Diferència entre les revisions de "PANAVIA Tornado"
(Text reemplaça - 'Canada' a 'Canadà') |
|||
| (No es mostren 19 edicions intermiges d'4 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | + | És una familia d'avions de combat bimotor, desenrollat conjuntament per [[Regne Unit]], [[Alemanya]] i [[Italia]], per mig del consorci PANAVIA Aircraft GMBH format per British Aerospace (posteriorment British Aircraft Corporation),MBB i Alenia Aeronautica. | |
| − | Se desenrollaren tres versions principals: | + | Se desenrollaren tres versions principals: el caçabombarder Tornado IDS (interdictor/strike), la versio per a la supressio de defenses aerees enemigues Tornado ECR (electronic combat/reconnaissance) i l'interceptor Tornado ADV (air defence variant). |
| − | El primer vol d'un Tornado fon el 14 d'agost de 1974 i | + | El primer vol d'un Tornado fon el [[14 d'agost]] de [[1974]] i ha entrat en combat durant la Guerra del Golf baix bandera britanica i italiana. Despuix de l'entrada en servici de l'avió, la colaboració s'ha mantengut en la posada en marcha d'una unitat d'entrenament i evaluació trinacional (Tri-NationalTornado Training Establishment) en la base militar anglesa de Cottesmore. Incloent totes les versions fabricades per als tres socis del programa i la compra d'[[Arabia Saudí]], s'han fabricat 992 aparats. |
| − | == Els | + | == Els precedents == |
| − | El programa Tornado | + | El programa Tornado naixqué a mitat dels [[anys 60]] a fi de desenrollar un aparat d'atac en capacitat multimisió. En plena guerra freda una de les principals preocupacions dels comandaments militars de l'[[OTAN]] era com conseguir detindre a les onades de carros i infants sovietics que se suposava que atacarien en cas de conflicte. |
| − | Per | + | Per ad això se requerien avions que permeteren realisar missions d'atac a baixa, curta i alta velocitat per a sobreviure en un ambient saturat de defenses antiaérees i, al mateix temps, precisos per a optimisar l'efectivitat de les missions. Els estudis en boga en eixe moment se basaven en l'aprofitament de les ales en delta a fi de conseguir velocitats elevades. |
| − | L'ala en delta resultava un compromis | + | L'ala en delta resultava un compromis difícil d'acceptar ya que, a pesar de ser una planta optima per al vol rapit, aumenta considerablement les velocitats de desagafe i aterrisage. Aixo implicava un allargament de les pistas per a que pogueren operar este tipo d'aparats. No obstant les pistes llargues suposavan un blanc major i per lo tant una opció poc recomanable per ad aerodroms alvançats, imprescindibles per a una resposta rapida a una possible invasió. |
| − | En Europa els primers antecedents poden trobar-se en | + | En [[Europa]] els primers antecedents poden trobar-se en un proyecte conjunt anglo-frances de l'any [[1967]] denominat AFVG (Anglo French Variable Geometry – Geometria variable Anglo Frances). Este proyecte fracassà degut al'abando per part de França per a dedicar-se a potenciar els Mirage. No obstant els estudis realisats resultarien molt valiosos en el futur. |
| − | En 1968 Alemanya, | + | En l'any [[1968]] [[Alemanya]], [[Canadà]], [[Belgica]], [[Holanda]] i [[Italia]] inicien un proyecte conjunt denominat MRA (Multi Role Aircraft – Avió Multipropósit).L'objectiu del proyecte era substituir als F-104G que prestaven servici en estes forces aerees. Posteriorment s'incorporaria [[Regne Unit]] al temps que el proyecte se renomenava com MRCA-75 (s'afegi la C de Combat , i el 75 perque devia estar lliste per a [[1975]]). El programa preveïa que el nou aparat se fabricara en dos versions, una monoplaça i l'atra biplaça. Res més començar [[Canadà]] i [[Belgica]] se retiraren del programa per diferencies en les funcions assignades al nou avió i en el seu disseny. |
