Diferència entre les revisions de "Deu"
m (Text reemplaça - 'la im' a 'l'im') |
m |
||
| Llínea 3: | Llínea 3: | ||
El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan es referix a l'idea de ser suprem de les religions [[monoteisme|monoteistes]], com són el [[judaisme]], el [[cristianisme]], l'[[islam]] i, potser en menor grau, el [[zoroastrisme]] o [[mazdeisme]]. | El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan es referix a l'idea de ser suprem de les religions [[monoteisme|monoteistes]], com són el [[judaisme]], el [[cristianisme]], l'[[islam]] i, potser en menor grau, el [[zoroastrisme]] o [[mazdeisme]]. | ||
| − | En la tradició cristiana, des de l'[[Edat Mijana]], Deu és objecte d'estudi de la [[teologia]]. Des de temps de [[Sant Tomàs d'Aquino]] ([[1225]]-[[1274]]), s'assumix que l'existència de Deu no és tasca comprovable pel | + | En la tradició cristiana, des de l'[[Edat Mijana]], Deu és objecte d'estudi de la [[teologia]]. Des de temps de [[Sant Tomàs d'Aquino]] ([[1225]]-[[1274]]), s'assumix que l'existència de Deu no és tasca comprovable pel [[método científic]], sino que la seua existència ha de demostrar-se en l'àmbit de la [[metafísica]]. |
En l'islam, el [[Corà]] no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, ya que diu esta és confirmada per l'instint humà pur i sa (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del [[politeisme]]»). Més encara, l'afirmació de la Unitat Divina, és alguna cosa natural i instintiu | En l'islam, el [[Corà]] no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, ya que diu esta és confirmada per l'instint humà pur i sa (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del [[politeisme]]»). Més encara, l'afirmació de la Unitat Divina, és alguna cosa natural i instintiu | ||
Revisió de 10:23 11 set 2014
El concepte teològic, filosòfic i antropològic de Deu fa referència a una suprema deïtat adorada per algunes religions, en especial les d'orige abrahàmic i aquelles relacionades. La seua conceptualisació ha segut tema de debat en quasi totes les civilisacions humanes.
El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan es referix a l'idea de ser suprem de les religions monoteistes, com són el judaisme, el cristianisme, l'islam i, potser en menor grau, el zoroastrisme o mazdeisme.
En la tradició cristiana, des de l'Edat Mijana, Deu és objecte d'estudi de la teologia. Des de temps de Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274), s'assumix que l'existència de Deu no és tasca comprovable pel método científic, sino que la seua existència ha de demostrar-se en l'àmbit de la metafísica.
En l'islam, el Corà no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, ya que diu esta és confirmada per l'instint humà pur i sa (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del politeisme»). Més encara, l'afirmació de la Unitat Divina, és alguna cosa natural i instintiu
Definició
La definició més comuna de Deu és un ser superior, suprem, omnipotent, omnipresent i omniscient, que representa allò sagrat. S'acostuma a escriure en minúscula els deus politeistes (estudiats per la mitologia) i en mayúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si el deu inspira la llei secular, la societat se diu teocràcia.
Les religions que creguen en un sol Deu es diuen monoteistes i les que creguen en més d´un se diuen politeistes.