Diferència entre les revisions de "Llatí"
| Llínea 99: | Llínea 99: | ||
* Història: [[Tàcit]], [[Suetoni]] | * Història: [[Tàcit]], [[Suetoni]] | ||
| − | + | ||
[[Categoria:Llengües]] | [[Categoria:Llengües]] | ||
[[Categoria:Llingüística]] | [[Categoria:Llingüística]] | ||
[[Categoria:Imperi Romà]] | [[Categoria:Imperi Romà]] | ||
Última revisió del 11:00 25 oct 2024
| Llatí lingua latina, latinõ | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | Imperi Romà |
| Regió: | Imperi Romà |
Parlants:
|
Estat de la Ciutat del Vaticà
|
| Rànquing: | |
| Família: | Indoeuropea |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Ciutat del Vaticà |
| Regulat per: | Opus Fundatum Latinitas |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | la |
| ISO 639-2 | lat |
| ISO/FDIS 639-3 | lat |
| SIL | |
| vore també: llengua | |
El llatí és una llengua indoeuropea de la branca itàlica que fon parlada en l'antiga República Romana i l'Imperi romà des del sigle IX a. C. El seu nom deriva de l'existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada Vetus Latium o Antic plà (hui dit Laci).
Guanyà gran importància en l'expansió de l'estat romà, següent llengua oficial de l'imperi en gran part d'Europa i Àfrica septentrional, junt en el grec. Com les demés llengües indoeuropees en general, el llatí era una llengua flexiva de tipo fusional en un major grau de síntesis nominal que les actuals llengües romances, en la qual dominava la flexió per mig de sufixos que combinava en determinades voltes en l'us de les preposicions; mentres que en les llengües modernes derivades dominen les construccions analítices en preposicions, havent-se reduït la flexió nominal a marcar a soles el gènero i el plural, conservant els casos de declinació a soles en els pronoms personals (tenint estos un orde fix en els sintagmes verbals).
Encara que el llatí en la seua forma clàsica actualment no és la llengua nativa de cap grup i, per tant, és una llengua morta, este donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el castellà, el francés, l'italià, el portugués, el català, el gallec, el valencià, el rumà, i atres de menor difusió (l'asturlleonés, l'aragonés, l'occità, el balear, etc.), i també ha influït en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts de sigles, despuix de la caiguda de l'Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com a lingua franca per a les ciències i la política, sense ser sériament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) fins a pràcticament el sigle XIX.
Actualment és idioma cooficial en la Ciutat del Vaticà junt a l'italià. En l'Iglésia Catòlica, s'usava com a llengua llitúrgica fins al Concili Vaticà II en els xixanta. També es gasten per als noms binaris de la classificació científica del regne animal i vegetal, aixina com per a dominar figures o insititucions del món del Dret.
L'estudi del llatí, junt en el del grec clàssic, és part dels nomenats estudis clàssics, i aproximadament fins als anys xixianta fon estudi casi imprescindible en les Humanitats. L'alfabet llatí, derivat del alfabet grec, encara és l'alfabet més usat del món en diverses variants d'una llengua a un atra.
Periodos en l'història de la llengua llatina[editar | editar còdic]
L'història del llatí comença en el sigle VIII a. C. i arriba, per lo manco, fins l'Edat Mija; se pot distinguir estos periodos:
- Arcaic: des de que naix fins a que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (helenisació): VIII - II a. C. Autors destacats d'este periodo són Api Claudi el Cego, Livi Andrònic, Nevi, Enni, Plaut, Terenci.
- Clàssic: en una época de profunda crisis econòmica, política i cultural, l'èlit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndart (per a l'administració i escoles) i un llatí lliterari. És l'Edat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats són Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livi, Virgili, Horaci, Catul i Ovidi. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.
- Postclàssic: la llengua parlada es va alluntant progresivament de la llengua estàndart, que l'escola tracta de conservar, i de la llengua lliterària. Esta distància creixent farà que de les diverses maneres de parlar llatí naixquen les llengües romàniques. I la llengua escrita, que inevitablement també s'allunta, encara que manco, de la del periodo anterior, se transforma en el llatí escolàstic o curial.
- Tardiu: els pares de l'Iglésia comencen a preocupar-se per escriure un llatí més pur i lliterari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians. Ad este periodo pertanyen Tertulià, Jerònim de Estridó (Sant Jerònim) i Sant Agustí.
- Migeval: el llatí com se coneixia ya no és parlat, per tant, el llatí lliterari es refugia en l'Iglésia, en la Cort i en l'escola, convertint-se en el vehícul de comunicació universal dels intelectuals migevals. Mentres, el llatí vulgar continuava la seua evolució a ritme accelerat. Puix les llengües romances anaren apareixent a poc a poc, unes ans que atres, i perque el llatí seguia sent utilisat com a lingua franca i culta, no es pot donar una data en la que es deixà d'utilisar com a llengua materna.
- Renaixentiste: en el Renaiximent la mirada dels humanistes se torna cap a l'Antiguetat clàssica, i l'us del llatí cobrà nova força. Petrarca, Erasme de Rotterdam, Lluís Vives, Antonio de Nebrija i molts atres escriuen les seues obres en llatí, ademés d'en la seua pròpia llengua.
- Científic: la llengua llatina sobreviu en escritors científics fins a ben entrat el sigle XVIII. René Descartes, Isaac Newton, Baruch Spinoza, gottfried Leibniz escrigueren algunes de les seues obres en llatí.
