Bruixa

Ilustració de "Les bruixes de Lancashire", ​de l'anglés William Harrison Ainsworth, por John Gilbert (1854)

Una bruixa (en masculí, un bruix) és una persona que practica la bruixeria.

Si be l'image típica d'un bruix o d'una bruixa és molt variable en funció de cada cultura, en la cultura popular del món occidental la representació d'una bruixa s'associa fortament hui en dia a la d'una dòna en capacitat de volar montada en una granera, aixina com en l'aquelarre (reunió de bruixes) i en la caça de bruixes (busca i identificació de bruixos i bruixes).

Al bruix alguns ho associen en el vident o en el clarivident, uns atres ho associen en el chaman (qui és un especialiste de la comunicació en les potències de la naturalea i en els difunts), mentres que uns atres ho associen en un bruix de tribu més orientat a la curació de malalts del cos i de l'ànima, etc.

La bruixa (en femení) és un personage recurrent de l'imaginació contemporànea, que perdura i s'afirma gràcies als contes, les noveles, les películes, aixina com a través de certes festes populars i de les seues especials caraces.

Etimologia

En llatí, les bruixes eren denominades maleficae (singular malefica), terme que es va utilisar per a designar-les en Europa durant tota l'Edat Mija i gran part de l'Edat Moderna. Térmens aproximadament equivalents en atres llengües, encara que en diferents connotacions, són l'anglés witch, l'italià strega, l'alemà Hexe i el francés sorcière.

La paraula espanyola bruja és d'etimologia dubtosa, possiblement prerromana, del mateix orige que el portugués i gallec bruxa i el valencià bruixa. La primera aparició documentada de la paraula, en la seua forma bruxa, data de finals del sigle XIII.​

En l'any 1396 es troba la paraula broxa, en aragonés, en les Ordinaciones i paramientos de Barbastro.

Història

​Les bruixes són rares en la Bíblia i són condenades per Moisés.​ No obstant, s'aludix a Saúl consultant a una bruixa en En-Dor, per a aixina poder parlar en Samuel ya mort.

És difícil aplegar a concretar una visió més o menys exacta de la bruixeria en l'antiguetat. Sense dubte en eixe temps la mateixa era reprovada o a lo manco temuda per amplis sectors de població, i inclús prohibida.

Plini el Vell aludix a l'interdicció de la mateixa en Roma per la Llei de les XII Taules cap al 450 a. C..​ I per la seua banda la Lex Cornelia va prohibir la seua pràctica, i condenava a mort​ a aquells que es donaven als procediments de la bruixeria.

Al començ de l'Edat Mija, Clodoveo I, rei dels francs, va promulgar la nomenada Lex Salica condenant a les bruixes a pagar fortes multes. I per lo que fa a Carlomagno, el seu còdic de lleis establit entre els anys 780 a 782, contemplava la presó per als adeptes a la bruixeria.

Pero és en l'any 1326, a través d'una bula pontifícia del Papa Juan XXII, que podem dir realment comença una exacerbada persecució a les bruixes, lo que es va estendre per prop de quatre sigles. Paralelament a estes repressions, es va desenrollar tota una lliteratura d'inquisició (prop de dos mil escrits) denunciant els poders maléfics de les bruixes.

Gravat de l'Inquisició : Bruixess en la foguera en Derenburg (Sajonia-Anhalt, Alemania) en l'any 1555

L'estereotip d'una bruixa està present des dels juïns dels anys 1420-1430, i es va mantindre durant més de dos sigles.

En realitat varen ser els processos judicials i la tradició llibresca, els que varen afirmar i varen detallar eixe estereotip. I durant eixos processos dirigits contra les bruixes i els macs, les creències i els mits es varen establir i es varen consolidar. Les eixecucions de bruixes es llegitimaven per les confessions que els inquisidors els arrancaven, a sovint baix tortura, o enganyant i confonent a les inculpades en falses promeses.

Pese a que generalment s'associa l'Edat Mija en les bruixes i en la bruixeria, en realitat varen ser els sigles XVI i XVII, ya en l'Edat Moderna, quan varen sofrir les persecucions més horribles i numeroses.

