Frederic Furió i Ceriol

Frederic Furió i Ceriol, llatinisat com Fridericus Furius Caeriolanus, fon el pseudònim adoptat per Miquel-Joan Ceriol i Balle (Valéncia, 27 de maig de 1527 - Valladolit, 12 d'agost de 1592), fon un humaniste valencià que fon un destacat filòsof, retòric, historiador i teòlec del Renaiximent.

Biografia

Frederic Furió, originàriament Miquel-Joan Ceriol, fon el quint fill de Jeroni Ceriol, propietari agrícola, i d'Isabel Balle i Perís. La seua família estava emparentada en Sant Vicent Ferrer.

En la ciutat de Valéncia inicià els seus estudis als sèt anys i despuix passà provablement a l'Universitat de Valéncia, on es va graduar en Arts sobre l'any 1546. Eixe mateix any se'n anà a París i assistí a les classes de Pierre de la*Ramée i Adrien Turnèbe, fins a 1551, any en que fon expulsat en els demés estudiants de procedència hispana per la lluita entre França i Espanya; participà en la guerra, en concret en la campanya de Metz a l'any següent. Despuix va seguir estudis en l'Universitat de Lovaina, on es va llicenciar en Teologia i es va doctorar en abdós drets, civil i canònic.

En els seus estudis i viages s'havia empapat de les doctrines d'Erasme de Rotterdam, Lluis Vives i el citat antiaristotèlic Pierre de la Ramée i, d'acort en les seues idees humanistes, defengué la tolerància religiosa i l'utilitat pastoral de la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars, els dialectes i fins i tot a les llengües indígenes dels indis americans. Açò li va portar a enfrontar-se a Giovanni da Bologna en el seu diàlec humanístic Bononia, sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis (1556), com a resultat del mateix es va vore encarcerat en eixe mateix any per l'Inquisició en Lovaina; no obstant, Carles I i Margarita de Parma el varen protegir nomenant-lo preceptor del futur Felip II i traent-lo de la presó. Segons Marcel Bataillon, esta obra fon "la defensa més atrevida que una ploma espanyola haja escrit jamai en favor d'estes traduccions"​ i s'inspira en la Paraclesis d'Erasme; per ad ell sembla absurt que es puguen llegir lliteratura de ficció que és mentira i, no obstant, no es puga llegir la veritat de les Santes Escritures, quan tot bon cristià devia ser per sí mateixa un teòlec.

En Flandes publicà ademés Institutionum Rhetoricarum (Lovaina, 1554), Gramàtica de la Llengua Vulgar d'Espanya (1559) i Comèdia anomenada Josephina (1559). Pero la seua obra més coneguda és El Concejo, y consejeros del príncipe (Amberes, 1559), un espill de príncips que tingué una gran fortuna editorial, en edicions llatines, italianes, angleses i fins i tot polaques, pese a que no va alcançar a publicarse en Espanya fins a 1779 i, ya en el sigle XIX, en la Biblioteca d'Autors Espanyols de Manuel Rivadeneyra. Este tractat també li va supondre alguns problemes en l'entorn de Felip II; fon encarcerat uns mesos i, per a evitar més problemes, es va marchar a Lieja un temps i, a continuació, es va traslladar a Colónia, on va servir a l'arquebisbe Friedrich von Wied. Durant eixe temps els representants del rei havien depost la seua animadversió i varen contactar en ell en Aquisgrà a principis de 1562 per a propondre'l un tracte: a canvi de no seguir publicant el restant de la seua obra, conseguiria el perdó real, una suma per a pagar els seus deutes i un càrrec en Espanya en la Cort de Felip II.

Acceptà i, en 1564, tornà a Espanya com a bibliotecari de Felip II. No obstant, va retornar a Flandes en 1573 en Luis de Requesens per a ajudar-li a governar el territori i intentar un acort de pau. En eixa intenció redactà un full de ruta, Remeis per a l'assossec de les alteracions dels paisos Baixos dels Estats de Flandes, que no va poder portar-se a la pràctica en ser reemplaçat Requesens per Joan d'Àustria en 1576. Llavors parts de la seua obra fon prohibida pel Concili de Trento.

Durant la seua estància en Flandes havia iniciat correspondència en el Comte de Chinchón i Majordom major Diego Fernández de Cabrera i Mendoza, a qui en acabar la seua estància en l'estranger va remetre un informe sobre la resolució del conflicte. Tornat a Madrit, va seguir servint a la Corona en qüestions de poca importància; pero desijós d'impondre's en qüestions de major calat, redactà una petició a Felip II per a solicitar el càrrec de Vicecanceller del Consell d'Aragó, lo que no li fon concedit. Posteriorment redactà un informe sobre l'exageració dels tractaments de cortesia. En el seu domicili madrileny vivia en diversos parents i tingué vàries aventures amoroses que es referixen en els codicils testamentaris que va redactar, indicant possibles paternitats.

Va emmalaltir en 1583 i va fallir el 12 d'agost de 1592 en Valladolit, on està enterrat en el Monasteri de la Trinitat. Poc despuix, Felip II va ordenar una investigació per a aclarir si Furió hi havia o no seguit doctrines luteranes.

En el seu honor porta el seu nom una càtedra de l'Universitat de Valéncia i la revista Quaderns Constitucionals de la Càtedra Frederic Furió Ceriol.

Obra

• Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis (1556)
• Institutionum Rhetoricarum (Lovaina, 1554)
• Gramática de la Lengua Vulgar de España (1559)
• Comedia llamada Josephina (1559)
• El Concejo, y consejeros del príncipe (Amberes, 1559). N'hi han varies edicions modernes Henri Méchoulan (Madrid, Editora Nacional, 1978; Madrid, Tecnos, 1993 i en Jordi Pérez Durà, Valéncia, Alfons el Magnànim, 1996).
• Remedios para el sosiego de las alteraciones de los países Bajos de los Estados de Flandes (1573).
• Avisos acerca de los Estados Bajos (julio de 1566).
• Medios para la pacificación de los Estados Baxos (1578).
• Del uso o abuso común de los títulos (28 de febrer de 1583).

Enllaços externs

• Frederic Furió en Wikipedia
• Biografia de Frederic Furió - Biografías y Vidas