Víctor Balaguer i Cirera

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 16:59 3 jun 2022 per Valencian (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'projecte' a 'proyecte')
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de decembre de 1824Madrit, 14 de giner de 1901),[1] nomenat per ell mateixa com a Lo trobador de Montserrat, fon un polític lliberal, periodiste, escritor romàntic, poeta, dramaturc i historiador català. Fon u dels principals personages romàntics catalans per antonomàsia[1] i u dels impulsors del moviment de la renaixença catalana.[2]

Biografia[editar | editar còdic]

Joventut i matrimoni[editar | editar còdic]

Víctor Balaguer naixqué l'onze de decembre de 1824 en el carrer de Sant Pau de Barcelona com a sol fill. A son pare li deyen Joaquim Balaguer, mege de pensament molt lliberal, morí en 1834 deixant-lo orfe quan encara era un infant. No obstant això, Víctor Balaguer ne prengué la mateixa ideologia. A sa mare li deyen Teresa Cirera. La relació en ella anà tornant-se cada volta més difícil. Ella volia que son fill fora mege o advocat i les seues idees alvançades i la seua vocació per la lliteratura dificultaren la relació fins al punt de que arribà a desheretar-lo.[2][2]

En només catorze anys ya estrenà la seua primera obra en 1838: Pepín el Jorobado, que ya era un drama històric com molts dels que vindrien despuix; i en 1843 obtingué un bon èxit en Enrique el Dadivoso.[2] Despuix, enfrontat irremediablement en sa mare, esta acabà desheretant-lo, motiu pel qual se posà a escriure més obres ya sense cap fre i també per a guanyar-se la vida.[2] Ingressà a la Universitat de Barcelona on començà els estudis de Dret i entrà en contacte en la lliteratura de Voltaire, Rousseau, Dumas, Hugo, Scott, entre d'atres.[3] En esta época començà a colaborar en un diari titulat El Hongo.

En 1845 se traslladà a Madrit sense haver acabat els estudis universitaris, fet que li va comportar una forta discussió en sa mare i haver de buscar-se la vida pel seu conte a la capital. Començà a treballar per a Wenceslao Ayguals de Izco, qui li oferí faena com a traductor al castellà d'escritors francesos del moment, que es publicaren en la colecció Museo de las Hermosas. La situació s'allargà pocs mesos a causa de la seua precarietat econòmica i en breu tornaria a Barcelona, on continuaria treballant de traductor i periodiste.[1] De nou en Barcelona, en 1847 fon nomenat poeta oficial del Liceu. Més avant també ho seria del Teatre Principal, fet que li donaria certa popularitat a nivell local.

En 1851 es casà en Manuela Carbonell i Català en el monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, adquirit pel pare de la nóvia.[1] Un any despuix feu un cicle de conferències sobre l'història de Catalunya per encàrrec de la Societat Filharmònica de Barcelona.

Madurea política i lliterària[editar | editar còdic]

Durant la década de 1850 entrà en contacte en el General Espartero i en el General Prim, unint-se al Partit Progressiste, incrementant progressivament el seu pes i influència en el partit. Fon en este periodo que començà a recuperar la memòria històrica de l'antiga Corona d'Aragó.[1]

També en esta época començà a reivindicar la llengua catalana com a llengua lliterària. El seu primer poema en català es titulà A la Verge de Montserrat (en valencià, A la Verge de Montserrat) publicat en 1857. Progressivament devingué molt actiu en el procés de la renaixença de la lliteratura catalana, impulsant la restauració dels Jocs Florals en maig de 1859, devenint ell mateixa membre del primer consistori.[2] També llavors inicià els seus primers texts historiogràfics. Despuix dels jocs anà a treballar a Itàlia com a corresponsal de la Guerra d'independència. Entre l'any 1860 i l'any 1864 publicà en cinc volums la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, que fon un èxit de vendes sense precedents i en la qual Balaguer reivindicava el model de la monarquia federal i la tradició del pactisme entre poble i rei.[4]

Estigué uns anys exiliat en Provença entre 1865 i 1867 per haver participat en la conspiració del general Prim. Allí conegué a Frederic Mistral en 1865 i pogué participar en el Felibrige, del qual en fon nomenat vicepresident. Fon membre de la delegació catalana que entregà la Copa Santa als escritors occitans.[5]

