Guillem de Castro

Guillem de Castro i Bellvís (Valéncia, 4 de novembre de 1569 – MadriT, 28 de juliol de 1631), en espanyol Guillén de Castro, fon un dramaturc valencià d'Espanya, considerat com el més important de la escola valenciana de fins del sigle XVI i un dels més destacats de la comedia nova lopesca, desenrollada a partir de la irrupció en el teatre de Lope de Vega.

Contant les seues comèdies publicades —Un total de 26— I les que se li poden atribuir, es conserven d'este autor al voltant de 35 obres dramàtiques. La seua fama es deu principalment a la seua obra Les joventuts del Cid (escrita entre 1605 i 1615), basada en el cicle de romançs cidianos, que fon imitada per Pierre Corneille en Le Cid (1636).

Biografia

Fill de Castellana Bellvís, noble valenciana els antepassats del qual deyen remontar-se al rei Joan I d'Aragó i de Francesc de Castro i Palafox, «ilustre cavaller», als vint-i-un anys va intervindre en una coneguda justa poètica celebrada durant les bodes de Francesc Palafox, senyor d'Ariza i Lucrècia de Moncada; les esposalles i la participació del jove poeta fon reflectida per Francisco Agustín i Tárrega en la seua comèdia El prat de Valéncia.

No va tardar molt a ingressar en la famosa Acadèmia dels Nocturns de Valéncia en el seudònim de «Secret». En este ambient es va iniciar en el cultiu les lletres i la composició de comèdies en el mencionat dramaturc, el canonge Tárrega, Gaspar Aguilar i Miguel Beneyto, en els que publica les seues dos primeres obres teatrals, L'amor constant i El cavaller bovo, en una edició conjunta de 1608.

Entre 1593 i 1600 va eixercir des de El Grau el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs corsaris.

Després d'un desafortunat matrimoni en 1593 en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de 1595 va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del senyor d'Andilla, en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en 1597 moria sa mare i poc després la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per Andrés Rei d'Artieda i Cristóbal de Virués, entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a Lope de Vega, que llavors recalava en Valéncia, i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.

Buscant ampar, cap a 1601 va entrar al servici de Carlos de Borja, duc de Gandia, com «procurador general». En 1606 es troba en Itàlia servint al virrei de Nàpols, Juan Alonso Pimentel d'Herrera, comte de Benavente, i poc després fon nomenat pel virrei governador de Scigliano. Va tornar cap a 1609 a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en 1616 la «Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs». En 1618 s'imprimix en Valéncia la Primera Part de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.

A finals d'eixe any o començaments del 1619 va anar a provar fortuna en l'escena madrilenya servint a Juan Téllez Girón, marqués de Peñafiel, primogènit del senyor Pedro Girón, Duc d'Osuna; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en 1619 per la beatificació i canonisació de sant Isidre. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de Antonio de Prado i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Baltasar Gracián i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra Les joventuts del Cid fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica Dido i Enees, que va supondre el torrejament de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.

Fon nomenat cavaller de Santiago en 1623 encara que, pel fet que fon involucrat en 1624 com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del nunci (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En 1625 va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la Part Segona de les seues comèdies, que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de 1631 després de testar a favor de la seua esposa.

Obra

Va compondre gran varietat d'obres teatrals. El seu drama més célebre és Les joventuts del Cid, que més tart adaptaria Corneille en El Cid. Va escriure una segona part d'esta obra, Les joventuts del Cid, comèdia segona o Segona de les gestes del Cid (com resa l'índex de l'edició de les seues comèdies), habitualment coneguda i editada com Les gestes del Cid. També fon estimat per la seua creació de caràcters, mostra d'això seria l'engalanat protagoniste de El Narciso segons la seua opinió.

Tres de les seues peces s'inspiren en obres de Miguel de Cervantes: El curiós impertinent, convertida en una tragèdia de to còmic, La força de la sanc i El senyor Quixot de la Mancha, en la que els dos universals figures són només un contrapunt còmic d'humor directe d'entremés als amors creuats de Cardenio, Luscinda, Ferrando i Dorotea.

En la resta de la seua producció destaquen obres cavalleresques, tal com El naiximent de Montesinos, drames històrics entre els que es troba El més impropi botí, obres de capa i espasa, com Els malcasats de Valéncia, i les peces mitològiques Oroneta i Filomena i Dido i Enees. Va crear tragicomèdias en obres com El perfecte cavaller i drames: La justícia en la pietat. atres obres destacades són l'enjorn pero sòlit drama èpic El comte Alarcos i la impactant tragèdia L'amor constant, una de les seues dos primeres obres.

Temes

Característic de Guillem de Castro com autor dramàtic és la seua predilecció per temes propis de la tragèdia, habitualment representada en intrigues que presenten el conflicte de la rebelió contra un rei o estadiste tirà, tema insòlit donada la jerarquia social del barroc que feya que l'autoritat real emanara de Deu.

