Barber


Barber[1] és la persona l'ocupació de la qual és afaitar o arreglar la barba i tallar i acondicionar el cabell masculí. El seu lloc de treball es coneix com a «barberia» o «casa del barber». Les barberies eren també llocs d'interacció social i discurs públic. En alguns casos, les barberies eren també fòrums públics. Eren llocs de debats oberts, servien per a expressar la preocupació pública i la participació dels ciutadans en els debats sobre temes d'actualitat. També varen influir en ajudar a formar l'identitat masculina.
Atres funcions accessòries que eixerciten els barbers són les de mantindre el lloc de treball net agranant els cabells de l'anterior client, mantindre en bon us les ferramentes i, eventualment, vendre champús, tenyides, pomades i atres productes destinats al manteniment i embellecimiento del cabell.[2]
L'ofici en l'antiguetat
Grècia i Roma
En efecte, en Grècia com en Roma, els hòmens satisfeen allí els minuciosos permenors del tocador cap als quals no posseïen tot lo necessari. Era menester ser ric per a tindre al seu servici algun hàbil esclau en navaixes, pentines i espills i en els demés atributs d'un barber. D'esta penúria resultava l'obligació d'una visita matinal a esta oficina plena d'una multitut, a cada instant renovada.
Els barbers tenien tres ocupacions principals:
- Tallaven els cabells, demostrant la seua habilitat en deixar-los iguals primer, i despuix en seguir la moda establida o inventar atres noves; per a esta operació se servien, no d'tijeras, sino de navaixes de diferents tamanys i més o menys tallants. Accesoriamente arrancaven els cabells grisos que apareixien sembrats sobre els caps dels jóvens o tenien, per mig de receptes tan variades com a sapients, els cabellams que en la precedent operació no havien satisfet.
- La segona ocupació dels barbers consistia en afaitar la cara i enjugaban la barba en una espècie de torcaboca d'una tela felpuda, que posaven sobre els muscles dels pacients i que tenia un teixit desconegut en els nostres dies.
- En fi, la tercera ocupació dels barbers consistia en tallar les ungles de les mans lo que es verificava en una espècie de cuchillitos d'una forma particular.
L'antiguetat nos ha deixat un poemita de Fallías sobre el barber Eugates, que conté una enumeració còmica de tots els útils necessaris a les funcions del barber i als contes de tocador.
Els barbers, cridats llavors esquiladores, varen ser duts de Sicília a Roma per un tal P. Ticinio Menas, l'any 451 de la fundació de la ciutat. La moda, des de molt temps generalisada en Grècia de dur els cabells curts i la barba rasa, es va propagar ràpidament gràcies en especialitat a Escipión, el segon Africà, que s'afaitava tots els dies. Els esquiladores varen començar per eixercir la seua indústria a l'aire lliure, pero més tart este us va subsistir solament per a la plebe i els esclaus i les tendes dels barbers anunciades per una presentació de navaixes, de cuchillitos i d'espills varen aplegar a ser punts de reunions per als ociosos i per als noticieros. Un dels principals mèrit s de l'amo de l'establiment era saber respondre a totes les preguntes que se li dirigien i els barbers suministraven imitant als autors i actors còmics o satírics, el tipo de la curiositat i de la murmuracó. Un d'estos artistes li preguntava cóm volia que baix li afaitara a un filòsof de caràcter asprós, va respondre estes breus paraules: volen que se m'afaite sense parlar. L'història d'esta anècdota no diu si els grecostarios o carenos, des dels tronstianos més elegants fins a la via Suharana, a on els barbers de baixa espècie afaitaven les barbes dels plebeus, el filòsof va poder trobar un esquilador segons li convenia.[3]
Edat Mija

