Diferència entre les revisions de "Sporophila iberaensis"
Bot: Creant artícul sobre l'au |
Bot: Llevant referències òrfenes i afegint bloc de referències |
||
| Llínea 56: | Llínea 56: | ||
La categorisació d'esta l'espècie proposta pels investigadors que l'han estudiat és de “[[Espècie vulnerable|vulnerable]]”, especialment en raó de que la mateixa depén del manteniment de les condicions prístinas del seu específic hàbitat per a poder reproduir-se exitosamente.<ref name="iniciatives" /> | La categorisació d'esta l'espècie proposta pels investigadors que l'han estudiat és de “[[Espècie vulnerable|vulnerable]]”, especialment en raó de que la mateixa depén del manteniment de les condicions prístinas del seu específic hàbitat per a poder reproduir-se exitosamente.<ref name="iniciatives" /> | ||
El capuchino Iberá ha segut calificat com [[Espècie amenaçada|amenaçat]] d'extinció per la [[Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea]] (IUCN) degut a que la seua molt baixa població, estimada entre 250 i 1000 individus madurs, es presumix estar en decadència com a resultat de la [[pèrdua d'hàbitat]] i la seua degradació i potencialment com a causa de la captura per a comerç com a au de gàbia. | El capuchino Iberá ha segut calificat com [[Espècie amenaçada|amenaçat]] d'extinció per la [[Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea]] (IUCN) degut a que la seua molt baixa població, estimada entre 250 i 1000 individus madurs, es presumix estar en decadència com a resultat de la [[pèrdua d'hàbitat]] i la seua degradació i potencialment com a causa de la captura per a comerç com a au de gàbia. | ||
Esta espècie és estudiada en el lloc pilot: Campos del Riu Aguapey, baixe el marc del proyecte “Pasturages i Sabanes del Con Sur de Sudamérica: iniciatives per a la seua conservació en Argentina” el qual és co eixecutat per les [[Organisació no governamental|organisacions no governamentals]] ambientalistas [[Aus Argentines]] i la [[Fundació Vida Selvada Argentina]] (FVSA), sent finançat pel [[Banc Internacional de Reconstrucció i Foment]] o BIRD (del [[Banc Mundial]]) entitat que acciona les directrius del Fondo del Mig ambient Mundial (GEF); contant ademés en el respal del [[Institut Nacional de Tecnologia Agropecuaria]] (INTA) i la [[Administració de Parcs Nacionals]] (APN) de l'Argentina, enquadrada l'associació en la denominada “Aliança del Pasturage”.<ref>[http://www.avesargentinas.org.ar/12/03-pasturages.php Pasturages] {{Wayback|url=http://www.avesargentinas.org.ar/12/03-pasturages.php |dona't=20140328132853 }} en la pàgina d'[[Aus Argentines]].</ref><ref>[http://www.vidasilvestre.org.ar/sala_redaccion/?10520/Ganadera-sustentable-de-Pasturage-Produir-i-conservar-és-possible Ganaderia sustentable de Pasturage. Produir i conservar és possible.] en la pàgina de la [[Fundació Vida Selvada Argentina]]. Publicat el 14 d'agost de 2014.</ref> | Esta espècie és estudiada en el lloc pilot: Campos del Riu Aguapey, baixe el marc del proyecte “Pasturages i Sabanes del Con Sur de Sudamérica: iniciatives per a la seua conservació en Argentina” el qual és co eixecutat per les [[Organisació no governamental|organisacions no governamentals]] ambientalistas [[Aus Argentines]] i la [[Fundació Vida Selvada Argentina]] (FVSA), sent finançat pel [[Banc Internacional de Reconstrucció i Foment]] o BIRD (del [[Banc Mundial]]) entitat que acciona les directrius del Fondo del Mig ambient Mundial (GEF); contant ademés en el respal del [[Institut Nacional de Tecnologia Agropecuaria]] (INTA) i la [[Administració de Parcs Nacionals]] (APN) de l'Argentina, enquadrada l'associació en la denominada “Aliança del Pasturage”.<ref>[http://www.avesargentinas.org.ar/12/03-pasturages.php Pasturages] {{Wayback|url=http://www.avesargentinas.org.ar/12/03-pasturages.php |dona't=20140328132853 }} en la pàgina d'[[Aus Argentines]].</ref><ref>[http://www.vidasilvestre.org.ar/sala_redaccion/?10520/Ganadera-sustentable-de-Pasturage-Produir-i-conservar-és-possible Ganaderia sustentable de Pasturage. Produir i conservar és possible.] en la pàgina de la [[Fundació Vida Selvada Argentina]]. Publicat el 14 d'agost de 2014.</ref> | ||
| Llínea 77: | Llínea 77: | ||
== Referències == | |||
<references /> | |||
[[Categoria:Aus d'Amèrica]] | [[Categoria:Aus d'Amèrica]] | ||
Última revisió del 06:32 8 jul 2026
El capuchino Iberá o semillero del Iberá (Sporophila iberaensis)[1] és una espècie d'au paseriforme de la família Thraupidae pertanyent al numerós gènero Sporophila.[2] Esta menuda au granívora es distribuïx en chapulls subtropicales del centre d'Amèrica del Sur.
