Tragèdia grega

Caraça de Dionís conservada en el Louvre.

La tragèdia grega és un gènero teatral originari de la Antiga Grècia. Inspirat en els ritos i representacions sagrades que es feyen en Grècia i Anatòlia, alcança el seu apogeu en la Atenes del sigle V a. C. Aplega sense grans modificacions fins al Romanticisme, época en la que s'obri la discussió sobre els gèneros lliteraris, molt més de lo que ho va fer durant el Renaixença.

Per la llarga evolució de la tragèdia grega a través de més de dos mil anys, resulta difícil donar una definició unívoca al terme tragèdia, ya que el mateix varia segons l'época històrica o l'autor del que es tracte.

En la Edat Mija, quan se sabia poc o res del gènero, el terme assumix el significat de «obra d'estil tràgic», i estil tràgic devé en un sinònim prou genèric de poesia o estil ilustre, com De vulgari eloquentia, de Dante Alighieri.

L'argument de la tragèdia és la caiguda d'un personage important. El motiu de la tragèdia grega és el mateix que el de la èpica, és dir el mit, pero des del punt de vista de la comunicació, la tragèdia desenrolla significats totalment nous: el mythos (μύθος) es fon en l'acció, és dir, en la representació directa (δρᾶμα, drama). #A on el públic veu en els seus propis ulls personages que apareixen com a entitats distintes que actuen en forma independent, la escena (σκηνή), proveït cada u, de la seua pròpia dimensió sicològica.

Els més importants i reconeguts autors de la tragèdia varen ser Èsquil, Sòfocles i Eurípides que, en diversos moments històrics, varen afrontar els temes més sensibles de la seua época.