En 1867 tornà a Catalunya. A partir de llavors i durant tot el Sexenni revolucionari s'implicà molt activament en la política espanyola. Durant el regnat d'Amadeu I d'Espanya fon nomenat ministre l'any 1871[2] (Ministre de Foment i d'Ultramar) durant la Primera República Espanyola, gràcies a una intervenció d'Antoni Samà, a causa de l'extensió del districte electoral dins del qual s'incloïa Vilanova i la Geltrú. Este seria u dels motius pels quals més avant decidí establir el seu proyecte cultural en esta vila, com a senyal d'agraïment.[6] Balaguer tornà a ocupar el mateix càrrec en 1886 durant el govern de Práxedes Mateo Sagasta.[2]

La seua dona morí en 1881. Al no haver tengut descendència, Víctor Balaguer invertí la seua chicoteta fortuna en crear en 1884 la Biblioteca Museu Víctor Balaguer en Vilanova i la Geltrú, un equipament públic que donà a la ciutat en agraïment per haver segut sempre elegit diputat a Corts per esta població des del 1869.[2] El seu llegat fon depositat en esta institució, que conserva actualment la seua biblioteca de vintidosmil llibres i la seua colecció d'art, en la qual destaquen algunes peces egípcies, orientals i precolombines, molt estranyes en la Catalunya d'aquella época.[2]

Obra[editar | editar còdic]

Bust de Víctor Balaguer en el parc de la Ciutadella de Barcelona

Archiu:Los bandolers catalans (1868).djvu

Prensa[editar | editar còdic]

Maçó, lliberal i d'idees romàntiques, colaborà en diversos diaris lliberals com El Constitucional, El Laurel, El Genio i La Lira i en 1846 se n'anà a Madrid, on conegué les principals personalitats lliteràries i polítiques de l'época. Fundà en Barcelona el diari lliberal La Corona de Aragón, on declarava una adhesió fervent al passat gloriós de Catalunya a l'hora que exigia una descentralisació per als territoris de l'antiga Corona d'Aragó.

Teatre[editar | editar còdic]

Fon autor de peces de teatre romàntiques tant en català com en castellà:

En català:

En castellà:

Poesia

Dins de les seues poesies completes:

  • Llibre de l'Amor
  • Llibre de la Fe
  • Llibre de la Pàtria

Seguint el lema dels Jocs Florals "Pàtria, fe i amor".

Novela

  • Don Joan de Serrallonga (1858)
  • La bandera de la mort (1859)

Estudis i ensajos en castellà[editar | editar còdic]

  • Bellezas de la historia de Cataluña: Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filármónica,[9] 1853
  • Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863)[10] (1860)
  • Las calles de Barcelona (1865)
  • Historia política y literaria de los trovadores (1878-79)
  • Instituciones y reyes de Aragón (1896)
  • La libertad constitucional (1857)
  • Memorias de un constituyente (1868)
  • El Regionalismo y los Juegos Florales (1897)

Història[editar | editar còdic]

Cal tindre present que en este camp no feu descobertes documentals ni fon molt crític en la seua incipient busca històrica,[2] en la qual a sovint afegia també llegendes. De fet escrivia molt influït per les seues idees romàntiques i lliberals, fet pel qual fon molt durament criticat pels seus enemics i competidors menys prestigiosos que, d'esta manera, atacaven la popularitat d'un ferm progressiste.[2] De fet, esta manca de rigor era ben comuna entre els historiadors de l'época, influïts per un romanticisme nacionaliste que arreu buscava mitificar el mateix passat.[2] Conscient de les seues manques com a investigador escèptic, Víctor Balaguer a tothora admeté ser només un divulgador eficaç que sentia amor per l'història local de la societat catalana, la qual presentava des d'una perspectiva lliberal de manera molt inteligent.[2]

No en va, la seua prosa sobre la tradició constitucionalista de la Corona d'Aragó en general i Catalunya en particular seguia les marques d'Antoni de Capmany i Avel·lí Pi i Arimon[2] Encara que és evident l'anacronisme de vincular les llibertats migevals i modernes de les quals gojaven els catalans en les llibertats contemporànees del lliberalisme, també és cert que la tesis que afirma el caràcter pactiste de la nació catalana és una característica prou consolidada a lo llarc del seu curs històric.[2] En esta premissa general Balaguer tragué numeroses interpretacions concretes que encara hui dia són vigents.[2]

