Germanies

La rebelió de les Germanies fon el conflicte armat que es va produir en el Regne de València en els escomençaments del regnat de Carles I, paralelament a la rebelió de les Comunitats de Castella, entre 1519 i 1523.

Causes i inici del conflicte

Els artesans del Regne de València adquiriren durant el regnat de Ferran el Catòlic el privilegi de formar unes milícies en cas de necessitat de lluita contra les flotes barbaresques. Esta possibilitat d’armar-se va fer més cruenta la revolta de les Germanies (germandats gremials).

Donat el caràcter i llegislació predominantment burguesos de la societat valenciana, adoptà característiques pròpies de revolta social en contra de la noblea, la qual havia fugit de la ciutat davant d’una epidèmia de pesta en 1519. Açò es va unir a una época difícil econòmicament. El seu inici fon progressiu i ple d’actes llegals i de protesta, i va ser determinant en això el fet de que el poble tenia eixe permís real per a utilisar armes en que enfrontar-se a les incursions dels pirates barbarescs. Després de la fugida de la noblea, les classes miges i gremials de la ciutat de Valéncia es van fer progressivament càrrec depor un representant de cada gremi, per a regir la capital valenciana. El rei Carles I estava en aquell moment (1520) en Aquisgrà concentrat en la seua coronació com a emperador, i les úniques mides que prengué davant de la revolta fon la prohibició de l'ús d’armes, prohibició que ningú va tindre en conte.

La Junta dels 13

La Junta dels 13 intentà instaurar un sistema en que estiguera prohibit el treball lliure no controlat pels gremis. La germania (de germà en llengua valenciana) era el sistema de reclutament que van intentar instalar per a defendre’s de les incursions pirates. El líder moderat al principi fon Joan Llorens, pero este morí en 1520, en lo que entraren en joc els grups més radicals, liderats pel velluter Vicente Peris.

En conseqüència, el moviment va patir una radicalisació progressiva, convertint-se en una guerra oberta i amb episodis com l’assalt i incendi de la moreria de València, a la que s’acusava de col·laborar amb els nobles. La rebelió anti-nobiliària es va estendre a l’horta, en saqueig de terres i facendes dels nobles, i a altres poblacions i núcleus urbans del regne, constituint-se juntes revolucionàries. Es va expulsar al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, que ha de fugir a Dénia, formant les tropes realistes dos focos de resistència: u, al Nord, capitanejat per Alonso d’Aragó, duc de Segorbe; un atre, a la Governació d'Oriola Sur, dirigit pel propi virrei.

Fins a 1521 no va caure la ciutat d'Oriola, capital de la governació i tercera ciutat de la Corona d’Aragó després del llarc assetjament va capitular la ciutat i el Governador i posteriorment es va rendir l’Alcait del Castill (cap Militar de la Governació) a l’Exèrcit Real Manat pel [Marqués dels Vélez ]El seu]. capitulización va obrir pas cap a [ [València]pel] sud, caient fàcilment la Baronia de [ [Elx]i] la ciutat de [ [Alacant]que] no van oposar quasi resistència. Els agermanats, dirigits per Jaime Ros, van ser vençuts el 18 de juliol de 1521 pel Duc de Segorbe en Almenara, però, pocs dies després, el 23 de juliol, Vicente Peris va derrotar en Gandia al virrei i els seus cavallers en la coneguda com Batalla del Vernisa.

Posteriorment, el moviment va perdre unitat, produint-se discrepàncies entre els seus líders, i les següents campanyes militars van concloure en derrotes dels agermanats. La nit del 18 de febrer de 1522, en una desesperada aventura, Vicente Peris s’introduïx a València, instal·lant-se en la seua pròpia casa i congregant als seus partidaris, la qual cosa va desembocar en un dur combat durant tota eixa nit pels carrers de València, fins que un grup de soldats va aconseguir incendiar sa casa. Vicente Peris es va entregar al capità Diego Ladrón de Guevara. El 3 de març de 1522 entren definitivament les tropes reals a València, realitzant-se l’execució de Vicente Peris i els seus més directes col·laboradors. Únicament Xàtiva i Alzira queden baix domini agermanat, produint-se un rebrot de la rebel·lió, esta vegada acabdillada per un misteriós personatge conegut per "L’Encobert", un impostor que es fa passar per l’infant Juan, fill dels Reis Catòlics.

Derrota dels agermanats

Després de l’assassinat en Burjassot de "L’encobert" el 19 de maig de 1522 per dos seguidors seus per a cobrar la recompensa oferida pel virrei, i la caiguda de Xàtiva i Alzira, es produïx la derrota definitiva dels "agermanats", anomenant-se virrei de València a Germànica de Foix, la qual va governar durament fins la seua mort en 1538 organitzant junt amb el seu espòs, el duc de Calàbria, una xicoteta encara que brillant tall. Es mencionen 800 sentències de mort que van haver d’efectuar-se d’una forma intermitent al llarg de diversos anys. Encara que, segons altres fonts, les represàlies van consistir més aïna en confiscacions i multes, sobretot a les organitzacions gremials, produint-se escassos casos de pena de mort. El 23 de desembre de 1524, la regent de València va concedir un indult als "perayres" en un document oficial que és considerat un dels primers redactats en castellà en el Regne de València, la qual cosa ha portat que alguns vegen en la derrota dels "agermanats" una causa de la imposició de la dita llengua, al considerar-ho com una represàlia més contra els perdedors. La pacificació efectiva del territori pareix que no es va produir fins a 1528, data en què el rei va atorgar un perdó general.

Germanías en el Regne de Mallorca

El moviment de les germanies va tindre ressonàncies en el Regne de Mallorca, esclatant en 1521 com a conseqüència de l’empresonament de set menestrals. Igual que a València, es va constituir una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Esta es fa amb el control de la capital i destituïx el governador general, Miguel de Gurrea, que fuig a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es va produir en el Castillo de Bellver es refugien en l’Alcúdia, única població que roman fidel al Rei durant l’any i mig que els agermanats dominen l’illa. A l’agost de 1522, l’emperador envia 800 hòmens per a ajudar Gurrea, el qual es desplaça a l’Alcúdia per a sotmetre, junt amb els nobles que ací se li unixen, l’illa. Al desembre assetgen la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendixen en Palma de Mallorca amb la mediació del bisbe. A pesar d’esta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint molts a Catalunya.