Diferència entre les revisions de "Bruixa"
(Text reemplaça - 'cridada' a 'nomenada') |
|||
| Llínea 23: | Llínea 23: | ||
[[Plini el Vell]] aludix a l'interdicció de la mateixa en [[Antiga Roma|Roma]] per la Llei de les XII Taules cap al [[450 a. C.]]. I per la seua banda la Lex Cornelia va prohibir la seua pràctica, i condenava a mort a aquells que es donaven als procediments de la bruixeria. | [[Plini el Vell]] aludix a l'interdicció de la mateixa en [[Antiga Roma|Roma]] per la Llei de les XII Taules cap al [[450 a. C.]]. I per la seua banda la Lex Cornelia va prohibir la seua pràctica, i condenava a mort a aquells que es donaven als procediments de la bruixeria. | ||
| − | Al començ de l'[[Edat Mija]], Clodoveo I, rei dels francs, va promulgar la | + | Al començ de l'[[Edat Mija]], Clodoveo I, rei dels francs, va promulgar la nomenada Lex Salica condenant a les bruixes a pagar fortes multes. I per lo que fa a [[Carlomagno]], el seu còdic de lleis establit entre els anys [[780]] a [[782]], contemplava la presó per als adeptes a la bruixeria. |
Pero és en l'any [[1326]], a través d'una bula pontifícia del [[Papa]] [[Juan XXII]], que podem dir realment comença una exacerbada persecució a les bruixes, lo que es va estendre per prop de quatre sigles. Paralelament a estes repressions, es va desenrollar tota una lliteratura d'inquisició (prop de dos mil escrits) denunciant els poders maléfics de les bruixes. | Pero és en l'any [[1326]], a través d'una bula pontifícia del [[Papa]] [[Juan XXII]], que podem dir realment comença una exacerbada persecució a les bruixes, lo que es va estendre per prop de quatre sigles. Paralelament a estes repressions, es va desenrollar tota una lliteratura d'inquisició (prop de dos mil escrits) denunciant els poders maléfics de les bruixes. | ||
Última revisió del 17:27 28 ago 2023
Una bruixa (en masculí, un bruix) és una persona que practica la bruixeria.
Si be l'image típica d'un bruix o d'una bruixa és molt variable en funció de cada cultura, en la cultura popular del món occidental la representació d'una bruixa s'associa fortament hui en dia a la d'una dòna en capacitat de volar montada en una granera, aixina com en l'aquelarre (reunió de bruixes) i en la caça de bruixes (busca i identificació de bruixos i bruixes).
Al bruix alguns ho associen en el vident o en el clarivident, uns atres ho associen en el chaman (qui és un especialiste de la comunicació en les potències de la naturalea i en els difunts), mentres que uns atres ho associen en un bruix de tribu més orientat a la curació de malalts del cos i de l'ànima, etc.
La bruixa (en femení) és un personage recurrent de l'imaginació contemporànea, que perdura i s'afirma gràcies als contes, les noveles, les películes, aixina com a través de certes festes populars i de les seues especials caraces.
Etimologia[editar | editar còdic]
En llatí, les bruixes eren denominades maleficae (singular malefica), terme que es va utilisar per a designar-les en Europa durant tota l'Edat Mija i gran part de l'Edat Moderna. Térmens aproximadament equivalents en atres llengües, encara que en diferents connotacions, són l'anglés witch, l'italià strega, l'alemà Hexe i el francés sorcière.
La paraula espanyola bruja és d'etimologia dubtosa, possiblement prerromana, del mateix orige que el portugués i gallec bruxa i el valencià bruixa. La primera aparició documentada de la paraula, en la seua forma bruxa, data de finals del sigle XIII.
En l'any 1396 es troba la paraula broxa, en aragonés, en les Ordinaciones i paramientos de Barbastro.
Història[editar | editar còdic]
Les bruixes són rares en la Bíblia i són condenades per Moisés. No obstant, s'aludix a Saúl consultant a una bruixa en En-Dor, per a aixina poder parlar en Samuel ya mort.
És difícil aplegar a concretar una visió més o menys exacta de la bruixeria en l'antiguetat. Sense dubte en eixe temps la mateixa era reprovada o a lo manco temuda per amplis sectors de població, i inclús prohibida.
Plini el Vell aludix a l'interdicció de la mateixa en Roma per la Llei de les XII Taules cap al 450 a. C.. I per la seua banda la Lex Cornelia va prohibir la seua pràctica, i condenava a mort a aquells que es donaven als procediments de la bruixeria.
Al començ de l'Edat Mija, Clodoveo I, rei dels francs, va promulgar la nomenada Lex Salica condenant a les bruixes a pagar fortes multes. I per lo que fa a Carlomagno, el seu còdic de lleis establit entre els anys 780 a 782, contemplava la presó per als adeptes a la bruixeria.
