Leopoldo Lugones

Leopoldo Lugones

Leopoldo Lugones naixqué en la Vila de María del Rio Seco,en la província argentina de Córdoba, un dissabte 13 de juny de 1874. Els Lugones se preciaven ya de ser una familia cordovesa d'antic casta, la seua ascendencia crioll se remontava al Perú del sigle XVI, i els seus yayos coneixqueren l'Argentina dels primers anys de l'independencia.

Des de chiquet Lugones convixqué en els noms dels procers i fundadors de la Patria, famílies lligades per parentesc o amistat en la seua. Esta diferencia en els fills dels emigrants estrangers, que l'adoptà com un esqueixe d'hidalguía aristocratica, fon potser determinant en el nacionalisme extremat que professà politicament. Deprengue les primeres lletres de la ma de la seua mare Na Custodia Arguello i d'ella rebe una educacio catolica estricta.

Més tart concorreria a la menuda escola d'Ojo d'Agua dirigida per Miguel Novillo a on rebe la seua ensenyança: ortografia, lletra redona i matematiques rudimentaries. Curs el bachillerat en el Colege Nacional de la ciutat de Córdoba, a on destacà tant per la seua aplicació com per la seua rebelia. I es en eixa ciutat provinciana a on s'iniciarà als dihuit anys en el periodisme i en la lliteratura.

Les primeres activitats lliteraries de Lugones se desenrollaran en el marc d'un periodic lliberal, Pensament Lliure, anatemisat per ateu, anticlerical i anarquiste. Es llavors quan funda en Córdoba el primer centre socialiste, i en 1898 decidix instalar-se en Buenos Aires. Rubén Dario ho trobà en eixos anys en la capital argentina i ho descrigue com un chicon templat de vintidos anys, de chamberc i binocul i ho defini com "fanatic i convençut incontestable".

El seu treball esporadic en distints diaris de Buenos Aires se vorà reforçat per un ofici en correus que no li durarà massa temps. Una ocupació singular: fa la cronica de succesos en el diari La Montanya. Més tart ingresà en el ministeri d'Instruccio Publica i en pocs anys accedix a l'ofici d'inspector d'ensenyança mija.

La seua activitat politica no cessà, pese al seu ràpit abandono del socialisme, i en 1903 apoyà la candidatura del conservador Villa per a la Presidencia de la Republica. Per a llavors ya era conegut en bons Aires com poeta, orador i polemiste. Revistes importants com La Biblioteca que dirigia Paul Groussac, publiquen capituls de la Guerra Gaucha i Les Montanyes d'Or des de 1897, any en que naix el seu unic fill. Entre 1896 i 1903 desenroll la seua actuació socialista, en companyia de quins serien també escritors importants dins de la lliteratura argentina, com l'historiador Roberto Payró, Albert Gerchunoff autor d'Els Gauchos Jueus, Manuel Ugarte i Jose Ingenieros.

És llavors un militant exaltat que se rebela contra l'orde social impost per l'oligarquia governant. En l'Ateneu de Buenos Aires llig una conferencia-manifest titulada Professió de fa que es saludada com subversiva i incendiari i el periodic La Vanguardia la descriu aixina: "Cant a la ciencia, i a l'igualtat, fulmina el deu Millo, despreci al clero, espera de l'agitació del poble, excita a la lluita per l'idea, pinta els seus dolors i sermona el seu triumfo".

Pero és eixe mateix periodic socialiste el que publicarà l'expulsió de Lugones del Partit Socialiste per inconseqüencia, mesura que suscitarà la protesta de l'escritor en nom dels servicis prestats a la causa.

Tres anys despuix, en 1906, Lugones fa el seu primer viage a Europa despuix de l'exit de la seua primera reunió de poemes importants Els crepusculs del jardi. Viage que repetirà en 1911 despuix de Llunari sentimental.

Dos eixides a l'estranger, obligades en un argenti que se precie, que tenen cert paralelisme en els dos viages adolescents de qui seria el seu millor discipul: Jorge Luís Borges. Salvant les distancies, tant en Borges com en Lugones la tornada a el seu païs increment l'interés d'abdos escritors pels temes nacionals. Borges al tornar publicà Fervor de Buenos Aires i s'interessa per la lliteratura gauchesca.

Lugones escriu varies conferencies sobre el Martín Fierro que constituiran el seu llibre El Payador i publica atre sobre Sarmiento. Pero encara tornarà a viajar en 1913 enviat pel diari La Nacion, ya en els llindars de la guerra mundial. Quan mor Rubén Dario, està atra volta en Buenos Aires, és el seu vell amic i mestre al que homenaga en una oració funebre en la que li crida "el meu germa en el misteri de la lira"

En 1920 publicà "La meua beligerancia", un llibre de panflets doctrinaris que ho allunta cada volta més del jove socialiste que fon i ho acosta a l'incipient nacionalisme ultra argenti, calcat del fascisme italià i dels moviments belicistes europeus. Pero la política no és la seua unica passió, Lugones se seguix interessant per la ciencia i d'este interés sorgix el seu llibre "El tamany de l'espai"(1921) que vers sobre la física moderna, influencia d'estos estudis els vorem també en molts dels seus contes fantastics que merodejen la ciencia ficció. Escriu també com un simboliste tarda les pàgines de "Les hores rossejades(1922).

Pero el gran escandal tindra lloc un dia de juliol de 1923, quan Lugones pronunciara una incendiaria conferencia en el teatre Coliseu de Buenos Aires titulats "Ante la doble amenaça". La virulencia de les seues paraules i el to exaltat de les seues idees provocaran la repulsa de les forces democratiques que començen a vore-li com un perill. Els diaris més progressistes ho presenten com un nacionaliste que copia els pijors models estrangers . El líder socialiste Alfredo Palacios lo crida chauvinista.

Pese a aixó les seues activitats no decreixen, i mentres escriu vers, prosa o se dedica als estudis helenics, proseguix la seua campanya a favor d'una dictadura de dreta que arribarà en 1930 en el colp militar del general Uriburu, que acaba en el govern constitucional del vell capitost radical Hipolito Yrigoyen. La seua importància en la trama civil del colp li portà el rebuge de molts intelectuals, alguns dels quals havien segut els seus amics de joventut.

I en el circul dels escritors més jovens, entre els que se trobava Borges que no arribà mai a visitar-ho, també se li atacava en durea. Era el poeta del regim, el poeta burocratic l'intelectual de l'oligarquia. Pero no obstant els jovens acabaran reconeixent en ell al gran escritor, sobre tot despuix de la seua mort.

Feu falta que desapareixquera l'home que atreya la polemica, per a que la seua obra fora considerada en serenitat. I decepcionat per la marcha de l'historia politica argentina i potser desenganyat, una volta més de les seues idees politiques, se suicidà el 18 de febrer de 1938 en l'habitació d'un hotel en el Tigre, una localitat propenca a Buenos Aires. Ho fa un any despuix del suïcidi d'Horacio Quiroga, mesclant arsènic i whisky.