Diferència entre les revisions de "Corona d'Aragó"
| Llínea 78: | Llínea 78: | ||
Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pedro el Catòlic" en lloc de "Pedro II d'Aragó". | Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pedro el Catòlic" en lloc de "Pedro II d'Aragó". | ||
| + | |||
| + | == La formació de la Corona d'Aragó == | ||
| + | [[Image:Portada de los Anales de la Corona de Aragón.jpg|thumb|right|200px|Portà dels ''Anales de la Corona de Aragón'']] | ||
| + | La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el reine d'Aragó i el comtat de Barcelona. | ||
| + | |||
| + | Tras la mort sense descendència d'Alfonso el Batallado el any 1134, durant el lloc de [[Fraga]], el seu testament cedia els seus reines a les òrdens militars del [[Sant Sepulcre]], del [[Hospital de Jerusalen]] i de els [[Templaris]]. Ante este fet insòlit, els habitans de [[Navarra]], que en aquell moment formava part de les posessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'[[Aragó]]. En este context, els nobles aragonessos tampoc aceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramiro II el Monge, germà de Alfonso i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfonso VII de Castella aprofità per a reclamar drets sucesoris sobre el tró de Aragó, mentrs que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament. | ||
| + | |||
| + | Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el reine de Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de [[Lleida]]. El rei de [[Castella]] Alfonso VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audas expedició en [[Saragossa]] i va fer fugir a Ramiro. En tot i això, eixos fets no acabaren siguent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el reine aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matirmoni del que tingueren una filla, [[Petronila]]. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa. | ||
| + | |||
| + | El comtat de Barcelona, en aquella època, estava en mans de Ramón Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com [[Osona]], [[Girona]] o [[Besalú]]. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquesta momentànea de [[Mallorca]] (1114) o les expedicions protades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de [[Valéncia]], siguent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfonso VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramón el Fraticida en tEvar).Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramón Berenguer III en [[Dolç de Provença]]. | ||
| + | |||
| + | Alfonso VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur Sancho III de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramón Berenguer IV receviria el títul de "princep" i "dominador" d'Aragó. S'especificava ue si moriera la reina Petronila ans que Berenguer, el reine no qeudaria en mans del comte dasta despues de la mort de Ramiro. Ademés, el Reine si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills avarons pero estos morien sense descendència. | ||
| + | |||
| + | Ramón Berenguer pacta en el rei aragonés Ramiro I ''yo el rei Ramiro siga rei, senyor i pare en el meu reine d'Aragó i en tots els teus comtats mentres em plaixca'', entregant a la Corona d'Aragó tots els seus dominis com "dominador" o princeps per a eixercer la potestes real, pero no va cedir ni el títul de Rei ni la dignitat ni el llinage. | ||
| + | |||
| + | La capacitat de Ramón Berenguer per a eixercer els potestes real en Aragó es mostra en fets com que és al comte de Barcelona com governant d'Aragó, a qui els Caballers del Sant Sepulcre, els Hospitalaris i els Templarirs fan concesió de els seus drets com heredrs del rei Alfonso d'acrot en el seu testament, reconeguent-se aixina com sobirà en eixercici sobre els territoris aragonessos. | ||
| + | |||
| + | En 1164, el fill de Ramón Berenguer i Petronila, Alfonso II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues sucesors, heradarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramiro expresà per escrit qeu els títuls debien estar en eixe orde. | ||
| + | |||
| + | La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollaes institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la pol´tiica expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separaes ses propies institucions. L'bra de Jerónimo Zurita, de 1580, ''Anales de la Corona de Aragón'' ([[Anals e la Corona d'Aragó]]) contribuix decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI. El terme "Corona d'Aragó" obeix a la preeminència del títul principal de dgnitat en el quees coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pedro IV el Ceremoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Reine de Aragó, el qual reine és nostra principal designació i títul". | ||
Revisió de 15:47 10 maig 2009
 |
No s'ha inclòs la data. Instruccions de la plantilla. |
| Corona d'Aragó | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La Corona d'Aragó englobava al conjunt de territoris que estangueren somesos a la jurisdicció del rei d'Argó, de 1164 a 1707.
El 13 de novembre de 1137, Ramiro II el Monge, rei d'Aragó, deposità en el seu gendre Ramón Berenguer el reine (encara que no la dignitat de rei), firmant este cara avant com Comte de Barcelona i Príncep d'Aragó.
Petronila va pendre el títul de "Reina d'Aragó" i Ramó Berenguer va pendre el nom de príncep i dominador de Aragó al fer-se el matrimoni baix la forma de Matrimoni en casa (açò supon que, al no haver hereder varó, el espós complix la funció de govern, pero no la de cap de la casa, que sols s'otorgarà al hereder). En 1164, Alfonso II d'Aragó heredaria el patrimoni conjunt.
Més tart, per conquistes de nous territoris i matrimoni, esta unió de reine i comtat en una sola corona, ampliaria els seus territoris del Aragó i Catalunya històriques hasta incloure atres dominis: fuundamentalment els reines de Mallorca, Valéncia, Sicília, Còrcega, sardenya, Nàpols, aixina com, durant un breu temps, els ducats d'Atenes i Neopàtria.
En la boda dels [[Reixos Catòlics[[ en 1469, es realisà la unió en la Corona de Castella, formant la bas de lo que després es convertiria en la Corona d'Espanya, encara que els ditints reines conservarien els seus sistemes legals i característiques. En els Decrets de Nova Planta de 1705-1716, Felipe V elimina finalment tots estos privilegis i furs, terminant aixina la unificació.
