Artilleria

L'artilleria és una de les armes de les forces armades, i que produix els incendis intensos i profunts. L'artilleria es, per excelencia, l'instrument de força que fa que els efectes materials i morals que van des de la neutralisacio a la destruccio. Per a aixo, ofici les armes capaces de foc pesat projectils de gran poder destructiu.

Com una arma d'organisacio de l'eixercit , els grups d'artilleria de les seues armes pesades, es un personal especialisat en l'operacio de que les armes, reunix a les unitats militars organisades per a el combat en armes pesades i garantisar els de llogistica de tots estos elements. Ademes de les armes, l'artilleria, es tambe una ciencia que estudia el desenroll i l'aplicacio de les armes pesades i de les seues municions.

Història i evolució

En els escrits del sigle XIII i en epoca anterior a l'invenció de la polvora, se denominaven artillers als ferrers i fusters, qual art se concretava en la construccio d maquines i transports de guerra. En el sigle XV, i per conseqüent extensio d'este concepte, tambe se coneixque en el mateix nom als que fabricaren les primeres llombardes. L'aplicacio de la polvora a l'artilleria s'atribuix als araps, i estos la transmeteren als moros d'Africa, per qual conducte arribà ad Espanya i d'alli provablement al restant de les nacions d'Europa.

En el transcurs dels sigles XI i XV, l'artilleria era preponderantment de sitiament, per lo qual era concebuda com apta per a demoldre castells i posicions fortificades. En l'aplicacio de les primeres peces, l'efecte psicologic fon el resultat mes immediat i visible.

Des de l'any 1350 fins 1450, s'utilisà el ferro per a la fabricacio dels canons. Estes armes consistien en barres de ferro forjat com dogues de tonellet, que eren unides per a formar un cilindre tou -el tubo- sent reemplaçats despres pels de fundicio, forja en la que se destacaren els belgues. Ademes, s'establi que la quantitat de polvora devia ser pesat, de manera que provocara la descarrega del tir sense arribar a rebentar el cano. Posteriorment, l'increment dels calibres i el llarc dels tubos requeriren noves tecniques de fabricacio.

En el cas dels canons lleus, la cambra de polvora i la canya eren fabricats separadament i atornellats junts abans d'escomençar el foc. Este fon l'orige de les armes de retrocarrega. No obstant, les polvores millorades (mes potents) produiren l'abando d'este sistema de carrega per mes de dos segles. Per la seua part, els canons continuaren en el sistema d'alvancarrega. Els proyectils eren de pedra, i els grans canons que els disparaven se montaven sobre taulons o bigues.

Aixina mateix, els mestres artesans que no estaven incorporats als eixercits, sino que pertanyían a les jerarquies dels seus gremis, escrigueren manuals d'instruccio per a iniciar als especialistes en l'us de l'artilleria. A partir de 1450, el bronze escomençà a reemplaçar al ferro en la fabricacio de canons. Aixo se degue a que este metal, al fondre's, fea possible obtindre una gruixa uniforme i constant, conferint-li major resistencia a la combustio de la polvora, a la volta que era mes flexible que el ferro. Pero, sobre tot, la tecnica de fundicio assegurava una mes rapida i major produccio que la de la forja. Com senya interessant cap senyalar que, provablement, foren els mestres en l'art de fondre campanes i veixells en general, els primers en interessar-se en la fundicio d'armes, i els que d'alli en mes produirien els canons per a la guerra i les campanes per a la pau.

Entorn de l'any 1450, Holanda perfeccionà els munyons, fet que significà un progres en el desenroll de l'artilleria, ya que aixo facilità variar l'elevacio del cano en la curenya. Els munyons se fondien al mateix temps que el tubo, en la mitat de la seua llarc, llaugerament davant de l'eix d'equilibri, utilisant-se una falca que permetia l'elevacio de l'eix de l'anim per a l'ajust de l'encert en armes menudes. En 1474, els borgonyons introduiren innovacions en la composicio i desplegament de l'artilleria. Ells foren els primers en arrastrar al camp de batalla canons pesats (Courtades), montats en curenyes en rodes. Estos canons jugaren un rol decisiu en el desenroll de l'artilleria de campanya.

