Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

L'emperador Carles VI, en l'àmbit valencià conegut sobretot com a Archiduc Carles d'Àustria, (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic 1685 - íd. 1740). Quan era només archiduc d'Àustria va ser pretenent al tro de la Monarquia Hispànica durant la Guerra de Successió Espanyola, conseguint el recolzament del Principat de Catalunya (1706-1714), dels regnes d'Aragó i de Valencia(1706-1707 / 1714), del Regne de Mallorques (1706-1715) i del Regne de Sardenya (1706-1720), territoris en els quals va governar en el nom de Carles III. Aixina com també del Regne de Sicília (1706-1714 / 1720-1738) i del Regne de Nàpols (1706-1738), on va ser Carles IV. Mentres la guerra tenia lloc va recaure en ell la corona imperial, sent l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1711-1740).

Orígens familiars

Naixqué l'1 d'octubre de 1685 en la cort imperial de Viena i fon el segon fill de l'emperador Leopolt I, emperador romanogermànic i la seua tercera esposa Elionor del Palatinat-Neuburg. Era net per llínia paterna del també emperador Ferrando III, emperador romanogermànic i de l'infanta Maria Ana d'Espanya, i per llínia materna de l'elector Felip Guillem I, elector palatí i de la landgravina Elisabet Amàlia de Hessen-Darmstadt

Núpcies i descendents

L'archiduc anuncià el 18 d'agost de 1708[1] i el trasllat a Barcelona de la seua futura esposa, el seu futur matrimoni en Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, filla del duc Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel i de la princesa Cristina Lluïsa d'Oettingen-Oettingen Se celebraren les esposalles el 23 d'abril de 1708 a Klosterneuburg[1] l'1 d'agost de 1708 a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona.[2] D'esta unió naixqueren:

Guerra de Successió Espanyola

Plantilla:Article principal

Carles quan era jove.
Archiu:Pretenents de la guerra de successió.jpg
Els pretenents

En morir el rei Carles II de Castella sense successió el 1700, l'archiduc Carles era supostament el candidat a la corona hispana en virtut d'un antic pacte del rei Carles II, l'últim Habsburg, que estipulava la seva successió en un altre membre de la Dinastia Habsburg, i tenia el soport del Regne de Portugal, Regne d'Anglaterra, Regne d'Escòcia, Regne d'Irlanda i la major part del Sacre Imperi Romanogermànic,[3] però Carles II va testar a favor de Felip d'Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s'inicià un conflicte entre els dos pretendents, conegut amb el nom de Guerra de Successió Espanyola.[4]

El 1705, l'arxiduc Carles embarcà amb un exèrcit aliat a Lisboa en direcció al Mediterrani. S'atura a Altea, i el 17 d'agost els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil[5] i la revolta valenciana dels maulets s'estengué liderada per Joan Baptista Basset. Mentre escamots armats barraren el pas als borbònics a la plana de Vic. La flota de l'Arxiduc arribà a Barcelona el 22 d'agost de 1705. Barcelona, envoltada de les tropes aliades va rendir-se el 9 d'octubre quan el Virrei de Catalunya Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar signà la capitulació.[6] El 22 d'octubre entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes, i fou proclamat rei i adoptà el nom de Carles III d'Habsburg,[7] instal·lant-se al Palau Reial Nou.[8] Amb la necessitat d'expulsar la Casa de Borbó de la península ibèrica, es va procedir a la lleva de l'Exèrcit Regular Austriacista.[9]

El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa. La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent dugué el principal exèrcit proHabsburg a la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre[10] mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València[11] i tingué com a conseqüència la conquesta dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.

Per enfortir la seva reclamació al tron, després de la derrota a Almansa i la publicació per part de Felip II de Castella del Decret de Nova Planta i el naixement imminent de l'infant Lluís,[12] l'arxiduc anuncià el 18 d'agost de 1707 i el trasllat a Barcelona de la seva futura esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, la bella filla de Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel[13] i també el trasllat de la cort, que recorregué els estats italians, reforçant la seva adhesió a la causa austriacista,[14] arribant poc després de la victòria aliada a la batalla d'Oudenarde.

A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid,[15] però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània [16] ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.

Estant la guerra en curs i en un punt crític, quan Carles perdía a la península i els seus alliats guanyaven a l'exterior, el seu germà, l'emperador Josep I, va morir sobtadament, per la qual cosa es va dirigir a Viena per assumir la successió al tron imperial,[17] fet que va provocar un canvi de suports de les potències europees.

Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic

150px|thumb|left|Retrat de Carles VI [[Fitxer:Carles III Habsburg Lluc A I Alomar.jpg|150px|thumb|right|Únic escut conservat als antics territoris de la Corona d'Aragó de l'arxiduc com a sobirà de la Monarquia Hispànica (Museu del santuari de Lluc, Mallorca)]] El 1711 va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i la Guerra de Successió Espanyola va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht[18] i el 1714 del Tractat de Rastatt i el Tractat de Baden,[19] en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; L'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos.[20]

El 1713, davant la falta de fills mascles, va promulgar la Pragmàtica Sanció del 1713, que establia la indivisibilitat del regne[21] així com permetia l'ascens de les dones al tron imperial.[22] Per poc temps semblà que la Pragmàtica Sanció fou gratuïta, quan Elisabet Cristina donà a llum a un nen, Leopold, en 1716, que va morir poc després. Un any més tard va néixer María Teresa. A la cerimònia del seu baptisme, els contemporanis van escriure que Carles, malgrat els seus millors esforços, semblava molest pel sexe de la nena.[23] L'any següent va veure l'arribada d'una altra noia, Maria Anna.

