Diferència entre les revisions de "Onuris"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostra una edició intermija d'un usuari)
Llínea 27: Llínea 27:
  
 
== Cult ==
 
== Cult ==
Els centres del seu cult varen ser Tanis, la capital del VIII nomo del Baix Egipte i Sebennitos, capital del XII nomo del Baix Egipte a on se li considerava el deu del vent.
+
Els centres del seu cult varen ser Tanis, la capital del VIII nomo del Baix Egipte i Sebennitos, capital del XII nomo del Baix Egipte a on se li considerava el deu del vent.
  
 
== Referències ==
 
== Referències ==
Llínea 37: Llínea 37:
 
* Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 145–146
 
* Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 145–146
  
==Bibliografia ==
+
== Bibliografia ==
 
* Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
 
* Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
 
*  Budhe W.(2003). Libro de los muertos. Primera versión poética. Según el texto jeroglífico publicado por Wallis Budge. Traducción, prólogo y notas A. Laurent. editorial Astri. S.A.
 
*  Budhe W.(2003). Libro de los muertos. Primera versión poética. Según el texto jeroglífico publicado por Wallis Budge. Traducción, prólogo y notas A. Laurent. editorial Astri. S.A.

Última revisió del 18:20 29 oct 2024

Representació d'Onuris

Onuris és el nom grec de la divinitat egipcíaca Inheret, que significa aquell que ha dut a la deesa lluntana. També es pot vore escrit com Anhur, An-Her, Anhuret, Han-Her o Inhert. Simbolisa el poder creatiu del sol.

Iconografia[editar | editar còdic]

Es representava com un home barbut i en peluca curta, que du un tocat en quatre plomes (a voltes, dos) i vestit en un corfoll. Apareix tirant d'una corda que cau del cel en la que conduïa el sol i que atres voltes sembla una llança. En ocasions, se li ha aplegat a representar en cap de lleó (que representa força i poder). En algunes representacions, el vestit sembla similar a un kilt.

Mitologia[editar | editar còdic]

En la mitologia egipcíaca, Onuris era originalment un deu estranger de la caça, el regne de la qual estava en el desert, que va passar a ser un deu de la guerra durant el Periodo tinita, i va començar a ser venerat en la zona egipcíaca d'Abidos, especialment en Tinis, durant la dinastia XI.

El mit diu que hauria dut a la seua esposa, Menhit des de Nubia, sent la seua contrapartida femenina, significant el seu nom (el que) du a la lluntana.​ Segons la llegenda, Ra va manar al seu mensager Onuris per a que duguera de regrés al seu Ull, que tenia vida pròpia. Segons una atra tradició va dur de regrés a casa a una deesa que hauria fugit a Nubia, sent esta identificada en Tefnut.

Tenia el títul de Destructor dels enemics i era el patró de l'eixèrcit egipcíac, personificava als guerrers del rei i era el protector dels seus fidels contra els seus enemics i els animals amoladors. En les festes en el seu honor, es realisaven simulacres de batalles entre sacerdots i el poble en el que es colpejaven en bastons.

Els grecs varen igualar a Onuris en el seu deu de la guerra, Llaures. Els deus de l'Olimp varen fugir de Tifó i varen prendre forma animal en Egipte. La llegenda diu que Llaures havia pres la forma d'un peix com Lepidotus o Onuris.​

Durant l'época romana, l'emperador Tiberi va ser representat en els murs dels temples egipcíacs portant la corona distintiva de quatre plomes d'Onuris.

Sincretisme[editar | editar còdic]

Degut a que el nom de Onuris també podria significar portador del cel, i pel seu tocat, va ser identificat més tarde com Shu, espós de Tefnut, convertint-se en Onuris-Shu. ya que era la deitat més popular i significativa i, de fet, Shu era més un concepte que un deu, Shu va ser assimilat finalment a Onuris durant l'Imperi Nou.

En l'Imperi Nou, la seua popularitat va aumentar i va aplegar a tindre també el títul de Salvador, convertint-se per al poble en el seu llibertador, per la seua visió de la guerra com a font de llibertat i victòria. La seua fixació en la guerra, com Salvador i com a defensor del sol, compartit en Horus, va contribuir a la seua eventual identificació en el molt més gran deu Horus. Com a caçador d'animals salvages apareix en esteles que posteriorment servirien com a model a les esteles màgiques en les que es representa a Horus de peu sobre els cocodrils.

Durant el periodo egipcíac de domini sobre Nubia, els kushitas varen cridar a Horus-Onuris, Arensnufis (o també Arsnufis, Harensnufis), Ari-hes-nefer en egipcíac, que significaria Horus de la bella casa. En conseqüència, una volta que Osiris va aplegar a ser identificat com un aspecte d'Horus (i viceversa), Arensnufis va ser vist com a espós d'Isis. Com Arensnufis és representat en la Capella d'Adijalamani del Temple de Debod, actualment en Madrit.

També se li identifica en el Tot de Panebes, diferent al Tot d'Hermópolis Magna, sent en este cas Hathor, la deesa lluntana.

Cult[editar | editar còdic]

Els centres del seu cult varen ser Tanis, la capital del VIII nomo del Baix Egipte i Sebennitos, capital del XII nomo del Baix Egipte a on se li considerava el deu del vent.

Referències[editar | editar còdic]

  • Assmann, Jan (2005) [2001], Death and Salvation in Ancient Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-4241-9
  • «The Gods of Ancient Egypt - Ament». touregypt.net
  • Traunecker, Claude (2001) [1992], The Gods of Egypt, Lorton, David (traductor), Cornell University Press, ISBN 0-8014-3834-9
  • Thode, Rosa. El panteón egipcio, en egiptologia.org
  • Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 145–146

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3
  • Budhe W.(2003). Libro de los muertos. Primera versión poética. Según el texto jeroglífico publicado por Wallis Budge. Traducción, prólogo y notas A. Laurent. editorial Astri. S.A.
  • Castel, Elisa: Gran Diccionario de Mitología Egipcia, en egiptologia.com
  • Grimal, Nicolas. Historia del Antiguo Egipto. Akal. ISBN 84-460-0621-9
  • Lara Peinado, Federico (2009). Libro de los Muertos (Julia García Lenberg, trad.) (5 edición). Madrid: Tecnos. ISBN 9788481642421
  • Melton, J. Gordon (2009), Encyclopedia of American Religions (8.ª edición), Gale Cengage Learning, ISBN 0-7876-9696-X
  • Tosi, Mario. Dizionario enciclopedico delle divinità dell'antico Egitto. Ananke, 2004, Torino. ISBN 88-7325-064-5

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons