Llemosí (Occità)

El llemosí és una denominació antiga per a designar l'occità, la llengua occitana del diasistema occitanorromànic.

Ademés, llemosí és el nom que en unes atres époques es va donar al valencià, al català i al balear, que junt en l’occità, formen el diasistema occitanorromànic.

Durant el regnat d'Isabel II s'oficialisa l'ensenyança obligatòria del castellà. A través de la que es denominarà “llei Moyano” (1857), s'establixen les pautes llegislatives per a l'ensenyança en castellà, en marginació absoluta de les llengües vernàcules.

És el moment de reivindicar la llibertat individual i llingüística, i posar en marcha la Renaixença, que ya l'havia iniciat Carles Ros alvançant-se als catalans en casi cent anys, i tornar a la llengua valenciana els usos lliteraris cults lligats a una consciència nacional.

El buscar l'unió i la força, per part dels escritors, front a les llengües de l'estat –francés i castellà–, feu que molts “romàntics”, equivocadament, nomenaren llemosina al conjunt de llengües parlades en el sur de França (Oc) i part d'Espanya. Tal denominació –llemosina–, no va contar en el beneplàcit de tots, encara que per “corporativisme” molts l'ampraren.

De fet, baix el pretext de nomenar “tots” llemosina al tronc comú de la llengua, fon l'inici per a que els catalans, començaren a substituir-ho, simplement, per llengua catalana, dins de l'estratègia que ya s'estava maquinant per a l'unificació de les llengües valenciana i catalana.

Ho denuncià Teodor Llorente en un artícul publicat en Las Provincias, el 25.8.1868:

No tiene razón “La Montaña de Monserrat” al proponer que dejemos de llamar á nuestra lengua materna con el nombre que nuestros padres le han dado y que nosotros seguimos dándole

Encara que uns atres anaven més allà, i denunciaven clarament lo que s'amagava baix la denominació “llemosina” i preferien aclarir-ho. És el cas de L. de Ontalvilla (pseudònim del retor Pascual Boronat), que redactà a instàncies de Faustí Barberà, el "Llenguage dels valencians", dins de Conversacions històric-familiars sobre la Regió Valenciana, que se publicava en El Abuelito (1899):

La lengua valenciana, que algunos desprecian hasta el punto de llamarla dialecto, es muy semejante á la catalana, pero distinta de ella, ora se la considere histórica y lexicológicamente, ora en su aspecto filosófico...

I uns atres, ya sense cap tipo de tapuços, denunciaven l'autèntica suplantació llingüística, baix l'excusa del “llemosí”, com indicava el mestre nacional de Xàtiva, Ventura Pascual i Beltran, en el seu llibre El valenciano en las escuelas y en la vida social (1909):

El catalans se riuen y yo me ric també, dels que diuen qu’están en llemosí certes poesías escrites en un lenguaje, que li té més resemblanza al catalá que al valenciá qu’ara parlem. Yo crec que tant de mal li fa al valencià eixa manera d’escriure tan arcaica, com la “jepeta” del castellanismo… eixa afició al arcaisme va perdent partidaris en Catalunya, com ací, se deu pedre la manía d’esciure en lo que malament es diu “llemosí”, que no es més que català.

Cites

En llemosi estava escrita tambe una Biblia d'un tal Llagostera, de la qual, en 1477, vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa, 'e perque havia gran treball en mudar los vocables llemosins a la llengua valenciana, cessà de fer dita correccio'.

'La desqualificacio', per Joan Costa i Català (Levante-EMV, 16.2.1995)

Referències

• Occitanismo y Catalanismo: Elementos para una comparación con especial referencia al Provenzal y al Valenciano - Valencian.org
• La trampa del llemosí - Joan Ignaci Culla - Cardona Vives
• El ‘lemosín’, eufemismo de pureza de sangre idiomática del valenciano - Ricart Garcia Moya - El Palleter