Diferència entre les revisions de "Al-Azraq"
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
Pocs anys despuix d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] ([[1245]]) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, [[Serra]], [[Pego]] i [[Penàguila]], i mantingué la revolta fins a l'any [[1258]] en l’ajuda d'[[Alfons X]] de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del [[Regne de Valéncia]]. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l'orde d'expulsió dels musulmans donada per [[Jaume I]] en [[1248]]. | Pocs anys despuix d'acabada la conquista del [[Regne de Valéncia]] per [[Jaume I]] de [[Valéncia]] ([[1245]]) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, [[Serra]], [[Pego]] i [[Penàguila]], i mantingué la revolta fins a l'any [[1258]] en l’ajuda d'[[Alfons X]] de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del [[Regne de Valéncia]]. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l'orde d'expulsió dels musulmans donada per [[Jaume I]] en [[1248]]. | ||
| − | Enganyat per [[Jaume I]], Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el [[Regne de Valéncia]]; en canvi, un nebot seu rebia el castell de [[Polop]]. L'estat de la revolta, que si be anirà minvant, perdurarà: en l'any [[1275]] una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de [[Montesa]] tingué lloc en les Valls de Gallinera, d'[[ | + | Enganyat per [[Jaume I]], Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el [[Regne de Valéncia]]; en canvi, un nebot seu rebia el castell de [[Polop]]. L'estat de la revolta, que si be anirà minvant, perdurarà: en l'any [[1275]] una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de [[Montesa]] tingué lloc en les Valls de Gallinera, d'[[Alcala]], de [[Pego]], de [[Tàrbena]], de [[Guadalest]] i de [[Confrides]], estimulada pels sobirans de [[Granada]] i del [[Marroc]] (que intentaven la recuperació de certes places castellanes d'[[Andalusia]]), que enviaren forces granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de [[Penàguila]] i atacara [[Alcoy]], pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despuix vençudes. |
La mort d'Al-Azraq fon atribuïda a l'intervenció de [[Sant Jordi (Sant)|Sant Jordi]], i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de [[Moros i Cristians]] que se celebren en les nostres comarques i en el restant de terres valencianes. | La mort d'Al-Azraq fon atribuïda a l'intervenció de [[Sant Jordi (Sant)|Sant Jordi]], i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de [[Moros i Cristians]] que se celebren en les nostres comarques i en el restant de terres valencianes. | ||
Revisió de 20:00 1 ago 2022
Muhammad Abu Abdallah ben Hudzail "Al Azraq" (en llengua valenciana “El Blau”), fon un guerrer i capità musulmà dels més coneguts en tota la Península Ibèrica. El seu lloc de naiximent és desconegut, si be, si se sap que va morir en Alcoy en l'any 1276.
Pocs anys despuix d'acabada la conquista del Regne de Valéncia per Jaume I de Valéncia (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del Regne rebelats contra el rei; ocupà, entre atres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penàguila, i mantingué la revolta fins a l'any 1258 en l’ajuda d'Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del Regne de Valéncia. Les forces d'Al-Azraq, per atra banda, havien aumentat considerablement com a reacció contra l'orde d'expulsió dels musulmans donada per Jaume I en 1248.
Enganyat per Jaume I, Al-Azraq es va vore obligat a capitular i a abandonar el Regne de Valéncia; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de la revolta, que si be anirà minvant, perdurarà: en l'any 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcait de Montesa tingué lloc en les Valls de Gallinera, d'Alcala, de Pego, de Tàrbena, de Guadalest i de Confrides, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc (que intentaven la recuperació de certes places castellanes d'Andalusia), que enviaren forces granadines comandades pel mateix Al-Azraq. Este s'amparà del castell de Penàguila i atacara Alcoy, pero morí en la lluita, a pesar de que les forces cristianes foren despuix vençudes.
La mort d'Al-Azraq fon atribuïda a l'intervenció de Sant Jordi, i donà orige junt en la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi ad esta rebelió, no sense dificultats (batalla de Lluchent), a les Festes de Moros i Cristians que se celebren en les nostres comarques i en el restant de terres valencianes.