Taxonomia i característiques
[editar | editar còdic]Esta espècie va ser descrita formalment en l'any 2016 pels ornitólogos Adrián Santiago Vaig donar Giacomo i Cecilia Kopuchian, els qui varen practicar un rigorós estudi per mig del qual es va poder establir que es tractava d'una espècie distinta als restants capuchinos, la qual permaneixia encara innominada.[3]
La seua condició d'espècie plena ya havia segut publicada en 2013.[4] En l'any 2022 va ser reconegut com a espècie vàlida pel Comité de Classificació de Sudamérica (SACC) en la Proposta No 953,[5] i en 2023 pel Congrés Ornitológico Internacional (IOC),[6] i per Clements checklist/eBird[7]
Holotip
[editar | editar còdic]El holotip designat és el catalogat com: MACN-Or 72854. Es tracta de la pell d'estudi d'un macho adult, en cràneu 100 % osificado, testículs de 7 x 5 mm i de 6 x 4 mm. Va ser capturat en ret de boira terrera per Bernabé López Lanús el 19 de febrer de 2011, després de prendre un registre de la seua vora; va ser preparat per Cecilia Kopuchian. Es troba depositat en el gabinet d'eixemplars tipo de la Colecció Nacional d'Ornitologia del Museu Argentí de Ciències Naturals “Bernardino Rivadavia” (MACN), en la ciutat de Buenos Aires.[3]
Localitat tipo
[editar | editar còdic]La localitat tipo referida és: “Estància Sant Alonso (en les coordenades: </noinclude>), esteros del Iberá, departament Concepció, Corrents, Argentina”.[3]
Descripció
[editar | editar còdic]El macho presenta una corona plomiza, un notori collar café obscur (teñir de rufo en alguns eixemplars) que rodeja al cap, des de la nuca (a on és angost o es desdibuixa en alguns eixemplars) fins a la gola (a on s'eixampla i és més destacat) aplegant a la mitat inferior del pico i dels ulls, els quals tenen un fi anell periocular. El pit i l'abdomen són ocráceos, podent presentar algunes plomes teñir de canella o blanc. El curt i gros pico i els ulls són negres, mentres que les pates són negruzcas. Les ales són negres ribeteadas de grisa-ocráceo, en un sector blanc en la regió interior mija de les remeras primàries. L'esquena i la rabadilla són grisa-ocráceos, més ocre en el sector nucal que voreja el collar obscur. La coa és grisácea a negruzca. Com ocorre en la majoria de les espècies del gènero, esta també presenta dimorfisme sexual, sent colorit el plomall en el macho i apagat en el cas de la femella.[4]
Si be posseïx una coloració característica, clarament separable d'atres congèneres, el seu cante és diagnòstic, en peculiaritats que no es repetixen en cap de les restants espècies del gènero.[4] La gravació del mateix acompanya a un CD que conté les vores de les aus del pasturage, el qual acompanya la publicació a on es va donar a conéixer esta espècie, el qual exhibix en la seua etiqueta una image d'un macho de “capuchino Iberá” en plena emissió de la seua vora.[4]
S'ha demostrat que els tàxons integrants del grup dels capuchinos varen divergir ràpida i recentment, per #lo que les senyals acústiques representen una funció clau en transmetre l'identitat de cada espècie, informació que és vital per a reduir l'hibridació intragenérica, risc latent davant lo encara propenc de l'event que va generar la seua explosiva radiació i la simpatricidad dels seus territoris reproductius. D'esta manera, una traça que és en part culturalment heretat com és la vora ajuda a mantindre l'aïllament reproductiu entre espècies que habiten en ambients molt pròxims, solament separades per sotils barreres ecològiques i no físiques.[8]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Esta espècie és un endemisme reproductiu del nordest de la Argentina, específicament de la província de Corrents, en el sector nort de la regió mesopotámica d'eixe país.
