Diferència entre les revisions de "Eurocomunisme"
m (Text reemplaça - 'només' a 'a soles') |
|||
| Llínea 3: | Llínea 3: | ||
El [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya ([[PSUC]]) varen ser llegalisats despuix de la [[dictadura]] de [[Franco]] en una llínea essencialment eurocomunista, cosa que els va costar les respectives escissions del [[Partit Comunista dels Pobles d'Espanya|PCPE]] i el [[Partit Comunista de Catalunya|PCC]]. Els partits comunistes de [[Portugal]], [[Àustria]] o [[Grècia]] també mostraven diferents tendències eurocomunistes, pero foren sempre minoritàries. | El [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya ([[PSUC]]) varen ser llegalisats despuix de la [[dictadura]] de [[Franco]] en una llínea essencialment eurocomunista, cosa que els va costar les respectives escissions del [[Partit Comunista dels Pobles d'Espanya|PCPE]] i el [[Partit Comunista de Catalunya|PCC]]. Els partits comunistes de [[Portugal]], [[Àustria]] o [[Grècia]] també mostraven diferents tendències eurocomunistes, pero foren sempre minoritàries. | ||
| − | L'eurocomunisme es va oficialisar en [[març]] de [[1977]], quan els secretari generals [[Enrico Berlinguer]] del PCI, [[Santiago Carrillo]] del PCE i [[Georges Marchais]] del PCF es varen reunir en [[Madrit]] i varen presentar les llínies fonamentals de la "nova forma". Pero el PCI en particular ya havia desenrollat una llínea independent de Moscou des de fea anys, que va quedar clarament expressada en [[1968]], quan el PCI i el PCE varen ser els dos únics partits comunistes del [[Terra|món]] en condenar la [[Primavera de Praga|invasió soviètica de Praga]]. En [[1975]] el PCI i el PCE varen fer una declaració sobre la "construcció del socialisme" que havia de ser en "pau i llibertat". En [[1976]] en Moscou, [[Enrico Berlinguer]], davant de 5000 delegats comunistes, va parlar d'un "sistema pluralista" (traduït per l'intérpret com "multiforma") i va descriure les intencions del PCI de construir "un socialisme que creuem necessari i a soles possible en Itàlia". | + | L'eurocomunisme es va oficialisar en [[març]] de [[1977]], quan els secretari generals [[Enrico Berlinguer]] del PCI, [[Santiago Carrillo]] del PCE i [[Georges Marchais]] del PCF es varen reunir en [[Madrit]] i varen presentar les llínies fonamentals de la "nova forma". Pero el PCI en particular ya havia desenrollat una llínea independent de Moscou des de fea anys, que va quedar clarament expressada en l'any [[1968]], quan el PCI i el PCE varen ser els dos únics partits comunistes del [[Terra|món]] en condenar la [[Primavera de Praga|invasió soviètica de Praga]]. En [[1975]] el PCI i el PCE varen fer una declaració sobre la "construcció del socialisme" que havia de ser en "pau i llibertat". En l'any [[1976]] en Moscou, [[Enrico Berlinguer]], davant de 5000 delegats comunistes, va parlar d'un "sistema pluralista" (traduït per l'intérpret com "multiforma") i va descriure les intencions del PCI de construir "un socialisme que creuem necessari i a soles possible en Itàlia". |
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
Última revisió del 11:09 9 jul 2021
L' Eurocomunisme fon l'intent en els anys 1970 de diversos partits comunistes europeus d'eixamplar la seua influència incloent temes de classe mijana, rebujant el soport incondicional de l'URSS i expressant clarament la fidelitat als processos pluripartidistes en els països occidentals. Varen ser precisament part dels partits comunistes més fortament arrelats en les seues respectives societats -cas notable del Partit Comunista Italià (PCI) i del Partit Comunista Francès (PCF)- els més partidaris d'adoptar la llínea eurocomunista, mentres que partits més chicotets i marginals (com el Partit Comunista de la Gran Bretanya) varen quedar més dependents de patrocinat de Moscou. Tampoc va ser el cas ni del Partit Comunista Portugués ni del Partit Comunista Grec, partits forts, arrelats i en notable influència en els seus països.
El Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) varen ser llegalisats despuix de la dictadura de Franco en una llínea essencialment eurocomunista, cosa que els va costar les respectives escissions del PCPE i el PCC. Els partits comunistes de Portugal, Àustria o Grècia també mostraven diferents tendències eurocomunistes, pero foren sempre minoritàries.
L'eurocomunisme es va oficialisar en març de 1977, quan els secretari generals Enrico Berlinguer del PCI, Santiago Carrillo del PCE i Georges Marchais del PCF es varen reunir en Madrit i varen presentar les llínies fonamentals de la "nova forma". Pero el PCI en particular ya havia desenrollat una llínea independent de Moscou des de fea anys, que va quedar clarament expressada en l'any 1968, quan el PCI i el PCE varen ser els dos únics partits comunistes del món en condenar la invasió soviètica de Praga. En 1975 el PCI i el PCE varen fer una declaració sobre la "construcció del socialisme" que havia de ser en "pau i llibertat". En l'any 1976 en Moscou, Enrico Berlinguer, davant de 5000 delegats comunistes, va parlar d'un "sistema pluralista" (traduït per l'intérpret com "multiforma") i va descriure les intencions del PCI de construir "un socialisme que creuem necessari i a soles possible en Itàlia".
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Santiago Carrillo 1977. Eurocomunismo y Estado. Editorial Crìtica. Madrit.
- Fernando Claudín 1977. Eurocomunismo y socialismo. Siglo XXI Editores, México D.F. ISBN 968-23-0234-X.