Diferència entre les revisions de "Teatre romà de Sagunt"
m (Text reemplaça - 'al llarc' a 'a lo llarc') |
|||
| Llínea 15: | Llínea 15: | ||
La scena, l'espai dels actors, presenta unes dimensions de més de 50 metros d'amplària. Darrere d'ell s'alçava un fondo arquitectònic d'us polivalent, puix servia com a marc arquitectònic de les representacions, vestuari d'actors, almagasén, etc. | La scena, l'espai dels actors, presenta unes dimensions de més de 50 metros d'amplària. Darrere d'ell s'alçava un fondo arquitectònic d'us polivalent, puix servia com a marc arquitectònic de les representacions, vestuari d'actors, almagasén, etc. | ||
La orchestra, reservada a les autoritats, és un espai semicircular que té un diàmetro de més de 15 metros. | La orchestra, reservada a les autoritats, és un espai semicircular que té un diàmetro de més de 15 metros. | ||
| − | La | + | La [[càvea]], espai d'assents destinat al públic, presenta la mateixa forma semicircular de l'espai precedent i un diàmetro d'uns 90 metros. Se dividix horisontalment en tres parts, i verticalment en els espais compresos entre passos radials. |
A les grades, a diferència d'un teatre grec, s'accedix per una serie de corredors o galeries mediant vomitoris, lo que facilita els desplaçaments del públic en orde. | A les grades, a diferència d'un teatre grec, s'accedix per una serie de corredors o galeries mediant vomitoris, lo que facilita els desplaçaments del públic en orde. | ||
| − | |||
| − | |||
== L'edifici en el temps, a través dels seus visitants == | == L'edifici en el temps, a través dels seus visitants == | ||
Revisió de 18:09 26 jun 2014
Orige
Encara que la cronologia continua movent-se entre conjectures, actualment n'hi ha un cert consens en situar l'inici de la seua construcció a finals del sigle I a. C., i la seua finalisació en época de l'emperador Tiberi (14-37). Ara be, continuat en obres d'ampliació, provablement paraleles al creiximent de la ciutat, fins a finals del sigle II.
El Teatre i la seua situació
La ubicació del Teatre Romà de Sagunt respon a la tradició constructiva romana i conseqüentment als consells de l'únic tractat d'arquitectura que ha perdurat d'época romana: “De Architectura”, de Marco Vitruvio Polion. En el seu llibre V, capítul III, aconsellava que el lloc fora sà, protegit dels vents meridionals; si fora possible en mont, puix els ciments serien més fàcils; acomodat a la naturalea de la veu, en un lloc que no impedixca la resonància, en grades semicirculars en decliu, i corredors, galeries i eixides que permetera el lliure desplaçament del públic. El Teatre, a la fi i a la cap, responia a la trilogia vitruviana que ha marcat gran part de l'història de l'arquitectura: Firmitas (fermea), Utilitas (utilitat) i Venustas (bellea).
Les Parts del Teatre
Els teatres romans estan formats per unes parts ben definides que varien únicament en les seues proporcions, fins el punt que Antonio Ponz, en el sigle XVIII, davant l'absència d'una bona planta del Teatre de Sagunt, sugeria ilustrar la seua exposició en la del Teatre Marcello de Roma, molt paregut ad este de Morvedre. La scena, l'espai dels actors, presenta unes dimensions de més de 50 metros d'amplària. Darrere d'ell s'alçava un fondo arquitectònic d'us polivalent, puix servia com a marc arquitectònic de les representacions, vestuari d'actors, almagasén, etc. La orchestra, reservada a les autoritats, és un espai semicircular que té un diàmetro de més de 15 metros. La càvea, espai d'assents destinat al públic, presenta la mateixa forma semicircular de l'espai precedent i un diàmetro d'uns 90 metros. Se dividix horisontalment en tres parts, i verticalment en els espais compresos entre passos radials. A les grades, a diferència d'un teatre grec, s'accedix per una serie de corredors o galeries mediant vomitoris, lo que facilita els desplaçaments del públic en orde.