Orígens i expansió[editar | editar còdic]
El llatí apareix cap a l'any 1000 a. C. en el centre d'Itàlia, al sur del riu Tíber, en els Apenins i el mar Tirré a l'oest, en una regió nomenada Latium (Laci), d'a on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.
En els primers sigles de Roma, des de la fundació fins al sigle IV a. C., el llatí era una llengua tosca, que a penes podia tindre manifestacions lliteràries o científiques, que tenia una extensió territorial llimitada: Roma i algunes parts d'Itàlia, i una població escasa. Era una llengua de llauradors.
Aixina ho demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare (estipular), derivat de stippa (palla) o emolumentum (emolument), derivat de emolere (moldre el gra) en el llenguage del dret.
En este sentit, els llatins, des de l'época clàssica a lo manco, parlaven d'un sermo rusticus (parla del camp), opost al sermo urbanus, prenent conciència d'esta varietat dialectal del llatí. En el camp llatí es diu edus (cabret) lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules.
Despuix del periodo de Dominació Etrusca i l'invasió dels Gals (390 a. C.), la ciutat fon extendint el seu imperi pel restant d'Itàlia. A finals del sigle IV a. C., Roma s'havia impost als seus veïns itàlics. Els etruscs deixaren la seua impronta en la llengua i la cultura de Roma, pero els grecs, presents en la Magna Grècia, varen influir més en el llatí donant-li un ric lèxic.
El llatí de la ciutat de Roma ed va impondre a atres varietats d'atres llocs del Laci, de les que a penes quedaren alguns retalls en el llatí lliterari. Açò va fer del llatí una llengua en molt poques diferències dialectals, al contrari de lo que passà en el grec. Podem calificar, puix, al llatí de llengua unitària.
Despuix, la conquista de noves províncies per al territori, primer les Gàlies en Cèsar, fins a la de la Dàcia (actual Romania) per part de Trajà, va supondre l'expansió del llatí per un immens territori i l'incorporació d'una ingent cantitat de nous parlants.
Paralelament a l'expansió territorial de Roma, el llatí es va desenrollar com a llengua lliterària i com a lingua franca, al mateix temps que el grec, que havia tengut estos papers ans. Des del sigle II a. C., en Plaut i Terenci, fins a l'any 200 d. C. en Apylei tenim una forma de llatí que no té cap variació substancial o una gran expansió territorial.
Lliteratura Llatina[editar | editar còdic]
El cos de llibres escrits en llatí reté un llegat durador de cultura de l'Antiga Roma. Els romans produïren una extensa cantitat de llibres de poesia, comèdia, tragèdia, sàtira, història i retòrica, traçant àrduament el modo d'atres cultures, particularment l'estil de la més maura lliteratura grega. Un temps despuix de que l'Imperi Romà d'occident caiguera, la llengua llatina continuava jugant un paper molt important en la cultura europea occidental.
La lliteratura llatina normalment se dividix en distints periodos. En lo que respecta a la primera, la lliteratura primtiva, a soles resten unes poques obres sobrevivents, els llibres de Plaut i Terenci s'han conservat dins dels més populars autors de tots els periodos. Moltes atres, incloent la majoria dels autors prominents del llatí clàssic, han desaparegut, encara que be, alguns han segut redescobertes sigles despuix.
El periodo del llatí clàssic, quan la lliteratura llatina és ampliament considerada en el seu camp, se dividix en l'Edat Dorada, que cobrix aproximadament el periodo de l'inici de sigle I a. C. fins a la mitat del sigle I d. C.; i l'Edat de Plata, que s'estén fins al sigle II d. C. La lliteratura escrita despuix de la mitat del sigle II és comunament denigrada i ignorada.
En el Renaiximent molts autors clàssics foren redescoberts i el seu estil fon conscientment imitat. Pero sobre tot imitant a Ciceró i el seu estil preciat com el perfecte culmen del llatí. El llatí migeval fon freqüentment despreciat com a llatí macarrònic, en qualsevol cas, moltes grans obres de la lliteratura llatina foren produides entre l'antiguetat i l'Edat Mija, encara que no siga dels antics romans.
La lliteratura llatina romana abraça dos parts: la lliteratura indígena i l'imitada.
- La lliteratura llatina romana indígena ha deixat molts pocs vestigis i a soles nos oferix fragments verdaderament arcaics i intents d'arcaisme deliberat que procedixen fonamentalment de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
- La lliteratura llatina romana imitada ha produït composicions en que l'inspiració individual se junta en l'imitació més feliç, obres numeroses i triades que nos han aplegat sanceres. A voltes s'han confós les obres d'orige italià, produccions més tosques del geni agrícola o religios dels primitius romans (que oferixen un caràcter més original), en les còpies llatines de les obres mestres de Grècia, que oferixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilisació culta i refinada. En este últim aspecte senyalem la tendència de dos escoles retòriques d'orige grec que tingueren gran influència en Roma: l'asianisme i l'aticisme: Des dels temps de Ciceró estes dos tendències estilístiques del grec entraren de ple en llatí i perduraren durant diversos sigles en la lliteratura llatina.
Lliteratura enjorn[editar | editar còdic]
Lliteratura de l'edat d'or[editar | editar còdic]
- Poesia: Lucreci, Catul, Virgili, Horaci, Ovidi, Tibul, Properci.
- Prosa: Ciceró, Juli Cèsar.
- Història: Salusti, Livi, Nepote.