Winston Churchill
| Winston Churchill | |||
|---|---|---|---|
| Sir Winston S Churchill.jpg | |||
| Nacionalitat: | Britànic | ||
| Naiximent: | 30 de novembre de 1874 | ||
| Lloc de naiximent: | Palau de Blenheim | ||
| Defunció: | 24 de giner de 1965 (als 90 anys) | ||
| Lloc de defunció: | Londres | ||
Winston Leonard Spencer Churchill (Palau de Blenheim, 30 de novembre de 1874–Londres, 24 de giner de 1965) fon un polític i estadiste britànic, conegut pel seu liderage del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial. Es considerat un dels grans líders de temps de guerra i fon Primer Ministre del Regne Unit en dos periodos (1940-45 i 1951-55). Notable estadiste i orador, Churchill fon també oficial de l'Eixercit Britànic, històriador, escritor i artiste. Es l'únic Primer Ministre Britànic guardonat en el Premi Nobel de Lliteratura, i fon nomenat ciutadà honorari dels Estats Units d'America.[1]
Biografia
Naixqué en el sí de la família aristocràtica dels Ducs de Marlborough. Son pare, Lord Randolph Churchill, fon un polític carismàtic i Ministre de Facenda del Regne Unit; sa mare, Jenny Jerome, era d'orige estadounidenc.[2] Sent un jove oficial de l'eixercit, entrà en acció en la Índia Britànica, Sudan i en la Segona Guerra dels Boers. Guanyà fama com corresponsal de guerra i en els llibres que escrigué sobre les seues campanyes.
En la primera llínea política durant 50 anys, ocupà numerosos càrrecs polítics i de Gabinet. Abans de la Primera Guerra Mundial, fon president de la Secretaría d'Estat de Comerç, Ministre d'Interior i Primer Lord de l'Almirantat com part del govern lliberal de H. H. Asquith. Durant la guerra continuà com Primer Lord de l'Almirantat fins la desastrosa Batalla de Gallipoli, que ell havia patrocinat i que motivà la seua eixida del govern. Després serví un breu temps en el front occidental com comandant del 6.º Batalló dels Fusilers Reals Escocesos. Retornà al govern com Ministre d'Armament, Secretari d'Estat de Guerra i Secretari d'Estat de l'Aire. Després del conflicte mundial, ocupà el càrrec de Ministre de Facenda en el govern conservador de Stanley Baldwin entre 1924 i 1929, a on prengué la controvertida decisió de tornar la lliura esterlina en 1925 al patró or com en la paritat anterior a la guerra, lo que molts consideraren una pressió deflacionaria sobre l'economia del Regne Unit. Igual de polèmiques foren la seua oposició a l'increment de l'autonomia de l'Índia i la seua resistencia a l'abdicació de Eduart VIII en 1936.
Encara que permaneixqué fora de la política en la década de 1930, liderà l'alerta sobre el perill de Adolf Hitler i la campanya per al rearmament. A l'esclat de la Segona Guerra Mundial, fon nomenat de nou Primer Lord de l'Almirantat i, després de la dimissió de Neville Chamberlain el 10 de maig de 1940, se convertí en Primer Ministre. La seua ferma negativa a acceptar la derrota, la rendició o un acort de pau ajudà a inspirar la resistencia britànica, en especial durant els dificils primers anys de la guerra, quan el Regne Unit se quedà a soles en la seua ferma oposició a la Alemanya Nazi. Se destacà pels seus discursos i programes de radi que ajudaren a inspirar al poble britànic, al que liderà com Primer Ministre fins que fon segura la victoria dels Aliats sobre les Potencies de l'Eix.
Després de que el seu partit conservador perguera les eleccions generals de 1945, Churchill liderà l'oposició. En 1951 conseguí tornar a ser Primer Ministre, fins el seu retir en 1955. A la seua mort en 1965, la regina Isabel II li concedí l'honor d'un funeral d'estat en el que se donà una de les majors reunions de caps d'Estat mai abans vista.[3] Churchill es recordat com un dels homens més influents en l'història britànica.
Referències
- ↑ «Winston Churchill» Pub.L. 86-6. U.S. Senate
- ↑ Jenkins, Roy (2002). Churchill. Barcelona: Ediciones Península. ISBN 84-8307-520-2
- ↑ «Largest Assemblage of Statesmen at funeral since Churchill» Gould, Peter. BBC News.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Winston Churchill