De totes maneres el tiranicidi portat a les seues últimes conseqüències només fon mostrat en to de comèdia en Els malcasats de Valéncia i en una tragèdia pura: L'amor constant, una de les seues dos primeres obres dramàtiques, composta entre 1596 i 1599. En esta época el pensament humanista del sigle XVI abordava en freqüència estos assunts, com es pot observar en les tragèdies de Cristóbal de Virués. Posteriorment, d'acort en l'espirit dels pensadors polítics del XVII, Guillem de Castro s'abstindrà de propondre el regicidi com a solució als problemes d'un cos social oprimit. No obstant, el tema va seguir present d'alguna manera en Les joventuts del Cid. Comèdia segona en el tractament del personage de Sancho II de Castella qui, abusant de les seues prerrogatives reals, desobedix el testament de son pare Ferrando I el Magne i és mort a traïció per Vellido Dolfos, a qui la providència divina infon valor. Ya no és una decisió humana, sino un castic del Deu cristià contra un mal rei.

En el terreny de la comèdia Guillem part sobretot del desenroll minuciós d'una intriga complexa, d'un embroll inteligent, basat en equívocs, malentesos, i virages en la peripècia que, no obstant, són solucionats com a premi a la virtut dels amants. Insistix en el plantejament dels problemes privats en el matrimoni, lo que és poc habitual en el teatre barroc espanyol. Juan Luis Alborg aduïx l'eixemple de la doble insatisfacció conjugal de les parelles de Els mal casats de Valéncia.

Un dels seus grans temes és l'anàlisis de la verdadera amistat i l'integritat del valor i la virtut, tot això reflectit en una de les seues obres mestres, El curiós impertinent. També destaca (i ho eixemplifica esta obra) el tractament de la dona com a personage fort que és capaç de manejar les voluntats dels personages circumdants i els fils del propi destí.

S'observa també un tractament crític de les convencions de l'honra, que es veuen en distància i fins rebuig. L'honra en Guillem de Castro sempre és vista com la permanència d'unes lleis periclitades que impedixen la realisació dels desijos llegitimats per la llei natural enfront dels convencionalismes del còdic de l'honor. En este sentit, El curiós impertinent (Alborg, 1967) planteja de fet la licitut dels amors adúlters (de Camila en Lotario) enfront dels del matrimoni en Anselmo; i inclús, en la mort d'este últim, es veu restaurat este paradoxal orde, reforçat pel perdó que en les seues últimes paraules Anselmo, el marit, oferix a l'amant pel dany causat.

Fonts

Destaca també la seua habilitat en la re elaboració del romancer popular (mostra d'això són Les joventuts del Cid) i les novelle italianisants per a tramar les seues obres, com ocorre en El curiós impertinent. No obstant, no va cultivar la comèdia pastoril, els drames de vilà honrat, ni tampoc els assunts greus religiosos, comèdies de santes o interlocutòries sacramentals a excepció de El millor espós Sant Josep.

La seua formació i apetències són les d'un cortesà humaniste, més que les d'un teòlec com Calderón o un flare, com Tirso o un especialiste en la història sagrada, ordenat sacerdot en la seua madurea, com Lope de Vega. La seua concepció urbana i profana de la dramatúrgia li va alluntar també del problema de l'honra del vilà i els problemes del camp espanyol.

Agarra els seus assunts de fonts molt diverses: de les llegendes històriques espanyoles, del romancer (cidià i carolingi en El naiximent de Montesinos) i de la mitologia en Dido i Enees o Oroneta i Filomena. També s'ha senyalat l'importància de l'observació de costums contemporànees (i inclús de les seues pròpies experiències matrimonials), present en obres com Els malcasats de Valéncia.

Personages

La majoria dels seus personages pertanyen a l'alta noblea, i escassegen burgessos o llauradors, lo que reflexa una intenció moralisadora d'acort en els presuposts didàctics de la tragèdia, més eixemplars com més elevada siga la classe social a la que pertanyen els tipos dramàtics que la representen.

En la seua obra madura destaca la caracterisació sicològica dels personages femenins, moltes vegades protagonistes, sempre inteligents i finalment capaços de conduir el seu destí, a pesar de les dificultats amb què la condició de la dona en l'estructura de la societat barroca llosa les seues possibilitats d'actuació i decisió. Eduardo Juliá, en les seues «Observacions preliminars» a les obres completes de Guillem de Castro, senyala que en la seua primera etapa (abans de 1600) els personages masculins estan caracterisats per la seua força, arribant inclús a extrems de brutalitat; en tant que les dones, que comencen personificant les qualitats de bellea i la capacitat d'amar i ser amades, acaben sent eixemples de virtut, fermea i valor en la seua producció tardana.