Gravat del juí de Salem

Anteriorment, es considerava que els bruixos eren tant hòmens com a dònes, pero en el nou temps, els processos de bruixeria varen ser casi exclusivament en contra de les dònes.

El paroxisme o locura colectiva va sorgir quan els tribunals civils varen suplantar el monopoli de l'Iglésia en relació en tot lo concernent a la bruixeria.

La «caça de bruixes» va conéixer dos etapes àlgides : la primera entre els anys 1480 i 1520, i la segona entre 1560 i 1650. No obstant lo senyalat, correspon aclarir que la « image estereotipada» de les bruixes es va anar conformant poc a poc entre els anys 1400 i 1450, i que les últimes persecucions i els últims processos recent varen concloure cap al final del sigle XVIII i principis del sigle XIX.

Historiadors i investigadors estimen hui dia que el número de víctimes es va situar entre 50.000 i 100.000, contant tant els condenats a la foguera pels tribunals de l'Inquisició com els condenats per la Reforma.​ Òbviament, nos estem referint a un número elevat d'afectats en proporció a la població europea de l'época. I entre estos condenats a mort, s'estima que al voltant del 80 % de les víctimes varen ser dònes. El 20 % restant eren hòmens, la majoria catalogats com « errants» (pobres i vagabunts, nómades, judeus i homosexuals).

Estes dònes que varen ser acusades i condenades (i en alguns casos també la seua descendència, sobretot si es tractava de chiquetes), freqüentment pertanyien a les classes populars, i entre elles, solament una minoria hagueren pogut ser catalogades com a malaltes mentals o com autèntiques criminals. La majoria de les condenades en eixos dies, eren de totes les edats i condicions, i de diverses confessions religioses, en freqüència parteres o curanderes, puix els remeis d'estes últimes es basaven en una farmacopea tradicional, consistent en brevajes i també en infusions o decocció de raïls i d'herbes, o siga lo que es coneix com «fitoterapia». La població de llavors, essencialment rural, no tenia un atre recurs per a intentar tractar algun mal que recórrer a estos procediments ancestrals, els que clar, a la consideració de persones més cultes donaven que pensar en la màgia i en la bruixeria.

Les bruixes en la mitologia valenciana

Hi ha diverses bruixes conegudes en el món de la mitologia valenciana i de la por, com són: La Bruixa Pirula; La Bruixa Curruixa; La Bruixa La Vella Pinta (en Manuel poble de la Ribera Alta i en Callosa d'En Sarrià en la Marina Baixa); La Bruixa de Toix (en Calp, La Marina Alta), etc. Solen ser dones molt lleges i malcarades, en el nas ganchut, berrugues per tot arreu, desdentades i de rialla macabra. S'utilisen pels adults per tal d'espantar els chiquets, algunes vegades en l'amenaça de convertir-se en el seu dinar o sopar.

Vore també

• Mitologia
• Mitologia valenciana

Referències

• Brujeria. EcuRed
• Brujería, historia y etimología
• Éxodo, XXII, 18 (No dejarás con vida a la hechicera)
• Jean Humbert, Mythoogie grecque et romaine
• Les Sorcières, un peu d'histoire
• Magie et sorcellerie, bajo la dirección de Robert Muchembled.
• Marsh, Heather. Witches and how they are silenced (En anglés)
• Xavière Gauthier, « Témoignage sur l'expérience de la revue Sorcières - "Sorcières, nous tracerons d'autres chemins"»

Bibliografia

• Caro Baroja, Julio (2003) [1961]. Las brujas y su mundo. Madrid: Alianza Editorial
• Christine Planté, Sorcières et Sorcelleries
• Colette Arnould, Histoire de la sorcellerie
• Gustav Henningsen, El abogado de las Brujas. Burjería Vasca e Inquisición española
• Jean Delumeau, La Peur en Occident
• Jean-Michel Sallmann, Les sorcières, fiancées de Satan
• Hansen Chadwick, Sorcellerie à Salem
• Lisón Tolosana, Carmelo (1992). Las brujas en la historia de España. Madrid: Temas de Hoy

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bruixa.

• Gifs de bruixes