Nebulosa planetària

La nebulosa Ull de Gat. Image en fals color (visible i rajos X) presa pel telescopi espacial Hubble.

Una nebulosa planetària és una nebulosa d'emissió consistent en una coberta lluenta en expansió de plasma i gas ionisat, expulsada durant la fase de branca asintòtica jaganta que travessen les estreles jagantes roges en els últims moments de les seues vides.

El nom es deu a que els seus descobridors, en el sigle XVIII,​ varen observar que la seua apariència era similar als planetes jagants vists a través dels telescopis òptics de l'época, encara que realment no tenen cap relació en els planetes.​ Es tracta d'un fenomen relativament breu en térmens astronòmics, que dura de l'orde de les decenes de mils d'anys (el temps de vida d'una estrela comuna ronda els dèu mil millons d'anys).​

Al final de la vida de les estreles que alcancen la fase de jaganta roja, les capes exteriors de l'estrela són expelides per pulsacions i a intensos vents estelars. Despuix de l'expulsió d'estes capes, subsistix un chicotet núcleu de l'estrela, el qual es troba a una gran temperatura i lluïx de manera intensa. La radiació ultravioleta emesa per este núcleu ionisa les capes externes que l'estrela havia expulsat.​

Les nebuloses planetàries són objectes de gran importància en astronomia, degut a que eixerciten un paper crucial en l'evolució química de les galàxies, tornant al mig interestelar metals pesats i atres productes de la nucleosíntesis de les estreles (com a carbono, nitrogen, oxigen i calcio). En galàxies lluntanes, les nebuloses planetàries són els únics objectes dels que es pot obtindre informació útil sobre la seua composició química.​

Les imàgens preses pel telescopi espacial Hubble han revelat que moltes nebuloses planetàries presenten morfologia extremadament complexes.7​ Solament entorn a un quint d'elles mostren formes més o menys esfèriques.​ El mecanisme que produïx esta àmplia gama de formes no es comprén encara molt be, encara que es creu que les estreles binaries centrals,​ els vents estelars​ i els camps magnètics11​ podrien eixercir un paper important.

Distribució

Es coneixen al voltant de 3000 nebuloses planetàries en la nostra galàxia.​ Es tracta d'un número chicotet si li'l compara en el número total d'estreles; existix aproximadament una nebulosa planetària per cada 60 millons d'elles. Açò és pel seu curt temps de vida en comparació a les estreles. S'estima que cada any es generen al voltant de tres noves nebuloses planetàries.​

Generalment, es troben situades en el pla de la Via Làctea, sent més abundants prop del centre galàctic.​

Regularment es detecten nebuloses planetàries en cúmuls globulars, com Messier 15, Messier 22, NGC 6441, i Palomar 6. No obstant, en els cúmuls oberts són molt manco numeroses, ya que estos cúmuls posseïxen moltes menys estreles que els globulars, i com estan poc lligats gravitacionalment els seus membres es dispersen en qüestió de 100 a 600 millons d'anys,47​ temps similar al necessari per a que la fase de nebulosa planetària es porte a terme.​ Es coneixen algunes nebuloses planetàries situades en cúmuls oberts, com és el cas de NGC 2348 i NGC 2818.

L'estudi de les nebuloses planetàries en cúmuls oberts permet determinar en major precisió el llímit de massa entre les estreles progenitores de les nanes blanques i les estreles de neutrons, situat entre 6-8 masses solars.​

Referències

• Aller, L. H.; Hyung, S. (2001). «Historical Remarks on the Spectroscopic Analysis of Planetary Nebulae (invited review)». En Kwok, Sun; Dopita, Michael; Sutherland, Ralph, ed. Proceedings of the 209th Symposium of the International Astronomical Union 209: 15. doi:10.1086/301091. Planetary
• Frankowski, Adam; Soker, Noam (2009). «Very late thermal pulses influenced by accretion in planetary nebulae». New Astronomy 14 (8): 654-658. doi:10.1016/j.newast.2009.03.006
• Hubblesite, ed. (17 de diciembre de 1997). «Hubble Witnesses the Final Blaze of Glory of Sun-Like Stars» (en anglés)
• Mennessier, M. O.; Omont, A. (1990). From Miras to planetary nebulae: which path for stellar evolution? : Montpellier, France, September 4-7, 1989. Atlantica Séguier Frontières. ISBN 978-2863320778

Bibliografia

• Gurzadjan, Grigor Aramovič; Armenien, Physiker (1997). The physics and dynamics of planetary nebulae (en anglés). Berlín: Springer. ISBN 978-3540609650
• Harpaz, Amos (1994). Stellar evolution (en anglés). Wellesley: Peters. ISBN 978-1568810126
• Iliadis, Christian (1997). Nuclear physics of stars (en anglés). Weinheim: Wiley-VCH. ISBN 978-3527406029
• Kwok, Sun (2000). The origin and evolution of planetary nebulae (en anglés). Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0521623131
• Manchado, Arturo; A. Guerrero, Martín; Stanghellini, Letizia; Serra-Ricart, Miquel (1996). Catálogo morfológico del IAC de nebulosas planetarias galácticas del Hemisferio Norte. Tenerife: Instituto de Astrofísica de Canarias. ISBN 978-8492180608
• Navarro Jiménez, Silvana Guadalupe (2005). Determinación de distancias a nebulosas planetarias. España: Universidad de La Laguna. ISBN 84-7756-664-X
• Osterbrock, Donald E.; Ferland, Gary J. (2005). Astrophysics of gaseous nebulae and active galactic nuclei (en anglés) (2.ª edición). California: University Science Books. ISBN 978-1-891-38934-4
• Torres, Silvia; Fierro, Julieta (2009). Nebulosas planetarias: la hermosa muerte de las estrellas. Fondo de Cultura Económica. ISBN 978-6071600721
• Zeilik, Michael; Gregory, Stephen A. (1998). Introductory astronomy & astrophysics (en anglés). Cengage Learning. ISBN 9780030062285.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Nebulosa planetària.

• Gallery of Planetary Nebula Spectra
• Nebulium