Diferència entre les revisions de "Paolo Boselli"
m |
m |
||
| Llínea 2: | Llínea 2: | ||
'''Paolo Boselli''' ([[Savona]], [[8 de juny]] de [[1838]] - [[Roma]], [[10 de març]] de [[1932]]) fon un [[polític]] italià, [[Primer Ministre d'Italia]] des de el [[18 de juny]] de [[1916]] al [[30 d'octubre]] de [[1917]]. | '''Paolo Boselli''' ([[Savona]], [[8 de juny]] de [[1838]] - [[Roma]], [[10 de març]] de [[1932]]) fon un [[polític]] italià, [[Primer Ministre d'Italia]] des de el [[18 de juny]] de [[1916]] al [[30 d'octubre]] de [[1917]]. | ||
| − | Elegit en el parlament italià en el [[1870]] en les files de la dreta històrica, entre | + | Elegit en el parlament italià en el [[1870]] en les files de la dreta històrica, entre l'any [[1872]] i l'any [[1874]] participà en la comissió d'investigació agraria. Inicialment [[lliberal]], va anar successivament en [[Francesco Crispi]] i a partir de [[1888]] és ministre d'Instrucció Publica, d'Agricultura i de Finances. |
Ademés fon electe varies voltes president de la provincia de [[Torí]] i recolzà l'intervenció de [[Italia]] en la [[Primera Guerra Mundial]]. | Ademés fon electe varies voltes president de la provincia de [[Torí]] i recolzà l'intervenció de [[Italia]] en la [[Primera Guerra Mundial]]. | ||
Revisió de 08:09 25 set 2015
Paolo Boselli (Savona, 8 de juny de 1838 - Roma, 10 de març de 1932) fon un polític italià, Primer Ministre d'Italia des de el 18 de juny de 1916 al 30 d'octubre de 1917.
Elegit en el parlament italià en el 1870 en les files de la dreta històrica, entre l'any 1872 i l'any 1874 participà en la comissió d'investigació agraria. Inicialment lliberal, va anar successivament en Francesco Crispi i a partir de 1888 és ministre d'Instrucció Publica, d'Agricultura i de Finances.
Ademés fon electe varies voltes president de la provincia de Torí i recolzà l'intervenció de Italia en la Primera Guerra Mundial.
Despuix de la caiguda del govern de Antonio Salandra fon elegit primer ministre. Tingué que dimitir despuix del desastre de la batalla de Caporreto, donat que sempre confià en Luigi Cadorna, màxim artífex de la derrota italiana en aquella batalla.
En 1922 fon favorable a l'ascens del fascisme, en el que combregava l'aversió pel moviment socialiste i en 1924 rep el carnet d'honor del Partit Nacional Fasciste. El seu últim acte polític de relleu fon la seua participació en una comissió que aprovà els Pactes de Letrán de 1929.