Alguns historiadors actuals se solen referir als monarques per el seu alies i no per la seua numeració, degut a que alguns d'ells tenien una numeració diferent segons el territori al que es fea referència. Per eixemple, "Pedro el Catòlic" en lloc de "Pedro II d'Aragó".
La formació de la Corona d'Aragó
La formació de la Corona té el seu orige en la unió dinàstica entre el reine d'Aragó i el comtat de Barcelona.
Tras la mort sense descendència d'Alfonso el Batallado el any 1134, durant el lloc de Fraga, el seu testament cedia els seus reines a les òrdens militars del Sant Sepulcre, del Hospital de Jerusalen i de els Templaris. Ante este fet insòlit, els habitans de Navarra, que en aquell moment formava part de les posessions del rei d'Aragó, proclamaren rei a Garcia V Ramirez i se separaren definitivament d'Aragó. En este context, els nobles aragonessos tampoc aceptaren el testament i nomenaren nou rei a Ramiro II el Monge, germà de Alfonso i que era llavors bisbe de Roda-Barbastre. Front a esta situació, Alfonso VII de Castella aprofità per a reclamar drets sucesoris sobre el tró de Aragó, mentrs que Garcia V manifestava les seues aspiracions i el Papa exigia el compliment del testament.
Les pretensions de Castella creaven un problema per al comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, pues coincidien en la rivalitat entre el comtat i el reine de Aragó per la conquista de les terres musulmanes de la taifa de Lleida. El rei de Castella Alfonso VII deixà clares ses intencions quan en decembre de 1134 penetrà en una audas expedició en Saragossa i va fer fugir a Ramiro. En tot i això, eixos fets no acabaren siguent favorables a les aspiracions del rei castellà, qui finalment hauria de renunciar a ses pretensions sobre el reine aragonés. Per sa part, Ramiro II, a pesar de la seua condició de eclesiàstic, es casà en Inés de Pitiers, matirmoni del que tingueren una filla, Petronila. en 1136. Allò obligava a planejar el futur matrimoni de la chiqueta, el que suponia triar entre la dinastia castellana o la barcelonesa.
El comtat de Barcelona, en aquella època, estava en mans de Ramón Berenguer IV. Anteriorment, ya havia consolidat la seua supremacia sobre atres comtats catalans com Osona, Girona o Besalú. Al mateix temps, s'havia posat en manifesta la potencialitat de la flota catalana, en fets com la conquesta momentànea de Mallorca (1114) o les expedicions protades a cap pels comtes barcelonins en terres mores de Valéncia, siguent frustrades per ses intencions per la intervenció de Castella personificà per Alfonso VI i el Cid (derrota de Berenguer Ramón el Fraticida en tEvar).Al mateix temps, s'iniciava una política d'aliances ultrapirenaiques que culminarien en la unió de Barcelona i Provença pel casament de Ramón Berenguer III en Dolç de Provença.
Alfonso VII presentà la candidatura de son fill Sancho, futur Sancho III de Castella, pero la noblea aragonesa acabà triant a la Casa de Barcelona, en la que se negociaren detalladament els térmens del acort, pels quals Ramón Berenguer IV receviria el títul de "princep" i "dominador" d'Aragó. S'especificava ue si moriera la reina Petronila ans que Berenguer, el reine no qeudaria en mans del comte dasta despues de la mort de Ramiro. Ademés, el Reine si aniria a mans de Berenguer si Petronila moria sense descendència, o tenia sols filles, o fills avarons pero estos morien sense descendència.
Ramón Berenguer pacta en el rei aragonés Ramiro I yo el rei Ramiro siga rei, senyor i pare en el meu reine d'Aragó i en tots els teus comtats mentres em plaixca, entregant a la Corona d'Aragó tots els seus dominis com "dominador" o princeps per a eixercer la potestes real, pero no va cedir ni el títul de Rei ni la dignitat ni el llinage.
La capacitat de Ramón Berenguer per a eixercer els potestes real en Aragó es mostra en fets com que és al comte de Barcelona com governant d'Aragó, a qui els Caballers del Sant Sepulcre, els Hospitalaris i els Templarirs fan concesió de els seus drets com heredrs del rei Alfonso d'acrot en el seu testament, reconeguent-se aixina com sobirà en eixercici sobre els territoris aragonessos.
En 1164, el fill de Ramón Berenguer i Petronila, Alfonso II de Aragó, es convertiria el primer rei de la Corona i tant ell, com les seues sucesors, heradarien els títuls de "rei d'Aragó" i de "comte de Barcelona". Ramiro expresà per escrit qeu els títuls debien estar en eixe orde.
La entitat resultant fon una mera unió dinàstica, pues abdós territoris mantingueren els seus usos, costums i moneda, i a partir del sigle XIV foren desenrollaes institucions polítiques pròpies. Del mateix modo, els territoris anexionats posteriorment per la pol´tiica expansionista de la Corona, crearien i mantindrien separaes ses propies institucions. L'bra de Jerónimo Zurita, de 1580, Anales de la Corona de Aragón (Anals e la Corona d'Aragó) contribuix decisivament a la difusió d'esta denominació, que s'impondrà a partir del sigle XVI. El terme "Corona d'Aragó" obeix a la preeminència del títul principal de dgnitat en el quees coneixia el conjunt de territoris, reconeguda ya per Pedro IV el Ceremoniós en ses pròpies paraules: "els reixos d'Aragó estan obligats a rebre la unció en la ciutat de Saragossa, que es el cap del Reine de Aragó, el qual reine és nostra principal designació i títul".