Els seus primers texts estrictament historiogràfics els feu en 1852, en vintihuit anys, per a participar en unes conferències que tractaven les "bellees" de l'història catalana.[2] La principal obra en este camp fon la cèlebre Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, publicada entre 1860 i 1864.[4] Molt de temps despuix, l'èxit del llibre feu necessària una segona edició en 1885 en una Història de Catalunya.[2]

L'Eixample de Barcelona[editar | editar còdic]

En esta mateixa llínea feu un proyecte de nomenclatura per als carrers de l'Eixample de Barcelona, en noms dedicats als territoris de la Corona d'Aragó (carrer Aragó, Valéncia, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols...), a les institucions Catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent) o a personages clau (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor...) que fon adoptat en bona mida, pero en modificacions i canvis de localisació que en trencaren la llògica urbana (per eixemple, els carrers en els noms dels territoris varen acabar separats en dos blocs). Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'estos noms foren desfigurats, i no es recuperaren fins a la democràcia. Pero alguns, perdent el seu sentit inicial, com el Carrer del Compromís de Casp, que restà com a Carrer de Casp.[11]

Los quatre pals de sanch[editar | editar còdic]

Los quatre pals de sanch, més conegut com a els quatre pals de sang en la seua versió adaptada al català modern (els quatre pals de sanc en valencià) és, possiblement, el seu poema més conegut, que mostra clarament quin era el seu pensament. Ací mostrarem la seua versió original en català, l'adaptació al català modern i la seua traducció al valencià:

poema original adaptació a l'ortografia catalana actual[12] traducció al valencià
Jo tenia en la montanya

un castell enmarletat

que n'era'l rey de la serra

y n'era'l rey de la vall.


En ell mos pares guardavan,

de llurs avis heretat,

un panyo groch y bermell

y llistat per quatre pals.


Mes lo drap era d'or fi

y los pals eran de sanch,

de la sanch de un noble compte

lo Pelós anomenat.


¡Ay Castella castellana,

no t'hagués conegut may!


«Lo ganfanó de las Barras»,

deyan los uns al passar;

altres deyan: «Lo pendó

de las quatre llibertats.»


Perqué los pals eran quatre

y eran quatre los senyals,

essent cada barra un símbol,

essent un nom cada pal.


Dret se deya lo primer,

y lo segon Llibertat;

Justícia era'l nom del ters,

Indústria lo nom del quart.


¡Ay Castella castellana,

no t'hagués conegut may!


Lo pal del Dret trossejáren

los qui en Caspe congregats

á la llum quedáren cegos

per las prédicas d'un sant.


La barra de la Justícia,

sota la llosa restá

d'una tomba hont se llegeix:

Carlos de Viana aquí jau.


Y'ls canons de Felip quint

deixáren la Llibertat

soterrada entre las runas

de Barcelona fumant.


¡Ay Castella castellana,

no t'hagués conegut may!


Si lo drap d'or de mos pares

n'es avuy un esboranch,

si en la torre del castell

no tinch lo pendó arborat;


Si al peu dels marlets en runa

sols ressonan entre plants

las llastimeras sparsas

del trovador catalá;


Si ja sols me'n queda un

de mos quatre pals de sanch,

es per tu, la de las torres

y dels lleons afamats.


¡Ay Castella castellana!..

¡Ay si'm trencas lo quart pal!..

Jo tenia en la muntanya

un castell emmerletat

que n'era el rei de la serra

i n'era el rei de la vall.


En ell mos pares guardaven,

de llurs avis heretat,

un panyo groc i vermell

i llistat per quatre pals.


Mes lo drap era d'or fi

i los pals eren de sang,

de la sang d'un noble comte

lo Pilós anomenat.


Ai Castella castellana,

no t'hagués conegut mai!


«Lo gonfanó de les Barres»,

deien los uns al passar;

altres deien: «Lo pendó

de les quatre llibertats.»


Perquè los pals eren quatre

i eren quatre los senyals,

essent cada barra un símbol,

essent un nom cada pal.


Dret se dia lo primer,

i lo segon Llibertat;

Justícia era el nom del terç,

Indústria lo nom del quart.


Ai Castella castellana,

no t'hagués conegut mai!