| − | En 1969 Holanda se retira del proyecte al temps que | + | En l'any [[1969]] Holanda se retira del proyecte al temps que es crea el consorci PANAVIA Aircraft GMBH per les empreses MESSERSCHMITT-BOLKOWBLOHM (MBB) per part alemana, BRITISH AEROSPACE (BAE) per l'anglesa i AERITALIA(AIT) per l'italiana. La participació era d'un 42,5% per a alemans i anglesos iun 15% per a italians. La fase de definició del proyecte acabà en 1970 i en 1974 se li tornaria a canviar el nom del mateix assignant-li l'actual de Tornado. |
Les necessitats dels tres països eren les següents: | Les necessitats dels tres països eren les següents: | ||
| − | * Alemanya necessitava substituir als FIAT G-91R i | + | * Alemanya necessitava substituir als [[FIAT G-91R]] i els [[F-104G]] que li quedaven (havien tengut una taxa d'accidents molt alta) i que s'encarregaven de missions d'atac al sol i reconeiximent per a la Luftwaffe i als [[F-104G]] que realisaven l'atac antibuc en missils Kormoran per a la Marineflieger. |
| − | * Italia necessitava substituir als FIAT G-91Y i | + | * Italia necessitava substituir als [[FIAT G-91Y]] i alguns [[F-104G]] per a les mateixes missions d'atac, reconeiximent i antibuc que els alemans. |
| − | * Regne Unit era la que tenia les necessitats | + | * Regne Unit era la que tenia les necessitats més compleixes, posat que devia substituir als Buccaner en les seues missions d'ataci antibuc en missils Sea Eagle i als [[F4 Phantom II]] de les missions d'atac i interceptació, i complementar en futur als [[SEPECAT Jaguar]] (que finalisava el seu desenroll eneixe moment) en missions d'interdiccio. |
| − | |||
| − | |||
| + | La majoria d'objectius eren prou similars exceptuant el rol d'interceptació que necessitava cobrir [[Anglaterra]]. Un únic aparat que cobrira totes les possibilitats hauria resultat massa compleix per lo que finalment se decidi crear una plataforma conjunta solament per a les missions d'atac i reconeiximent, mentres que Anglaterra solicitaria una variant de la mateixa optimisada per a missions de superioritat aérea. El disseny definitiu se designà Tornado IDS (Interdiction Strike – Incursions d'Interdicció) | ||
==L'avió== | ==L'avió== | ||
| − | L'aparat resultant devia respondre a cinc | + | L'aparat resultant devia respondre a cinc criteris operatius: |
| − | Desagafar i aterrisar en distancies molt curtes, per | + | * Desagafar i aterrisar en distancies molt curtes, per ad operar des de pistas alvançades i/o danyades. |
| − | Volar a gran velocitat a baixa cota i llarga distancia,sense escessiva fatiga per a la | + | * Volar a gran velocitat a baixa cota i llarga distancia, sense escessiva fatiga per a la tripulació. |
| − | Poder efectuar | + | * Poder efectuar penetració en rasant, diürna o nocturna,independentment de les condicions meteorologiques. |
| − | Atacar en | + | * Atacar en precisió en una pesada carrega belica en una única passada. |
| − | Volar a velocitats supersoniques a gran altura. | + | * Volar a velocitats supersoniques a gran altura. |
| − | Per a poder complir en estos objectius el disseny | + | |
| + | Per a poder complir en estos objectius el disseny se defini com un avió de gran tamany , per a poder almagasenar molt combustible i carrega ofensiva, portar dos tripulants a fi de disminuir la carrega de treball, ala de geometria variable per a reduir la velocitat en desagafe i aterrisage i permetre vol supersonic de forma eficient, motors de gran espente i poc consum, inversors de fluix en la tovera per a reduir la llongitut d'aterrisage, sistemes de navegació precisos i vol automatic a baixa cota en seguiment del terreny. | ||
| − | Una | + | Una missió tipica per a la que se dissenyà era l'interdicció profunda d'aerodroms per mig del vol a menys de 1000 peus, en velocitat supersonica, atacant la base de forma paralela a la pista en bombes d'escampada i de proposit general de forma que s'inhabilitara la pista, se destruiren aparats en les plataformes, o s'aillaran estes de la pista principal i se destruiren els centres de mandament, tot això en una sola passada. |