Va ser registrada en la regió dels esteros del Iberá (conca del riu Paraná via riu Corrent) i en banyats situats a l'orient de la mateixa, especialment en els formats per la vall d'inundació de la conca del riu Aguapey (curs fluvial de la conca hidrogràfica del riu Uruguay), en registres en alguns departaments del nordest correntino: Sant Vaig prendre, Sant Martín i General Alvear i Ituzaingó.
També va ser observat en zones contigües de Paraguay i en Mate Grosso del Sur, Brasil.[3]
En aplegar l'autumne austral l'espècie desapareix, per #lo que se sospita que, de la mateixa manera que ocorre en les demés espècies del gènero que viuen en la zona, migraría cap al nort, invernando en la zona centre-nort de Sudamérica, en el centre de Brasil, este de Bolívia i tal volta el nort de Paraguay, retornant a Corrents en la primavera, per a tornar a reproduir-se.
Localitats a on va ser registrat
[editar | editar còdic]- Ruta provincial Nº 40, entre Mercedes i Colónia Carlos Pellegrini;[10]
- Esteros del Iberá;[11]
- Establiment la Sirena, de Ganadera Aguapey S.A.(integrant del CREGA Aguapey), Ruta Provincial Nº 40, departament Sant Martín (28º25'2”S 56º32'32”O).[4]
- Aquidauana, Miranda, Terenos i Corumbá en Mate Grosso do Sul i Poconé en Mate Grosso, Brasil.[12]
Hàbitat
[editar | editar còdic]Este capuchino en l'estiu habita i es reproduïx únicament en altes sabanes inundables de palla colorada (Andropogon lateralis) de més d'un metro d'altura, carents de pastoreig del ganado. El hàbitat que utilisa al invernar és desconegut.[4]
Estat de conservació
[editar | editar còdic]Les principals amenaces per a esta espècie són el sobrepastoreo del seu hàbitat reproductiu, l'us generalisat del fòc, el drenage dels chapulls a on habita, la tongada total del seu ambient per pastures exòtiques o forestaciones comercials i eventualment la captura com a au de gàbia.
La categorisació d'esta l'espècie proposta pels investigadors que l'han estudiat és de “vulnerable”, especialment en raó de que la mateixa depén del manteniment de les condicions prístinas del seu específic hàbitat per a poder reproduir-se exitosamente.[4]
El capuchino Iberá ha segut calificat com amenaçat d'extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (IUCN) degut a que la seua molt baixa població, estimada entre 250 i 1000 individus madurs, es presumix estar en decadència com a resultat de la pèrdua d'hàbitat i la seua degradació i potencialment com a causa de la captura per a comerç com a au de gàbia.
