Carles Salvador

Carles Salvador i Gimeno

Naiximent	1893 Valéncia
Mort	1955 Valéncia
Activitat	Mestre, escritor
Nacionalitat	Espanya
Periodo	Sigle XX
Gèneros	Poesia i prosa
Obres principals	Plàstic
Influenciat	Pancatalanisme
Firma

Carles Salvador i Gimeno (Valéncia, 20 de giner de 1893 - † Benimaclet, Valéncia, 7 de juliol de 1955) fon un mestre, escritor, poeta i gramàtic valencià d'ideologia pancatalanista.

Biografia

Fon mestre en Benassal (Castelló). En l'any 1919 va publicar el fullet El valencià en les escoles i en l'any 1921 va llançar un manifest, Pro associació protectora de l'ensenyança del valencià, sense massa èxit.

A partir de l'any 1934 Carles Salvador es va concentrar en l'activisme cultural en pro del català. Les colaboracions en revistes, els cursos de valencià en el Centre de Cultura Valenciana, les publicacions i les tertúlies lliteràries constituïxen llavors algunes de les activitats principals de l'escritor. En plena Guerra Civil, en l'any 1937 fon elegit membre de l'Institut d'Estudis Valencians (IEV) i tingué una participació destacada en el II Congrés Internacional d'Intelectuals Antifascistes. Despuix de la guerra i durant la dictadura franquista, la seua activitat va minvar de forma notòria. Llavors Carles Salvador va trobar un cert covil en la societat Lo Rat Penat, una institució que fon respectada pel règim. Allí fon president perpetu de la Secció de Lliteratura i Filologia, des de la que organisava els cursos de valencià.

Fon un dels principals promotors de la normalisació ortogràfica pero també de la catalanisació del valencià en el Regne de Valéncia. Fon nomenat director numerari del Centre de Cultura Valenciana, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), a on va ingressar en el discurs titulat Qüestions de llenguatge (sic) (1935).

El 7 de juliol de l'any 1955 moria en Benimaclet.

Obra

Publicà, llavors, diversos opúsculs gramaticals que serien decisius per a la divulgació de la gramàtica del català, promoguda per Pompeu Fabra, en la Comunitat Valenciana. Membre de la Taula de Lletres Valencianes, també va participar en la redacció de les Normes de Castelló.

En la seua producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fon també important la seua prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels deus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'arcilla (1931)- com els asajos: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).

Despuix de la Guerra Civil, la seua poesia es va tornar més tradicional i austera; va publicar Nadal flor cordial (1943) i El fang i l'esperit (sic) (1951).

En l'any 1951 va promoure dins de Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes i va publicar una Gramàtica valenciana (1951). Escrigué un llibre titulat Parleu be! (1957), que s'edità com a obra pòstuma, unes notes llingüístiques sobre, segons l'autor, la "depuració llingüística" i l'introducció del català en la llengua valenciana.

Cites

Mentres no es publique per l'autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix el nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana. La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no està lliure d'excessives concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura, necessita chicotets retocs en l'ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l'Academia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat.

La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic, per En Josep Mª Guinot (Acadèmia de Cultura Valenciana. Valéncia, 1988)

En esta convergencia i les consegüents renuncies discreparen profundament Alcover i Fabra, resultant guanyador, en este i en lo restant d'enfrontaments, el quimic catala, qui propugnava, com a model normatiu, la parla propia de Barcelona. No obstant les seues teories convergents per lo que respecta al valencià foren molt 'suaus' si les comparem en actuacions posteriors dels seus discipuls. El 'mestre' recomanava paciencia en les actuacions, una certa autonomia en les decisions i un consell: buscar els origens comuns per a conseguir l'unitat perduda, en clar detriment de la nostra llengua.

El mes fidel interpret d'estes consignes fagocitaries en Valencia fon, sense cap de dubte, Carles Salvador, verdader introductor del 'fabrisme' en dos accions clau per a l'evolucio del problema llingüistic en Valencia:

1er. El seu magisteri a través dels cursos per correspondencia en `El Camí´ (1932), en la redaccio de manuals gramaticals en els moments de confrontacio, pacte i expansio dels anys 30, i per mig de les seues tribunes en el Centre de Cultura i la mateixa Universitat.

2on. L'incardinacio de les teories de l'Institut d'Estudis Catalans en Lo Rat Penat a través de la Gramatica de 1951 i dels cursets iniciats poc abans i que ell dirigi fins el seu falliment en 1955.

La seua labor, corroborada, ya en aquells moments, per la Gramatica de Sanchis Guarner (1950), i l'important colaboracio que dugue a terme est ultim en l'Institut d'Estudis Catalans i en la seua catedra de 'valencià' en l'Universitat de Valencia en els anys 70, completant la sapa iniciada pels catedratics catalans que el precediren: Reglà, Tarradell, Giralt, Lluch... ha resultat decisiva en la formacio dels quadros dirigents del pancatalanisme actual.

L'unitat de la llengua: falsetat i mit (1998) per Alfons Vila Moreno

Enllaços externs

• Carles Salvador en Wikipedia