Atre senya interessant ho constituix el "batisme" dels canons, lliturgia de guerra que se remonta a principis del sigle XV. En efecte, se els atribuien als canons certa personalitat, un caracter especial o be poders misteriosos. Asimismo, i gradualment, se els embelli i decorà. Les inscripcions, sovint, emetien tambe un avis o desafiament dirigit a l'enemic. El Katharina frances, per eixemple, conte estos versos: "La meua nom es Caterina / cuídense del meu poder / Yo castigue l'injusticia".

No obstant, la major debilitat de l'artilleria de l'epoca fon la gran diversitat de tipos i calibres, ya que esta fea impossible l'existencia d'un sistema racional d'abastiment de municio. Els grans canons de lloc foren abandonats entorn de 1510, per la seua escessiu pes, falta de movilitat i baixa cadencia de foc. Ademes, resultava impossible montar-los sobre curenya a rodes. Baix l'influencia directa de Maximilià I, Emperador d'Alemanya (1493-1519), l'artilleria fon dividida en dos branques: la de sitiament i la de campanya. Durant la seua regnat, la decoracio de les peces d'artilleria alcançà el maxim de la seua gloria. A partir de 1515, tots els canons disparaven bales de ferro, a excepcio dels falconetes que utilisaven plom. Per atra part, els canons eren montats sobre curenyes i tirats per cavalls.

Atre monarca en visio artiller, fon Enric VIII d'Anglaterra, qui organisà la primera força permanent d'artillers. Els canons eren combinats per a formar un "Trayne", servit per mestres artillers, companyos i assistents. Els canons que ho integraven foren denominats "peces de reglament", i des de llavors fins nostres dies, el cano fon considerat i designat com peça. L'artilleria anglesa utilisà, ademes, morters que mesuraven entre 279 mm i 483 mm, i disparaven grans granades farcides en "foc grec o focs artificials", que s'encenien en una mecha.

Allaugerant les llombardes sorgix en el sigle XVI la colobrina, cano que arribava a tindre 30 voltes la llongitut del calibre, montada sobre una curenya en dos grans rodes per a facilitar el transport pels camins i que permet disposar d'una primitiva artilleria de campanya per a el camp de batalla. En dit segle, Carles I d'Espanya intent per volta primera en Europa homogeneisar els calibres i peces dels seus eixercits per a terminar en les problemes d'intendencia que suposava fabricar peces totalment distintes i establix set models (sis canons i un morter) de calibre entre 40 i 3 lliures (llavors els calibres se mesuraven pel pes del proyectil). La majoria dels eixercits europeus intenten seguir pel mateix cami, encara que continuaran existint peces no reglamentaries en us durant molts anys. Des de el sigle XVII, la denominacio cano substituix a les antigues de llombarda, colobrina, etc. per a designar a eixe tipo de peces.

Es a partir del segle XVI a on s'inicia l'era rossejada de l'artilleria. Les armes es van modernisant, fent-se mes segures i potents; per a estes dates totes les potencies conten en esta arma de recolçament al foc entre els seus eixercits. Noves peces van apareixent, diferenciant-se entre artilleria pesada i llaugera. Ironicament tots els alvanços se donen en Europa, quedant Asia ressagada.

En el sigle XVII, en els suecs de Gustau Adolf en la Guerra dels trenta Anys, l'artilleria es empleada per primera volta com una arma eficaç i provada en el combat. Es per esta epoca que les armes disparades se milloren, ya no son les boles massices de pedra, ara els proyectils posseixen municions en la seua interior i polvora, fent que esclaten escampant metralla, produint un efecte devastador en l'infanteria. Les peces se fan movils, facils de transportar en el camp de batalla, i se millor l'alcanç, la seguritat per a els servents i la precisio.

L'artilleria és una arma independent i crucial en el camp de batalla, proveint de focs potents, lluntans i certers en el camp de batalla dels segles subsegüents. I l'artilleria donava caps, preparats i adoctrinats cuidadosament per a un certer i matematic ofici de la mateixa. Un dels mes grans caps militars de l'historia, Napoleo Bonaparte, fon un excelent oficial artiller. L'artilleria s'ampre en els barcos, revolucionant la guerra naval, obrint tambe l'edat d'or en el desenroll de barcos, en les primeres potencies maritimes, Espanya, Portugal, França, Anglaterra, Holanda.