Esta espècie és estudiada en el lloc pilot: Campos del Riu Aguapey, baixe el marc del proyecte “Pasturages i Sabanes del Con Sur de Sudamérica: iniciatives per a la seua conservació en Argentina” el qual és co eixecutat per les organisacions no governamentals ambientalistas Aus Argentines i la Fundació Vida Selvada Argentina (FVSA), sent finançat pel Banc Internacional de Reconstrucció i Foment o BIRD (del Banc Mundial) entitat que acciona les directrius del Fondo del Mig ambient Mundial (GEF); contant ademés en el respal del Institut Nacional de Tecnologia Agropecuaria (INTA) i la Administració de Parcs Nacionals (APN) de l'Argentina, enquadrada l'associació en la denominada “Aliança del Pasturage”.[13][14]
Esta espècie compartix els pasturages pajonales i esteros de la conca mija i superior del riu Aguapey en un conjunt complet d'aus globalment amenaçades o casi amenaçades:[15] el capuchino pit blanc (S. palustris), el capuchino corona grisa (S. cinnamomea), el capuchino gola café (S. ruficollis), el capuchino canella (S. hypoxantha), el capuchino castany (S. hypochroma), la cachirla dorada (Anthus nattereri), la monjita dominicana (Heteroxolmis dominicana), el tordo groc (Xanthopsar flavus), el cachilo de antifaz (Coryphaspiza melanotis), el coludo chic (Emberizoides ypiranganus), el coludo gran (Emberizoides herbicola), el pit groc gran (Pseudoleistes guirahuro), el yetapá gran (Gubernetes yetapa), el yetapá chic (Alectrurus tricolor), el yetapá de collar (Alectrurus risora), etc.; ademés de mamífers emblemàtics que han desaparegut de vastes regions, com el venadillo de les pampes (Ozotoceros bezoarticus leucogaster) i el aguará guazú (Chrysocyon brachyurus), per #lo que la protecció que se li puga brindar beneficiarà al mateix temps a numeroses espècies amenaçades.[16]
Històricament, els pasturages de la conca del riu Aguapey es varen utilisar únicament per al pastoreig extensiu de ganado sobre vegetació natural, baixe l'esquema de producció pecuària del tipo “crío”, per establiments d'una superfície mija de 5000 ha, poc apotrerados, normalment en grans quadros d'entre 500 i 1000 ha.[17]
Des de l'any 1995 i gràcies a incentius fiscals com a promocions de l'estat per a l'implantació de forestaciones, aproximadament el 50 % dels pasturages ha segut reconvertit a monocultivos de eucaliptos i especialment pins resinosos, en molts casos frut de l'acció de grans empreses internacionals. Si ben els terrenys baixos (l'hàbitat d'esta espècie) no són naturalment aptes per a poder plantar arbres comercials, els conseguixen acondicionar per mig de la sistematisació del seu drenage ademés d'erigir camellones, sobre els quals es colocaran els eixemplars.[17]
Als pocs anys lo que era un dens pasturage inundable es transforma en un continu boscós la densitat del qual per cada hectàrea presenta un mínim de 100 arbres per ha (per a un maneig silvo-pastoril) fins al majoritari massiç forestal, en 1100 arbres.[17]
Qualsevol que siga la seua densitat, en tots els casos la fisonomia del malezal desapareix per complet, i al no poder sobreviure en un ambient dominat densament per arbres, la totalitat de les espècies que vivien en el primitiu pasturage s'extinguixen localment en les terres ocupades per eixos grans blocs de boscs artificials de decenes de mils d'hectàrees cada u. No solament eixes poblacions són afectades, ya que en la sistematisació del drenage i la consegüent alteració del règim de permanència de l'aigua en el substrat dels lots forestats també es perjudica als pasturages remanentes dels lots contigus, ya siga per aceleramiento o per entorpecimiento dels seus drenages.[17] Tot això determina la disminució efectiva de l'hàbitat disponible per a l'espècie, i la seua fragmentació en manchones discontinus.[4]
És menester alcançar una correcta planificació territorial estratègica de l'us de la terra per a mantindre de manera sustentable una explotació racional sense comprometre la supervivència d'esta i les atres espècies amenaçades que en els malezales habiten.[17]
El comerç illegal com a au de gàbia ha posat a vàries espècies del mateix gènero en alguna de les categories d'amenaça,[18] si ben encara no es tenen registres de que estiga afectant a este tàxon.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ . Avibase. Consultat el 7 de juny de 2021.