Lo pal del Dret trossejaren

los qui en Caspe congregats

a la llum quedaren cegos

per les prèdiques d'un sant.


La barra de la Justícia,

sota la llosa restà

d'una tomba on se llegeix:

Carlos de Viana aquí jau.


I els canons de Felip quint

deixaren la Llibertat

soterrada entre les runes

de Barcelona fumant.


Ai Castella castellana,

no t'hagués conegut mai!


Si lo drap d'or de mos pares

n'es avui un esvoranc,

si en la torre del castell

no tinc lo pendó arborat;


Si al peu dels merlets en runa

sols ressonen entre planys

les llastimeres esparses

del trobador català;


Si ja sols me'n queda un

de mos quatre pals de sang,

és per tu, la de les torres

i dels lleons afamats.


A Castella castellana!

Ai si em trenques lo quart pal!

Yo tenia en la montanya

un castell emmarletat

que n'era el rei de la serra

i n'era el rei de la vall.


En ell mos pares guardaven,

dels seus yayos heretat,

un drap groc i roig

i llistat per quatre pals.


Mes el drap era d'or fi

i els pals eren de sanc,

de la sanc d'un noble comte

el Pilós nomenat.


¡Ai Castella castellana,

no t'haguera conegut mai!


«El gonfanó de les Barres»,

deyen els uns al passar;

atres deyen: «El pendó

de les quatre llibertats.»


Perque els pals n'eren quatre

i eren quatre els senyals,

sent cada barra un símbol,

sent un nom cada pal.


Dret se deya el primer,

i el segon Llibertat;

Justícia era el nom del terç,

Indústria el nom del quart.


¡Ai Castella castellana,

no t'haguera conegut mai!


El pal del Dret trossejaren

els qui en Casp congregats

a la llum quedaren cegos

per les prèdiques d'un sant.


La barra de la Justícia,

baix la llosa restà

d'una tomba on se llig:

Carlos de Viana ací jau.


I els canons de Felip quint

deixaren la Llibertat

soterrada entre les runes

de Barcelona fumant.


¡Ai Castella castellana,

no t'haguera conegut mai!


Si el drap d'or de mos pares

n'es hui un buit,

si en la torre del castell

no tinc el pendó arborat;


Si al peu dels marlets en runa

a soles resonen entre planys

les llastimeres esparses

del trobador català;


Si ya a soles me'n queda un

de mos quatre pals de sanc,

és per tu, la de les torres

i dels lleons afamats.


¡Ai Castella castellana!..

¡Ai si em trenques el quart pal!..

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Cuccu, Marina (2003). Víctor Balaguer i Cirera (Col·lecció Retrats. Número 25 (Plantilla:PDF)Col·lecció Retrats. Número 25 (Plantilla:PDF)), Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 Mestre, 1998: p. 86, entrada: "Balaguer i Cirera, Víctor"
  3. Pagès, Aniceto de, Don Víctor Balaguer, a El Museo Universal', número 45, Madrid, 7 de novembre de 1869. Any XIII, p 355-356.
  4. 4,0 4,1 Plantilla:AELC
  5. Badia i Margarit, Antoni M.; Camprubí, Michel (1989). Actes del vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, L'Abadia de Montserrat, pp. 165. ISBN 8478260838.
  6. Comas i Güell, Montserrat (2007). La Biblioteca Museu Balaguer, un proyecte nacional català (paperpaper), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 22. ISBN 978-84-8415-882-0.
  7. Lo trobador de Montserrat
  8. Esperances i records
  9. Bellezas de la historia de Cataluña: Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filármónica
  10. Tom I Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón
  11. Plantilla:Citar ref
  12. El poema es sol adaptar a l'ortografia catalana actual, pero no a la gramàtica, per això moltes coses poden no ser normatives en català actual.

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Mestre i Campi, Jesús (director) (1998). Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, pp. 1.147 p.; p. 86 entrada: "Balaguer i Cirera, Víctor". ISBN 84-297-3521-6.
  • Historia de Cataluña, V. Balaguer (II vols., Madrid, 1886)
  • Víctor Balaguer a la Classic Encyclopedia, basada en l'edició de 1911 de la Encyclopaedia Britannica (anglés)
  • Biografia a "Retrats". Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
  • VV. AA. Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004.


Plantilla:ORDENA:Balaguer Cirera, Victor