Diferència entre les revisions de "Idioma hebreu"
m (Idioma hebreu s'ha renomenat com Jajajjajajajajajajjajajajaa jajajjajajaja) |
m (Jajajjajajajajajajjajajajaa jajajjajajaja s'ha renomenat com Idioma hebreu en una redirecció) |
Revisió de 14:47 5 set 2011
| Hebreu עברית | |
| Pronunciació: | AFI: ‘Ivrit |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | Israel i minories. |
| Regió: | |
| Parlants: | Entre 7 i 8 millons |
| Rànquing: | |
| Família: | Afro-asiàtic |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Israel |
| Regulat per: | Acadèmia del Idioma Hebreu (האקדמיה ללשון העברית) |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | he |
| ISO 639-2 | heb |
| ISO/FDIS 639-3 | heb |
| SIL | |
| vore també: llengua | |
El hebreu és una llengua semítica de la família afroasiàtica parlada per cinc millons de persones en Israel (95%) i per atres dos o tres millons en comunitats judees repartides pel món, lo que dona un total de huit millons de parlants. En Israel és, junt en el àrap, una de les dos llengües oficials del país i es parlada per la majoria de sa pobalció.
Al marge de la Bíblia, el més antic text escrit en alfabet hebreu data del sigle IX a. C. Ad esta época pertany l'estela de Moab, escrita en dialecte cananeu-moabita, en la qual Mesha, rei de Moab, descriu els seus triumfos contra Omrí, el rei d'Israel. Guarda gran paralelisme en el segon llibre dels Reis, capítul 3.
En la estela de Tel Dan, escrita en hebreu a mijans del sigle VIII a. C., commemora les victòries del rei siri Hazael sobre Joram, fill de Acab, rei d'Israel, i sobre Ocozies fill de Joram rei de Judà, de la dinastia de Davit. És la menció escrita més antiga respecte ad esta dinastia.
El hebreu deixà de parlar-se al voltant del sigle I a. C. encara que va seguir utilisant.se en la lliteratura i, sobre tot, en la llitúrgia i en propòsits acadèmics. En Palestina fon substitut com a llengua parlada principalment per l'arameu. En quant a la diàspora judea, les seues llengües comuns han segut històricament sobre tot dos: el yidis entre els judeus dits ashkenazies (centre i est d'Europa) i el ladí o judeu-espanyol entre els dits sefardites (conca mediterrànea).
El hebreu com a llengua parlà fon recuperat pel sionisme a finals del sigle XIX, gràcies al treball de, entre atres, Eliezer Ben Yehuda, per a servir de llengua nacional al futur Estat judeu.
Evolució històrica
L'hebreu canvià en el pas del temps. La llengua del llibre de les Cròniques, per eixemple, és diferent del de Reixos. L'arameu se va convertir en al llengua dominant en la regió Siri-Palestina i influencià a l'hebreu i, finalment, ho desplaçà en algunes àrees. Nehemies 13.24 se queixà de que alguns chiquets de matrimonis mixts ya no podrien parlar la llengua de Judà sino que parlaven "la llengua d'Ashdod". És possible que açò es referixca no a un vestigi de la llengua filistea (encara que açò no deu ser descartat) sino a l'arameu.
La llengua del Eclesiastés diferix marcadament de la dels texts del pre-exili, i les peculiaritats llingüístics de la Cançó de Salomó són en freqüència atribuïdes a una data tardana. Alguna gent, en tot i això, podria encara escriure en l'estil primitiu, com se pot vore en el juí de Jesus Ben Sira, escrit al voltant del 180 a. C. i en el parcial escrit de Qumrà. En tot, tals ensajos de composició en hebreu clàssic foren intents de arcaisació. El pròlec a la traducció grega de Sirach també conté l'us primitiu del terme hebreu per a la llengua de l'antic Israel.
L'escritura rabínica dels primers sigles de l'era comú usa una forma de l'hebreu que es usualment coneguda com hebreu misnaic. Fon llavors generalment cregut que esta llengua mai havia segut usada per la gent comú sino que fon una llengua erudita creà baix la influència del arameu. Ara és generalment reconegut pels rabins no confeccionaren una llengua erudita sino que usaren una forma del hebreu que se desenrollà en els últims sigles a. C. Esta conclusió emergix des d'un estudi de la naturalea de la llengua i de les referències en els texts rabínics fins al seu us per la gent ordinària, i este us vernàcul sense dubte va deixar entrevore la seua presència en el transfondo dels rollos copper de Qumrà i en algunes cartes de la Segon Revolta Judea.
Encara que el hebreu s'usà en Judà en el primer sigle com a vernàcul, el arameu i el grec foren també parlats, i n'hi han evidències de que el arameu fon dominant en el nort de Galilea. Jesus vingué de Galilea i provablement parlà arameu. Algunes de ses paraules citaes en els Evangelis estan en arameu, encara que algunes (tals com "abba" i "ephphatta") poden ser tant hebreu com arameu. No és improvable que també parlara hebreu especialment en les seues visites a Judea. Alguns estudis indiquen que lo més provable és que Jesus parlara hebreu en "accent de Galilea".
Varis versículs en el Nou Testament pareixen a primera vista referir-se a la llengua hebrea, i la paraula grega traduïda com "Hebreu" (hebraisti) es referix ad eixa llengua en Apocalipsis. Pero són també usades de l'arameu paraules com Gabbatha en Gogotha, i allò provablement denota una llengua semítica (com distinta del grec) parlà pels judeus, incloent tant l'hebreu com el arameu, abans que referint-se a l'hebreu en distinció de l'arameu. Igualment, l'expressió aramea Akeldema se diu en Fets 1.19 en "sa llengua", açò és, la llengua de la gent de Jerusalem.
Algun temps després de la Segon Revolta Judea, l'hebreu va morir com a llengua vernàcula en Palestina, provablement a finals del sigle II o en el sigle III. Continuà, en tot i això, sent usat pels judeus com a llengua religiosa, erudita i lliterària, i fon també parlat en certes circumstàncies. Fon revixcuda com a vernàcul sols a finals del sigle XIX, i hui és la llengua viva del estat d'Israel.
Vore també
Referencies
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Idioma hebreo de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.