- ↑ . Observat i fotografiat en la Riera Ayuí, Corrents en decembre de 2007. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2019.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 (2016).Les nostres Aus.61: 3-5
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 López-Lanús, B.M.; Vaig donar Giacomo, A.S.; Azpiroz, A.; Haynes, P.; Galimberti, A.; Keyel, A.; Ocampo, A.; Guller, R.; Moller Jensen, R.; Mattalia, M.; Cardozo, H.; Giarduz, C.; Papini, G.; Vaig donar Giacomo, A.G.; Marí, G.; Miñarro, F.; Zaccagnini, M.I. (2013). «Inventari focal de fauna de les estàncies La Higuera, María Concepció, La Sirena i Virocay en el lloc pilot Aguapey: Corrents, Argentina.» en: Marí, G.; Miñarro, F.; Zaccagnini, M.I. & López-Lanús, B. (2013). «Pasturages i sabanes del con sur de Sudamérica: iniciatives per a la seua conservació en l'Argentina.» Temes de Naturalea i Conservació. Monografia d'Aus Argentines Nº 9, editada per Aus Argentines, Fundació Vida Selvada Argentina i INTA. Buenos Aires. 576 pàgines.
- ↑ (decembre de 2022).South American Classification Committee.
- ↑ Plantilla:IOC Thraupidae
- ↑ Clements, J. F., P. C. Rasmussen, T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, T. A. Fredericks, J. A. Gerbracht, D. Lepage, A. Spencer, S. M. Billerman, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2023. The eBird/Clements checklist of Birds of the World: v2023.
- ↑ Benites, P., Campagna, L., & Tubaro, P.L. (2014). «Song based species discrimination in a rapid Neotropical radiation of grassland seedeaters». Journal of Avian Biology.
- ↑ Capuchino Iberá en Ituzaingó. En Ecoregistros.org.
- ↑ Capuchino Iberá en RP 40. En Ecoregistros.org.
- ↑ Capuchino Iberá en els esteros del Iberá. En Ecoregistros.org.
- ↑ Mapa de registres de caboclinho-do-pantanal Sporophila iberaensis en Wikiaves. Consultat el 23 de maig de 2023.
- ↑ Pasturages [1] archivat en Wayback Machine. en la pàgina d'Aus Argentines.
- ↑ Ganaderia sustentable de Pasturage. Produir i conservar és possible. en la pàgina de la Fundació Vida Selvada Argentina. Publicat el 14 d'agost de 2014.
- ↑ Vaig donar Giacomo, A.S., Vickery, P.D., Casanas, H., Spitznagel, O.A., Ostrosky, C., Krapovickas, S., & Bosso, A.J. (2010). «Landscape associations of globally threatened grassland birds in the Aguapey river Important Bird Area, Corrents, Argentina.» Bird Conservation International, 20(01), 62-73.
- ↑ Vaig donar Giacomo A.S. & Spitznagel, O.A. (2007). «Conca del riu Aguapey». Pp. 149–151 en: Vaig donar Giacomo A.S., De Francesco M.V. & Coconier I.G. (eds) «Àrees importants per a la conservació de les aus en Argentina. Llocs prioritaris per a la conservació de la biodiversitat.» Edició Revisada i Corregida. Aus Argentines/Associació Ornitológica de l'Argent, Buenos Aires.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Parera, A. & Moreno, D. (2000). «El Venado de les Pampes en Corrents, diagnòstic del seu estat de conservació i propostes de maneig: Situació crítica.» Publicació especial de la Fundació Vida Selvada Argentina. 41 pp.
- ↑ Azpiroz, A. (2001). «Aus amenaçades de l'Uruguay. Seminari Vertebrats amenaçats de l'Uruguay: distribució i estat de conservació.» Rocha, Uruguay, 5 i 6 de juny de 2001 / Carlos M. Prigioni (coord.). Série: Documents de Treball – N° 38. Programa de Conservació de la Biodiversitat i Desenroll Sustentable en els Chapulls de l'Est (PROBIDES). Rocha, novembre de 2001. ISBN 9974-7611-7-4.