Edat Antiga en la Península Ibèrica

L'edat antiga de la Península Ibèrica és la subdivisió de la ciència històrica​ i la periodisació del temps històric corresponent a l'Edat Antiga general i llimitada espacialment a la Península Ibèrica.

Cronològicament comença a finals de l'II i començos de l'I mileni a. C., quan escomença a haver referències a esta regió en fonts escrites —lo que pròpiament és protohistòria de la península ibèrica, ya que no es varen produir localment, sino en atres espais geogràfics—, i termina en l'Antiguetat Tardana, en el decliu de l'Imperi romà —des de la crisis del sigle III—, l'invasió dels pobles germànics —any 411— i l'assentament definitiu de l'Espanya visigoda, que va perviure fins a l'any 711. Ni el començ ni el final de l'Edat Antiga en la península ibèrica varen significar corts bruscs, sino seculars periodos de transició.

Durant el I mileni a. C. es va produir un intens contacte, especialment en l'est i sur peninsular, entre els cridats pobles indígenes i els cridats pobles colonisadors històrics provinents del Mediterràneu oriental: fenicis, grecs i cartaginesos. A finals del sigle III a. C. es va produir l'intervenció romana, en el context de les guerres pùniques, que va donar inici a un profunt procés de romanisació.