Despres del sigle XIX apareix se començament a practicar el rallat de les peces, millorant notablement la precisio de les armes. Els canons ara son de ferro fos, apareixent ademes les primeres espoletes, que explosionen per contacte, millorant encara mes la seguritat per a els artillers. En la segona mitad d'este sigle, s'experimenta una revolucio, gracies a les tecniques modernes de fundicio d'acer que permeten, per un costat, fer mes facilment tubos rallats per a les peces en acer, en la millor de resistencia que suponía i, per atre, substituir les obsoletes curenyes de fusta per atres en metal, molt mes resistents. Els canons son carregats per la seua part atrassera, d'una forma molt mes rapida; estant ara les municions encapsuladas en la seua propelent.

L'era moderna de l'artilleria havia aplegat, i exponents d'aço son els models alemans Krupp, i els francesos Schneider. Se començament a practicar el foc indirecte, es dir foc sense vore l'objectiu en la mira, utilisant cartes topografiques, instalándose equips de direccio de tir, que donarien a la seua volta una espenta al desenroll de l'aviacio. Per a aixo se desenrollen els obuses, peça artiller per excelencia hui.

La Primera Guerra Mundial fon el primer conflicte a on tots els desenrolls de l'era industrial s'utilisaren, pero fon en la Segona Guerra Mundial a on se donà inici a atra nova etapa en l'artilleria, l'era moderna terminava, l'era de la precisio començament. Els alcanços se van fent cada volta major, l'artilleria s'estandardisa cada volta mes, podent ser ara fins i tot vector d'armes nuclears.

Els proyectils son guiats per GPS i radar, i les bateries son autopropulsadas. Se desenrollen cada volta mes els misiles i coets, tant en terra com en barcos. Se milloren, junt en l'alvanç de l'aviacio, les armes antiaéreas. Apareixen els misiles balistics intercontinentals. El futur genera molt potencial per a estes armes, el batre blancs cada volta mes lluntans i de forma cada volta mes precisa es lo que se busca. L'artilleria seguirà evolucionant, potser en una nova evolucio, i en una nova era en el desenroll artiller s'obriga una nova etapa en la forma de fer la guerra.

Tipos d'artilleria

• Artilleria de campanya: armes movils amprades per a recolzar als eixercits en el camp de batalla. Com subcategoríes s'inclouen:
  • Cano d'apoyo d'infanteria: recolçamet directe a les unitats d'infanteria.
  • Cano de montanya: armes llaugeres que pots ser transportat a través de terrenys dificils.
  • Cano de campanya: capacitat de foc a llargues distancies.
  • Obus: capaç de foc en grans anguls, sol ser empleat per a efectuar foc indirecte.
  • Cano-obus: capacitat de foc en menuts o grans anguls, combina les caracteristiques del cano ordinari i de l'obus.
  • Morter: armes de cano curt capaç de realisar dispars parabolics per a efectuar foc indirecte.
• Artilleria antitanc: armes, normalment movils, dissenyades per a atacar a carros de combat.
• Artilleria antiaérea: armes, normalment movils, dissenyades per a foc contra aeronaus des de terra. Algunes poden ser empleada tambe com canons antitanc o canons de campanya, per eixemple el cano de 88 mm alemà.
• Artilleria de coets: llança coets en lloc de foc proyectils.
• Artilleria motorisada: remolcada per vehiculs tractors o ormejats d'unitat de potencia auxiliar.
• Artilleria autopropulsada: canons ordinaris, obusos, morters o coets montats en un vehicul.
• Cano de ferrocarril: armes de gran calibre montat, transportades i disparades des de vagons de tren especialment dissenyats per a eixe proposit.
• Artilleria naval: canons montats en bucs de guerra i amprats contra u atres bucs o en apoyo de forces terrestres. El major guany de l'artilleria naval arribà en l'acuirassat, pero l'aplegada del poder aereu i dels misiles feu que este tipo d'artilleria quedara completament obsoleta.
• Artilleria de costa: Emplaçaments fixos d'armes destinats a defendre un lloc en particular, normalment una costa (per eixemple el Mur Atlantic en la segona Guerra Mundial) o un port. L'artilleria de costa moderna ha passat a ser autopropulsada.