| − | L'aparat resultant | + | L'aparat resultant és un biplaça, bimotor, monoderiva, en ales de geometria variable. La tripulació està composta pel pilot i l'oficial d'armes i sistemes. Per a l'entrenament existixen versions de doble comandament que mantenen totes les capacitats de les senzilles. |
==L'estructura== | ==L'estructura== | ||
| − | El fuselage | + | El fuselage està constituït per una forta estructura de titani, soldada electricament. Els alvéols centrals estagen els sistemes de control, els motors i els gots d'aire per al sistema de climatisació. En la part superior trassera del fuselage hi ha dos grans aerofrens, un a cada costat de la deriva. |
[[Categoria: Tecnologia]] | [[Categoria: Tecnologia]] | ||
| − | [[Categoria: Avions de | + | [[Categoria: Avions de combat]] |
Última revisió del 22:25 5 jul 2022
És una familia d'avions de combat bimotor, desenrollat conjuntament per Regne Unit, Alemanya i Italia, per mig del consorci PANAVIA Aircraft GMBH format per British Aerospace (posteriorment British Aircraft Corporation),MBB i Alenia Aeronautica. Se desenrollaren tres versions principals: el caçabombarder Tornado IDS (interdictor/strike), la versio per a la supressio de defenses aerees enemigues Tornado ECR (electronic combat/reconnaissance) i l'interceptor Tornado ADV (air defence variant).
El primer vol d'un Tornado fon el 14 d'agost de 1974 i ha entrat en combat durant la Guerra del Golf baix bandera britanica i italiana. Despuix de l'entrada en servici de l'avió, la colaboració s'ha mantengut en la posada en marcha d'una unitat d'entrenament i evaluació trinacional (Tri-NationalTornado Training Establishment) en la base militar anglesa de Cottesmore. Incloent totes les versions fabricades per als tres socis del programa i la compra d'Arabia Saudí, s'han fabricat 992 aparats.
Els precedents[editar | editar còdic]
El programa Tornado naixqué a mitat dels anys 60 a fi de desenrollar un aparat d'atac en capacitat multimisió. En plena guerra freda una de les principals preocupacions dels comandaments militars de l'OTAN era com conseguir detindre a les onades de carros i infants sovietics que se suposava que atacarien en cas de conflicte.
Per ad això se requerien avions que permeteren realisar missions d'atac a baixa, curta i alta velocitat per a sobreviure en un ambient saturat de defenses antiaérees i, al mateix temps, precisos per a optimisar l'efectivitat de les missions. Els estudis en boga en eixe moment se basaven en l'aprofitament de les ales en delta a fi de conseguir velocitats elevades.
L'ala en delta resultava un compromis difícil d'acceptar ya que, a pesar de ser una planta optima per al vol rapit, aumenta considerablement les velocitats de desagafe i aterrisage. Aixo implicava un allargament de les pistas per a que pogueren operar este tipo d'aparats. No obstant les pistes llargues suposavan un blanc major i per lo tant una opció poc recomanable per ad aerodroms alvançats, imprescindibles per a una resposta rapida a una possible invasió.
En Europa els primers antecedents poden trobar-se en un proyecte conjunt anglo-frances de l'any 1967 denominat AFVG (Anglo French Variable Geometry – Geometria variable Anglo Frances). Este proyecte fracassà degut al'abando per part de França per a dedicar-se a potenciar els Mirage. No obstant els estudis realisats resultarien molt valiosos en el futur.
En l'any 1968 Alemanya, Canadà, Belgica, Holanda i Italia inicien un proyecte conjunt denominat MRA (Multi Role Aircraft – Avió Multipropósit).L'objectiu del proyecte era substituir als F-104G que prestaven servici en estes forces aerees. Posteriorment s'incorporaria Regne Unit al temps que el proyecte se renomenava com MRCA-75 (s'afegi la C de Combat , i el 75 perque devia estar lliste per a 1975). El programa preveïa que el nou aparat se fabricara en dos versions, una monoplaça i l'atra biplaça. Res més començar Canadà i Belgica se retiraren del programa per diferencies en les funcions assignades al nou avió i en el seu disseny.