Carles va haver de fer front als atacs dels turcs entre 1716-1718 i conquerí part de terres turques a Valàquia i Sèrbia,[24] arribant fins al Danubi,[3] però aquests guanys els perdé en la guerra de 1737-1739.[25]

Fins al 1725 no renuncià a la corona hispana, al Tractat de Viena,[26] per a ell i per als seus descendents, encara que mantenint fins a la seua mort els títols que havia pres en començar el conflicte succesori.[27]

Carles estava molt descontent per la pèrdua d'Espanya, i com a resultat, va imitar el seriós cerimonial de la cort dels Habsburg espanyols (Spanische Hofreitschule), adoptant la vestimenta d'un monarca espanyol, que, segons l'historiador britànic Edward Crankshaw, consistia en "un gipó negre i mitjanes, sabates negres i mitjanes vermelles".[20] Durant el seu regnat es va construir la Biblioteca Nacional i les obres més importants del Barroc a Viena. També va tenir aficions musicals: va fer composicions i a vegades dirigia l'orquestra de la cort.

Carles VI d'Àustria morí el 20 d'octubre de 1740 a Viena però el seu intent per aconseguir que la seva filla fou hereva foren contestats per França, Prússia, Baviera i Saxònia, que van iniciar la Guerra de Successió Austríaca amb la invasió de Silèsia per Frederic el Gran.[28]

Es manté la teoría que va morir a causa d'una intoxicació alimentària per bolets, probablement per Amanita phalloides.[29]

Títuls, càrrecs i successors

L'archiduc Carles era nomenat primer com a rei Carles III de Castella, Lleó, Aragó i les dos Sicílies, entre atres,[30][31] i a partir del 1711 com a Carles VI electus Romanorum Imperator semper Augustus.[32][33]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 León Sanz, 2007, p. 93.
  2. ↑ León Sanz, 2007, p. 109.
  3. ↑ 3,0 3,1 Encyclopædia Britannica. «Charles VI (Holy Roman emperor)». britannica.com. Consultat el 22/10/2009.
  4. ↑ Plantilla:Ref-publicació
  5. ↑ Regidoría de Cultura de Dénia, L'Arxiduc Carles i Dénia: col·lecció documental: edició conmemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Baptista Basset proclama a Dénia l'arxiduc Carles rei de València : III Centenari (1705-2005).
  6. ↑ Juan Vidal, 2001, p. 63.
  7. ↑ Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 1110 (vol.1).
  8. ↑ (1964) [1], Santiago Albertí, pp. 55.
  9. ↑ (2011) [2], La Butxaca, pp. 692. ISBN 8499302238.
  10. ↑ (espanyol) Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar
  11. ↑ (anglés) William Young, International Politics and Warfare in the Age of Louis XIV and Peter the Great, p.405
  12. ↑ León Sanz, 2007, p. 94.
  13. ↑ Crankshaw, 1969, p. 10-11.
  14. ↑ León Sanz, 2007, p. 97.
  15. ↑ (espanyol) Carlos E. Corona Barratech i José A. Armillas Vicente, La España de las reformas: hasta el final del reinado de Carlos IV, v.2, p.254
  16. ↑ Error en el títul o la url.«».
  17. ↑ (2006) , Orion books, pp. 331. ISBN 978-0-7538-2293-7.
  18. ↑ Plantilla:Ref-publicació
  19. ↑ (2000) [3], Cambridge University Press, pp. 119. ISBN 0521785057.
  20. ↑ 20,0 20,1 Crankshaw, 1969, p. 9.
  21. ↑ Crankshaw, 1969, p. 12.
  22. ↑ (1982) , Princeton University Press, pp. 128. ISBN 691-00796-9.
  23. ↑ (1932) , Crowell publishers, pp. 6.
  24. ↑ (2006) [4], Infobase Publishing, pp. 49. ISBN 1438129165.
  25. ↑ (2006) [5], Infobase Publishing, pp. 469-470. ISBN 1438129165.
  26. ↑ (1867) [6], E. Hunt and Son, pp. 64.
  27. ↑ Error en el títul o la url.«».
  28. ↑ (2007) , Backinprint.com, pp. 164. ISBN 0595469000.
  29. ↑ Wasson RG. (1972). The death of Claudius, or mushrooms for murderers. Botanical Museum Leaflets, Harvard University 23(3):101–128.
  30. ↑ Das Leben und der Briefwechsel des Landgrafen Georg von Hessen-Darmstadt, p.572
  31. ↑ Lünig, Johann Christian. Das teutsche Reichsarchiv aus den berühmtesten Scribenten, vol.3; p.578; Doc. CIX
  32. ↑ Károlyi, Sándor (Gróf). Önéletírása és naplójegyzetei, p.441-442
  33. ↑ Stroobant, (l'abbé) Corneille. Histoire de la commune de Virginal, p.554

Bibliografia

  • (2006) , Ara Llibres. ISBN 84-96201-80-5.
  • (1969) , Longman publishers.
  • (2001) [7], Akal. ISBN 8470904108.
  • Plantilla:Ref-publicació
  • (1981) , Tres i Quatre. ISBN 9788475020396.
  • (1963) [8], Alpha.
  • (1999) , Rafael Dalmau.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carles_VI_del_Sacre_Imperi_Romanogermànic&oldid=67056»