Francisco Cea Bermúdez

Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Polític i diplomàtic
Naiximent:	28 d'octubre de 1779
Lloc de naiximent:	Màlaga, Espanya
Defunció:	6 de juliol de 185
Lloc de defunció:	París, França

Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo (Màlaga, 28 de octubre de 1779 – París, 6 de julio de 1850), fon un polític i diplomàtic espanyol.

Biografia

Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en 1810 fon enviat per les Corts de Càdis com a diplomàtic a Rússia i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (Velikie Luki, 20 de juliol de 1812), pel qual el sar Aleixandre I, novament en guerra en Napoleón, establia una aliança en Espanya i reconeixia la Constitució de Càdis. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'Espanya a la Santa Aliança (1816). Embaixador en Constantinopla durant el Trieni Constitucional (1820–1823) i en Londres, en 1824 substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'11 de juliol de 1824, als 45 anys d'edat.

La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero potser va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda (24 d'octubre de 1825), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a Dresde (1825–1827) i Londres (1827–1832); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la Península.

Despuix dels successos de la Granja del 14 de setembre de 1832, fon cridat per María Cristina per a que formara govern i neutralisara als sectors absolutistes, colaborant en el moribunt Ferrando VII en la seua pugna en l'infant Don Carlos. Fon nomenat novament Secretari d'Estat l'1 d'octubre de 1832, i promulgà la Pragmàtica Sanció que anulava la Llei Sàlica i obria el camí al tro a la seua filla, la futura Isabel II.

Adoptà aixina mateix una série de mides:

• Reobertura de les universitats (que portaven dos anys tancades).
• Amnistia per als lliberals (15 d'octubre de 1832), permetent la tornada d'uns 10.000 exiliats des de 1823. Quedaven exceptuats de la gràcia aquells que havien votat la destitució del Rei i els qui s'havien alçat en armes contra la seua sobirania.
• Reorganisació dels quadros de mando de l'eixèrcit per a eliminar a tots els carlistes.
• Renovació dels ajuntaments.

Confirmat en el seu càrrec per María Cristina a la mort del rei Ferrando, Cea Bermúdez publicà el Manifest del 4 d'octubre de 1833, que va fer subscriure a la Regent, en que mostrava la seua intenció de mantindre la política anterior, al mateix temps distanciada de carlistes i lliberals, i en mamprendre reformes administratives, donant entrada en el govern a personalitats com Javier de Burgos i Zarco del Valle.

No obstant, la seua «tercera via» es va mostrar impracticable. Despuix del Manifest de Santarem, que l'infant Carlos María Isidro es proclamava rei d'Espanya, els realistes varen optar per alçar-se en armes. Iniciada la Primera Guerra Carlista, per la seua banda, les ofertes de Cea no varen conseguir atraure als lliberals, que insistien en modificacions constitucionals. Finalment, estos, en la seua versió més moderada, varen conseguir el respal d'alguns cortesans (entre ells Miraflores), de capitans generals (Llauder, Quesada, Fernández de Córdova) i de les embaixades francesa i britànica: Cea fon substituït pel lliberal moderat Francisco Martínez de la Rosa (15 de giner de 1834).

Emigrà a França, des d'on va ser un dels valedors de María Cristina durant la regència d'Espartero (1840–1843).

Durant la seua vida, Cea Bermúdez, va rebre diferents distincions com a òrdens i diferents càrrecs polítics i diplomàtics.

Enllaços externs

• Francisco Cea Bermúdez en Wikipedia