En l'any 1969 Holanda se retira del proyecte al temps que es crea el consorci PANAVIA Aircraft GMBH per les empreses MESSERSCHMITT-BOLKOWBLOHM (MBB) per part alemana, BRITISH AEROSPACE (BAE) per l'anglesa i AERITALIA(AIT) per l'italiana. La participació era d'un 42,5% per a alemans i anglesos iun 15% per a italians. La fase de definició del proyecte acabà en 1970 i en 1974 se li tornaria a canviar el nom del mateix assignant-li l'actual de Tornado.
Les necessitats dels tres països eren les següents:
- Alemanya necessitava substituir als FIAT G-91R i els F-104G que li quedaven (havien tengut una taxa d'accidents molt alta) i que s'encarregaven de missions d'atac al sol i reconeiximent per a la Luftwaffe i als F-104G que realisaven l'atac antibuc en missils Kormoran per a la Marineflieger.
- Italia necessitava substituir als FIAT G-91Y i alguns F-104G per a les mateixes missions d'atac, reconeiximent i antibuc que els alemans.
- Regne Unit era la que tenia les necessitats més compleixes, posat que devia substituir als Buccaner en les seues missions d'ataci antibuc en missils Sea Eagle i als F4 Phantom II de les missions d'atac i interceptació, i complementar en futur als SEPECAT Jaguar (que finalisava el seu desenroll eneixe moment) en missions d'interdiccio.
La majoria d'objectius eren prou similars exceptuant el rol d'interceptació que necessitava cobrir Anglaterra. Un únic aparat que cobrira totes les possibilitats hauria resultat massa compleix per lo que finalment se decidi crear una plataforma conjunta solament per a les missions d'atac i reconeiximent, mentres que Anglaterra solicitaria una variant de la mateixa optimisada per a missions de superioritat aérea. El disseny definitiu se designà Tornado IDS (Interdiction Strike – Incursions d'Interdicció)
L'avió[editar | editar còdic]
L'aparat resultant devia respondre a cinc criteris operatius:
- Desagafar i aterrisar en distancies molt curtes, per ad operar des de pistas alvançades i/o danyades.
- Volar a gran velocitat a baixa cota i llarga distancia, sense escessiva fatiga per a la tripulació.
- Poder efectuar penetració en rasant, diürna o nocturna,independentment de les condicions meteorologiques.
- Atacar en precisió en una pesada carrega belica en una única passada.
- Volar a velocitats supersoniques a gran altura.
Per a poder complir en estos objectius el disseny se defini com un avió de gran tamany , per a poder almagasenar molt combustible i carrega ofensiva, portar dos tripulants a fi de disminuir la carrega de treball, ala de geometria variable per a reduir la velocitat en desagafe i aterrisage i permetre vol supersonic de forma eficient, motors de gran espente i poc consum, inversors de fluix en la tovera per a reduir la llongitut d'aterrisage, sistemes de navegació precisos i vol automatic a baixa cota en seguiment del terreny.
Una missió tipica per a la que se dissenyà era l'interdicció profunda d'aerodroms per mig del vol a menys de 1000 peus, en velocitat supersonica, atacant la base de forma paralela a la pista en bombes d'escampada i de proposit general de forma que s'inhabilitara la pista, se destruiren aparats en les plataformes, o s'aillaran estes de la pista principal i se destruiren els centres de mandament, tot això en una sola passada.
L'aparat resultant és un biplaça, bimotor, monoderiva, en ales de geometria variable. La tripulació està composta pel pilot i l'oficial d'armes i sistemes. Per a l'entrenament existixen versions de doble comandament que mantenen totes les capacitats de les senzilles.
L'estructura[editar | editar còdic]
El fuselage està constituït per una forta estructura de titani, soldada electricament. Els alvéols centrals estagen els sistemes de control, els motors i els gots d'aire per al sistema de climatisació. En la part superior trassera del fuselage hi ha dos grans aerofrens, un a cada costat de la deriva.