És important també la seua contribució a la creació de tipos de la comèdia, en la primerenca aparició de personages singulars com la «dama gràcia» (en Els malcasats de Valéncia) o el «bonico» (en El Narciso segons la seua opinió), que és l'antecedent del galant «de figurant». No és molt habitual, no obstant, la presència del graciós en les seues comèdies, relegat a un paper secundari i en poques facetes.

Recurrent en el seu teatre és la tipologia del rei tirà, be en obres a on es arrepenedix i per tant se salva (Quant s'estima l'honor, La justícia en la pietat i Oroneta i Filomena) o en atres en que es produïx el regicidi: L'amor constant i el cavaller perfecte.

També és resenyable la presència de la figura del cavaller que no sap que ho és, pero actua com a tal i corteja i és cortejat per dames de la noblea. La revelació final de la seua verdadera condició social posa en orde el que haguera segut subvertir la jerarquia social del periodo barroc. Eixemples d'este tipos tenim en el Leónido de L'amor constant i el Cardenio de El senyor Quixot de la Mancha.

Una de les diferències substancials en la tipologia dels personages del teatre de Lope de Vega és que en el valencià pare i fill no estan enfrontats. La voluntat Paterna és acceptada i esta obediència de vegades origina un conflicte, al renunciar al seu amor, com ocorre en La humilitat superba, en la que Rodrigo de Villadrando renúncia al seu amor per María obedint a son pare i, gràcies a això, podrà recuperar-la al final de l'obra.

Abundant en este tret, caldria senyalar el que s'ha donat a cridar el «pedagogisme» de la comèdia guilleniana, sifrat que en un moment culminant de la intriga el pare passa a eixercir el paper d'institutor, ensenyança que el fill haurà d'acceptar per a eixir triumfant en el seu objectiu. La rebelia contra el pare, com ocorre en la Comèdia segona de Les joventuts del Cid, on el futur Sancho II de Castella es rebela contra son pare i senyor, el rei Ferrando I, acaba en la caiguda en desgràcia, convertit en un tirà castigat per la mà divina, que infon valor en Vellido Dolfos per a eixecutar el mereixcut designi de la Providència. Este sentit didàctic li porta a seleccionar el moment del aprenentage de l'héroe en Les joventuts del Cid descartant portar a les taules, per eixemple, el seu moment cim de la conquista de Valéncia. La segona part d'esta obra servirà per a mostrar la mesura adquirida per l'héroe castellà, oponent-ho al «apassionament» en el que es governa Sancho II.

Conseqüència d'açò és que l'amor s'establix sempre en el consentiment de l'autoritat Paterna, a diferència de Lope, on el comú és que els amors, no sancionats pels pares, hagen de conduir-se en rebelia, fugint de casa i transgredint la deguda obediència filial. En moltes de les obres dramàtiques de Guillén de Castro pare i fill constituïxen una unitat harmònica durant tota l'acció, com succeïx en El perfecte cavaller, El naiximent de Montesinos o L'amor constant.

Obres més destacades

L'amor constant

La seua primera obra dramàtica, escrita entre 1596 i 1599, està inscrita en l'escola valenciana de la segona mitat del sigle XVI i posseïx totes les característiques de la tragèdia de la dramatúrgia renaixentiste.

El comte Alarcos

Es tracta d'una obra escrita entre 1600 i 1602 que presa el seu assunt del «Romanç del comte Alarcos». L'obra té un ambient èpic i de tragèdia, encara que, en llínea en la comèdia nova, està moderada per un final feliç. S'aborda el tema de la resistència davant del poder injust eixercit per un rei caduc i dèbil, que al seu torn està dominat per una dona forta. L'obra supon una crítica de l'habitual còdic de l'honor i es constituïx en un eixemple d'educació cavalleresca.

Els malcasats de Valéncia

Els seus personages no pertanyen a l'alta noblea ni al tipos de cavaller heròic que representa el Cid de Les joventuts o el comte Alarcos. Són cavallers i dames d'acomodada posició i vida urbana que protagonisen una intriga de relacions conjugals governades per l'engany i la insatisfacció molt poc freqüent en el teatre barroc espanyol.

Caracterisada com una molt ben construïda comèdia d'intriga, apareixen singulars personages: el graciós neci francés, que recorda la tècnica de les farses de Lope de Roda, el vell vert, la dama fogosa, el marit afeminat covart, el donjoan i, per damunt de tots ells, destaca el tipo representat per Elvira, precedent de la «dama gràcia», que, disfrassada de bell galant, conseguix en enginy i valor reconduir una situació desfavorable.

El curiós impertinent

Escrita cap a 1606, poc després de publicar-se la primera part del Quixot de 1605, és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «El curiós impertinent» de Cervantes, novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.