Pero és en l'any 1326, a través d'una bula pontifícia del Papa Juan XXII, que podem dir realment comença una exacerbada persecució a les bruixes, lo que es va estendre per prop de quatre sigles. Paralelament a estes repressions, es va desenrollar tota una lliteratura d'inquisició (prop de dos mil escrits) denunciant els poders maléfics de les bruixes.
L'estereotip d'una bruixa està present des dels juïns dels anys 1420-1430, i es va mantindre durant més de dos sigles.
En realitat varen ser els processos judicials i la tradició llibresca, els que varen afirmar i varen detallar eixe estereotip. I durant eixos processos dirigits contra les bruixes i els macs, les creències i els mits es varen establir i es varen consolidar. Les eixecucions de bruixes es llegitimaven per les confessions que els inquisidors els arrancaven, a sovint baix tortura, o enganyant i confonent a les inculpades en falses promeses.
Pese a que generalment s'associa l'Edat Mija en les bruixes i en la bruixeria, en realitat varen ser els sigles XVI i XVII, ya en l'Edat Moderna, quan varen sofrir les persecucions més horribles i numeroses.
Anteriorment, es considerava que els bruixos eren tant hòmens com a dònes, pero en el nou temps, els processos de bruixeria varen ser casi exclusivament en contra de les dònes.
El paroxisme o locura colectiva va sorgir quan els tribunals civils varen suplantar el monopoli de l'Iglésia en relació en tot lo concernent a la bruixeria.
La «caça de bruixes» va conéixer dos etapes àlgides : la primera entre els anys 1480 i 1520, i la segona entre 1560 i 1650. No obstant lo senyalat, correspon aclarir que la « image estereotipada» de les bruixes es va anar conformant poc a poc entre els anys 1400 i 1450, i que les últimes persecucions i els últims processos recent varen concloure cap al final del sigle XVIII i principis del sigle XIX.
Historiadors i investigadors estimen hui dia que el número de víctimes es va situar entre 50.000 i 100.000, contant tant els condenats a la foguera pels tribunals de l'Inquisició com els condenats per la Reforma. Òbviament, nos estem referint a un número elevat d'afectats en proporció a la població europea de l'época. I entre estos condenats a mort, s'estima que al voltant del 80 % de les víctimes varen ser dònes. El 20 % restant eren hòmens, la majoria catalogats com « errants» (pobres i vagabunts, nómades, judeus i homosexuals).
Estes dònes que varen ser acusades i condenades (i en alguns casos també la seua descendència, sobretot si es tractava de chiquetes), freqüentment pertanyien a les classes populars, i entre elles, solament una minoria hagueren pogut ser catalogades com a malaltes mentals o com autèntiques criminals. La majoria de les condenades en eixos dies, eren de totes les edats i condicions, i de diverses confessions religioses, en freqüència parteres o curanderes, puix els remeis d'estes últimes es basaven en una farmacopea tradicional, consistent en brevajes i també en infusions o decocció de raïls i d'herbes, o siga lo que es coneix com «fitoterapia». La població de llavors, essencialment rural, no tenia un atre recurs per a intentar tractar algun mal que recórrer a estos procediments ancestrals, els que clar, a la consideració de persones més cultes donaven que pensar en la màgia i en la bruixeria.
Les bruixes en la mitologia valenciana[editar | editar còdic]
Hi ha diverses bruixes conegudes en el món de la mitologia valenciana i de la por, com són: La Bruixa Pirula; La Bruixa Curruixa; La Bruixa La Vella Pinta (en Manuel poble de la Ribera Alta i en Callosa d'En Sarrià en la Marina Baixa); La Bruixa de Toix (en Calp, La Marina Alta), etc. Solen ser dones molt lleges i malcarades, en el nas ganchut, berrugues per tot arreu, desdentades i de rialla macabra. S'utilisen pels adults per tal d'espantar els chiquets, algunes vegades en l'amenaça de convertir-se en el seu dinar o sopar.
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- Brujeria. EcuRed
- Brujería, historia y etimología
- Éxodo, XXII, 18 (No dejarás con vida a la hechicera)
- Jean Humbert, Mythoogie grecque et romaine
- Les Sorcières, un peu d'histoire
- Magie et sorcellerie, bajo la dirección de Robert Muchembled.
- Marsh, Heather. Witches and how they are silenced (En anglés)
- Xavière Gauthier, « Témoignage sur l'expérience de la revue Sorcières - "Sorcières, nous tracerons d'autres chemins"»
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Caro Baroja, Julio (2003) [1961]. Las brujas y su mundo. Madrid: Alianza Editorial
- Christine Planté, Sorcières et Sorcelleries
- Colette Arnould, Histoire de la sorcellerie
- Gustav Henningsen, El abogado de las Brujas. Burjería Vasca e Inquisición española
- Jean Delumeau, La Peur en Occident
- Jean-Michel Sallmann, Les sorcières, fiancées de Satan
- Hansen Chadwick, Sorcellerie à Salem
- Lisón Tolosana, Carmelo (1992). Las brujas en la historia de España. Madrid: Temas de Hoy
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bruixa.