Fòrmula 1
La Fòrmula 1, abreviada com a F1 i també denominada «categoria regna de l'automovilisme» o «la màxima categoria de l'automovilisme», és la competició d'automovilisme internacional més popular i prestigiosa, superant a categories d'automovilisme com la NASCAR, el Rali, els automòvils de turisme, entre unes atres. A cada carrera se li denomina Gran Premi i el torneig que les agrupa es denomina Campeonat Mundial de Fòrmula 1. L'entitat que la dirigix és la Federació Internacional de l'Automòvil (FIA). Els automòvils utilisats són coches d'una plaça en l'última tecnologia disponible, sempre llimitades per un reglament tècnic; algunes millores que varen ser desenrollades en la Fòrmula 1 varen terminar sent utilisades en automòvils comercials, com el fre de disc. La majoria dels circuits de carreres a on se celebren els Grans Premis són pistes, encara que també s'utilisen circuits galliponters i anteriorment es varen utilisar circuits ruters.
L'inici de la Fòrmula 1 moderna es remonta a l'any 1950, en el que varen participar escuderies com Ferrari, Alfa Romeo i Maserati. Algunes varen ser reemplaçades per atres noves com McLaren, Williams, Lotus i Renault, que s'han alçat vàries voltes en el Campeonat Mundial de Constructors. Les escuderies tenen que planejar els seus fichages i renovació de contractes 2 o 3 carreres abans del fi de la temporada. Per la seua banda, els pilots deuen contar en la superllicència de la FIA per a competir.
Antecedents
Les carreres de Gran Premi tenen les seues raïls en les carreres automovilístiques sorgides en França en l'any 1894. En un principi es tractava d'events individuals, sense conexió i en camins de terra, pràcticament sense cap llimitació. De 1927 a 1934, el número de carreres considerades Gran Premi va créixer fins a alcançar díhuit en l'any 1934, el màxim abans de la Segona Guerra Mundial.
Creació de la Fòrmula 1
En l'any 1946, immediatament despuix de la Segona Guerra Mundial, a soles va haver quatre carreres . Abans de la Segona Guerra Mundial s'havien establit les regles per al Campeonat Mundial de Grand Prix, que devien obedir tant autos com a pilots. Estes regles, conegudes en el seu conjunt com a Fòrmula, no es varen concretar fins que en 1947 l'antiga AIACR es va reorganisar, passant-se a cridar la Federació Internacional d'Automovilisme, coneguda per les sigles "FIA". En sèu central en París, al final de la temporada de 1949 va anunciar que per a 1950 unirien varis Grans Premis nacionals per a crear un Campeonat Mundial de Pilots, per #lo que en 1950 es va celebrar el primer campeonat de Fòrmula 1. Per motius econòmics, en els anys de 1952 i 1953 encara es va competir en coches de Fòrmula 2 i el calendari va continuar incloent vàries carreres que no eren considerades Grans Premis fins a 1983. Es va establir un sistema de puntuació i es varen reconéixer un total de sèt carreres com a aptes per al Campeonat del Món.
Les Primeres Carreres (1950-1958)
El primer Gran Premi es va realisar el 13 de maig de 1950 en el circuit de Silverstone i va ser guanyat per l'italià Giuseppe Farina, conseguint ademés el campeonat de 1950 despuix de véncer al seu companyer d'equip, l'argentí Juan Manuel Fangio. No obstant, Fangio va guanyar el títul en els anys 1951, 1954, 1955, 1956 i 1957. La seua racha va ser interrompuda pel bicampeonato del pilot de Ferrari Alberto Ascari. També en esta época es varen vore passar pilots com a britànic Stirling Moss que encara que va poder competir en regularitat, mai va ser capaç de guanyar el Campeonat Mundial, i per eixe motiu els anglesos ho consideren «el conductor més gran que mai va guanyar un títul mundial».
El periodo va estar dominat per les escuderies dirigides per fabricants d'automòvils —Alfa Romeo, Ferrari, Maserati i Mercedes-Benz , que havien competit abans de la guerra. En les primeres temporades es varen aplegar a utilisar coches previs a la Segona Guerra Mundial com l'Alfa Romeo 159.8 Tenien motor frontal, d'1,5 litros de cilindrada sobrealimentats o de 4,5 litros d'aspiració natural i neumàtics en dibuix. Els campeonats mundials de 1952 i 1953 es varen realisar en la normativa de la Fòrmula 2, en coches més chicotets i menys potents, per l'escàs número de coches disponibles de Fòrmula 1.11 Quan es va restablir el Campeonat Mundial de Fòrmula 1, els motors estaven llimitats a 2,5 litros; en l'any 1954, Mercedes-Benz va presentar l'alvançat W196, que incloïa innovacions com a distribució desmodrómica i injecció de combustible, aixina com una carrosseria estilisada. Mercedes va guanyar el campeonat de conductors dos anys consecutius (1954 i 1955), abans de retirar-se de totes les competicions automovilístiques, despuix del desastre de Le Mans en 1955.
Els garaigistes (1959-1980)
El primer gran desenroll tecnològic es va produir quan la Cooper Car Company va introduir coches en motor central (despuix dels pioners Auto Union de Ferdinand Porsche en els anys 1930), que varen evolucionar des dels dissenys de l'empresa en la Fòrmula 3. L'australià Jack Brabham, campeó del món en 1959, 1960 i 1966, pronte va demostrar la superioritat del nou disseny. En 1961, tots els competidors regulars havien canviat a coches en motor central. El Ferguson P99, en tracció a les quatre rodes, va anar l'últim coche de Fòrmula 1 en motor frontal en participar en el Campeonat Mundial. Va ser l'únic de la seua classe en participar de la 1961, prenent la partida únicament en el Gran Premi de Gran Bretanya.12
El primer britànic campeó del món va ser Mike Hawthorn, que va conduir un Ferrari al títul en l'any 1958. No obstant, quan Colin Chapman va entrar a la Fòrmula 1 com a dissenyador de chassis i més tart com a fundador del Lotus Team, del fabricant Lotus Cars, els britànics varen tindre moltes més victòries en la següent década. Entre Jim Clark, Jackie Stewart, John Surtees, Jack Brabham, Graham Hill i Denny Hulme, conductors d'equips britànics i de la Mancomunitat Britànica de Nacions, varen guanyar dotze campeonats mundials entre 1962 i 1973.
En l'any 1962, Lotus va presentar un coche en un chassis monocasco d'alumini en lloc del tradicional chassis tubular. Est va resultar ser el major alvanç tecnològic des de l'introducció dels coches en motor central. En 1968, Lotus va incloure el logotip d'Imperial Tobacco en els seus automòvils, introduint el patrocini de marques de tabac en este deport.
L'aerodinàmica va adquirir llentament importància en el disseny dels coches a partir de l'aparició perfiles aerodinàmics a finals dels anys 1960. A finals de la década següent, Lotus va presentar una carrosseria en efecte solc, que generava una enorme força de sustentació negativa i vaig permetre circular a majors velocitats en les curves —encara que el concepte ya havia segut utilisat en l'Chaparral 2J de Jim Hall, en l'any 1970. Tan grans eren les forces aerodinàmiques que pressionaven els coches a la pista, fins a 5 g, que va ser necessari aumentar la rigidea dels molls de la suspensió, per a que influïren menys en l'altura del chassis respecte al sol, deixant a la suspensió casi rígida. Este aument de rigidea de la suspensió feya dependre casi en exclusiva dels neumàtics per a esmortir al chassis i al pilot respecte a les irregularitats de la superfície del circuit.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Fórmula 1 de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.