En l'Edat Mija, la professió dels barbers va prendre una extensió més gran encara pero eixint de la seua especialitat. Els barbers autorisats pel menyspree dels mires o meges per a les baixes operacions quirúrgícas, varen invadir cada volta més el domini de la cirugia. Per això els barbers d'aquells temps varen ser des de molt primerenc una important corporació. Per esta época esta confraria, veent que els seus antics estatuts havien caigut en desús i que havien perdut els títuls que els autorisaven, varen redactar atres nous.
A pesar de les diferències que existien entre els barbers i els cirugians, estos no posaven obstàculs, quan un barber destacava els seus coneiximents en cirugia, a rebre'ls en el seu colege i en dispensar-los de la llengua llatina en els seus exàmens. Exigien solament que deixara les bacías i renunciara a l'ofici de barber. Alguns autors citen els noms de molts barbers que varen entrar en els coleges de cirugia i es varen distinguir pels seus talents i els seus coneiximents pràctics.[3]
Antigament, els barbers no es llimitaven al tractament del cabell aplegant a eixercitar atres funcions més pròpies de dentistes o meges. En efecte, els que acodien a una barberia a partir del XIII ho feyen també per a traure's una molga i per a realisar operacions senzilles de cirugia com sajar diviesos, embenar úlceres o realisar sagnies.
En aquella época, eliminar sanc del cos es considerava una solució per a tornar la salut al pacient que recobrava l'equilibri. Per a practicar la sagnia els barbers sumergien el braç del pacient en aigua calenta i li feyen un torniquet. Llavors, buscaven entre les venes unflades la més propícia i extreen la sanc realisant una incisió en la mateixa.[4]
No obstant, l'ambició dels barbers s'aumentava en els seus privilegis i no varen poder estar molt temps satisfets de lo que havien obtingut. Anant el temps els barbers varen ser perdent en consideració puix a mida que els cirugians l'adquirien, anaven justificant la seua superioritat per el seu saber i el seu talent i els seus antics rivals varen descendir al ranc que convenia en una pràctica ignorant i rutinària.
Les seues tendes, freqüentades per la classe mija a qui l'ús de tindre les galtes i la barba rasa atrea allí contínuament, varen deure bastar a la seua ambició i es varen acontentar en l'influència que li valia les murmuracins i la curiositat. Si les grans cases varen estar algunes voltes obertes, si algunes varen aplegar a un cert grau de celebritat i varen adquirir una considerable fortuna, no va anar certament en calitat de barbers sino en la de peluquers. Les extravagancias de la moda, i sobretot del pentinat adoptat per les dònes, des de l'invenció de les pols, varen obrir a l'imaginació dels artistes encarregats d'alçar estos edificis una immensa carrera.[3]
En l'actualitat

La tenda del barber ha segut reemplaçada per la Barberia, lloc en a on es realisa el esculpído de cabell i barba i, per tant matèria de cabells o barba deu ser un artiste molt hàbil. També es coneix hui en dia llocs cridats Salons de Peluqueria pero estos no s'especialisen en el treball del barber, estos desenrollen atres funcions, com ser: tenyides, permanents, pedicure, pentinats, etc. la qual cosa ya correspon a un ambient diferent de la barberia. Encara que en l'actualitat en base de donar als clients un millor servici s'ha anat adequant tals funcions a la barberia per qüestions de moda i/o preferència de gusts. Inclús en atres locals s'ha anat millorant el servici atenent als clients en begudes en o sense alcohol.
El nom barberia aplica majorment als destinats exclusivament per a cavallers. Per la seua banda, els locals exclusius per a dames es fan cridar saló de bellea (els quals poden incloure manicura, pedicura, spa, estètica i maquillage) i peluqueria unisex com ho indica el seu nom tant per a dames com per a cavallers.
Insígnia

- Artícul principal → Poste de barber.
L'insígnia més comunament establida dels barbers és un poste en bandes helicoidals roges i blanques, a voltes també en bandes blaves. El seu orige prové de quan els barbers eren també cirugians, en l'Edat Mija. Despuix d'atendre als seus clients, solien penjar les benes tacades de sanc a secar en uns postes, en els que a sovint es enrollaban a causa del vent. En el temps, la gent va associar esta image en la professió de barber-cirugià. Encara que en el seu orige eren bandes roges i blanques, en el XIX es varen incorporar les bandes blaves, provablement per influència de la bandera nortamericana.[5]
Vore també
- Afaitat
- Navaixa d'afaitar
- Brocha d'afaitar
- Maquinilla d'afaitar
- Sabó d'afaitar
- Crema per a afaitar
- DOVO Solingen
- Aftershave
Referències
- ↑
- ↑ Descripción del puesto de barbero (inglés)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Enciclopedia moderna, Francisco de P. Mellado, 1864
- ↑ El barbero en la antigüedad
- Archivat el 5 de octubre de 2008 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Pickover, 2019, p. 58.