L'edifici en el temps, a través dels seus visitants
L'edifici present és frut d'un dilatat espai de temps. Aumentà les seues dimensions des de sa finalisació a principis del sigle I, fins a finals del següent. En la caiguda de l'Imperi Romà deixà de tindre us i escomençà, com tantes atres vegades ha ocorregut, a servir de pedrera. Fet atribuible no tant a la mentalitat de les gents d'un determinat espai, sino d'una época, puix el mateix destí tingueren les obres romanes en tot lo món, inclús en la mateixa Roma.
L'interés per les ruïnes de la ciutat ha segut constant a lo llarc de l'història, pero s'ha vist considerablement creixcut en aquells moments en els que les mirades es dirigien cap a un passat clàssic, destacant els testimonis de la segona mitat del sigle XVI, i des de l'últim terç del sigle XVIII.
En lo sigle XVI, només dos d'estos teatres eren ben coneguts en terres hispanes: Mèrida i Sagunt. A mitat del sigle XVI, Mario Arecio afirmava haver vist “un teatre en la seua escena al que res li falta.”. Per les mateixes dates, no opinava lo mateix el croniste Martí de Viciana, qui compartia l'admiració, pero en certa confusió, puix lo descrivia com “un edifici conforme al coliseu de Roma, només que este no es va poder fer més de mig círcul per estar en pendent i no en planiça, i és obra digna de ser vista per estar feta de maravellosa faedura i matèria.”.
Anton Van den Wyngaerde, complint l'encàrrec de Felip II de dibuixar les principals ciutats espanyoles, realisà en 1563 el seu treball en Morvedre; concretament una vista general i alguns detalls de les seues antiguetats, entre les que destaquen dos representacions del seu teatre, ya clarament deteriorat i sense escena, i al que també nomenava amfiteatre. Pocs anys després, Enrique Cock, arquer del rei Felip II, entrà en la ciutat en el “desig de vore les antiguetats d'eixa nobilíssima colònia de romans.”
Richard Twiss, en 1772, mostrava el seu esglai per les ruïnes romanes. Per les mateixes dates Charles Davillier deya: “el teatre està encara bastant be conservat”, i estimava el seu aforament en 9.000 persones. Antonio Ponz es maravellà en la “celebrada Sagunt(...)”, i especialment en el seu teatre, “una de les antigalles de més reputació en Espanya.” A finals del mateix sigle, Beramendi i José Antonio Cavanilles mostraven la seua admiració per l'entorn de ruïnes, que algunes no ho eren tant, o per lo manco lo eren després de 1811, quan el major dels ingeniers, Francisco Jaramillo, creguera necessari volar el teatre per a evitar que servera de punt fort als francesos. La mateixa sort corregué el Palau Real de Valéncia, sense que les tristes mesures serviren per a detindre l'alvanç francés.
Conservació, Restauració i Intervenció
Alexandre Laborde, qui també portà al gravat el teatre, apuntà a principis del sigle XIX la creació d'un ofici de “conservador d'estos monuments.”. Un reconeiximent major ho va rebre l'edifici el 16 d'agost de 1896 en la declaració de Monument Nacional. Esta va ser la primera declaració de Monument Nacional que es va fer en Espanya. Des de 1930 fins a 1978, 17 operacions de rehabilitació procuraren restablir l'image de l'antic edifici.
En 1986, en un criteri molt diferent, puix es varen abandonar principis restauradors en estil, s'inicià un polèmic proyecte, que, bàsicament, contemplava revestir la càvea en lloses de travertí, i restituir el concepte d'espai teatral romà de l'escena, pero en un conscient alluntament dels elements formals que configuraren aquell.
L'intervenció arquitectònica realisada per Grassi i Portaceli ha fet desaparéixer, per amagament, lo que quedava del monument original, per superposició d'un teatre de nova planta damunt de les ruïnes de l'antic, lo que va fer que estes obres foren declarades illegals pel TSJ (Tribunal Superior de Justícia) de la Comunitat Valenciana i pel Tribunal Suprem, per no ajustar-se el proyecte i la seua realisació a lo establit en la vigent llei de Patrimoni Històric-Artístic, que ordena que qualsevol actuació restauradora en els monuments té que ser molt respectuosa, i especialment tendent a la consolidació, en el ben cultural protegit.