ISBN 0471306231.
- ↑ Vincoli, Jeffrey W. (2000). Lewis' dictionary of occupational and environmental safety and health, CRC Press, p. 343. ISBN 1566703999.
- ↑ Brauer, Roger L.B (2006). «Personal protective equipment», Safety and health for engineers, John Wiley and Sons, p. 533. ISBN 0471291897.