Idioma sart

Archiu:Sart.gif

Llengües de Sardenya.

El sart o llengua sarda (sardu o limba sarda en sart) és una llengua romànica parlada en la illa i regió autònoma de Sardenya. Clasificada com a llengua romànica occidental, es tracta d'una macrollengua integrada per un conjunt de variants dialectals. És considerada la més conservadora de les llengües derivades del llatí.

Història i orígens

La llengua sarda apareix, com el restant de les llengües romàniques o neollatines, de l’evolució del llatí importat durant l’ocupació romana de l’illa a partir del segle III a.C. Quan arribaren atres invasors, segles més tart, el llatí ya s’ha difòs per tota l’illa i manté el caràcter primari de la seua estructura llingüística. Davant esta unitat inicial dels seus caràcters constitutius, sembla ser que cap els volts del segon milenari comencen a apareixer diferenciacions arreu de l’illa en la parla. En tot cas, tot i les constants aparicions de llengües foranes en les successives onades invasores (catalans, castellans, piamontesos), el sart mantindrà la seua particularitat, incorporant en les diverses époques nou vocabulari que poc a poc l’anirà enriquint com a llengua no obstant això mantenint-se molt prospera a les formes del llatí originari.

Com passa en els Archius històrics catalans d’esta Alta edat mija, abundantíssims en documentació, a Sardenya hi ha un gran número de documents escrits en llengua autòctona dels segles XI i XII. Sembla ser que el llatí no era excessivament conegut i usat i per això els documents oficials de caràcter llegal van ser escrits i difosos entre els habitants en la seua llengua, el sart.

Els primers testimonis escrits sobre la llengua sarda són de l'Edat mija. Concretament, fa la seua primera aparició pels volts de l’any 1000 com a llengua oficial del Jujat de Calaris (Casteddu), un dels quatre regnes independents en que es dividia l’illa de Sardenya. El primer document és un pergamí datat el 1070 i pertanyent a la Cancelleria del Jujat durant el regnat de Torquitori de Lacon-Gunale i està escrit en sart campidanés. Pot ser que este siga el primer document en sart i ya apareixen els elements de la llengua sarda en un acte de donació de 1063 del Juge de Torres Barisó I adreçat a l’abat Desideri.

Ya dels anys 80 del mateix segle existixen atres documents, estos en sart logudorés, com per eixemple el Privilegi Logudorés: Ego iudice Mariano de Lacon fazo ista carta ad onore de omnes homines de Pisas pro xu toloneu ci mi pecterunt…

D’entre el [1089] i 1103 destaca la Donació de Torquitori, en antic campidanés, provinent de l’església de Sant Saturní de la diòcesis de Casteddu, conservat actualment als Archius Departamentals de Marsella.

« E inper(a)tor(e) ki l ati kastikari ista delegantzia e fagere kantu narat ista carta siat benedittu… »

També les cancelleries dels atres dos jujats sarts, el de Gaddura i Arbarèe, redactaven els documents en llengua sarda.

Llingüística

Algunes característiques notables del sart logudorés:

• Compartix en el balear i alguns dialectes del provençal l'us de l'artícul salat (derivat del llatí ipse). Els artículs són su i sa en singular, en plural varien segons els dialectes: is o bé sos i sas.
• Compartix en el català, el castellà, el portugués i l'occità l'us del subjuntiu per expressar l'imperatiu negatiu.
• La V manté la seua pronuncia bilabial (bolere-voler).
• Els grups kw i gw passen a bb i b (abba-aigua, limba-llengua).
• LY passa a zh i dz (fidzu-fill).
• La L en grups oclusiva+L és rotatisa (prenu-ple).
• Conserva els neutres en -us (pettus-pit).
• La geminada LL llatina se convertix en l'oclusiva cacuminal dd (casteddu-castell).

Frase en sart que posa en relleu la proximitat al llatí clàssic:

• Veni in domo mea (Vine a casa meua).