Diferència entre les revisions de "Josep Alemany i Bolufer"
| Llínea 14: | Llínea 14: | ||
== Biografia == | == Biografia == | ||
| − | Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu [[Xúquer]] en la [[mar Mediterràneu]] (a 38 km. de la capital [[Valéncia]]). Durant el servici militar ([[1886]]-[[1888]]) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El [[12 de març]] de l'any [[1890]] va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en [[Madrit]], en una tesis titulada ''Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte''. El [[23 de març]] de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José. | + | Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu [[Xúquer]] en la [[mar Mediterràneu]] (a 38 km. de la capital [[Valéncia]]). Durant el servici militar ([[1886]]-[[1888]]) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, a on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El [[12 de març]] de l'any [[1890]] va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en [[Madrit]], en una tesis titulada ''Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte''. El [[23 de març]] de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José. |
En l'any [[1891]] es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet ([[1865]]-[[1898]]) i [[Miguel de Unamuno]] ([[1864]]-[[1936]]); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de [[Granada]], el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt [[grec]], seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera ([[1824]]-[[1905]]), [[Marcelino Menéndez Pelayo]] ([[1856]]-[[1912]]), la reina María Cristina ([[1858]]-[[1929]]) i [[Ramón Menéndez Pidal]] ([[1869]]-[[1968]]). | En l'any [[1891]] es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet ([[1865]]-[[1898]]) i [[Miguel de Unamuno]] ([[1864]]-[[1936]]); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de [[Granada]], el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt [[grec]], seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera ([[1824]]-[[1905]]), [[Marcelino Menéndez Pelayo]] ([[1856]]-[[1912]]), la reina María Cristina ([[1858]]-[[1929]]) i [[Ramón Menéndez Pidal]] ([[1869]]-[[1968]]). | ||
| Llínea 24: | Llínea 24: | ||
El 14 de març de l'any [[1909]], despuix de llegir el discurs titulat ''De l'orde de les paraules en la llengua indoeuropea'', va ingressar en la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola de la Llengua]] ocupant la cadira S. | El 14 de març de l'any [[1909]], despuix de llegir el discurs titulat ''De l'orde de les paraules en la llengua indoeuropea'', va ingressar en la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola de la Llengua]] ocupant la cadira S. | ||
| − | En [[1912]] va publicar la seua traducció (del francés i el sànscrit) de les Lleis de Manu. | + | En l'any [[1912]] va publicar la seua traducció (del francés i el sànscrit) de les Lleis de Manu. |
En la RAE va formar part, de les Comissions de Gramàtica, d'Autoritats i del Diccionari Vulgar, entre unes atres. També va eixercir els càrrecs de vocal adicte a la Junta Administrativa i censor. Va ser un membre molt actiu en els vinticinc anys de vida acadèmica, durant els quals «va conseguir contar més de mil assistències». Sobre els treballs lexicogràfics allí desenrollats, cal mencionar la participació en l'elaboració de les edicions 14.ª, 15.ª i 16.ª del diccionari usual i de la primera del diccionari manual (1927). | En la RAE va formar part, de les Comissions de Gramàtica, d'Autoritats i del Diccionari Vulgar, entre unes atres. També va eixercir els càrrecs de vocal adicte a la Junta Administrativa i censor. Va ser un membre molt actiu en els vinticinc anys de vida acadèmica, durant els quals «va conseguir contar més de mil assistències». Sobre els treballs lexicogràfics allí desenrollats, cal mencionar la participació en l'elaboració de les edicions 14.ª, 15.ª i 16.ª del diccionari usual i de la primera del diccionari manual (1927). | ||
Revisió de 10:56 14 nov 2022
| Josep Alemany i Bolufer | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec | ||
| Naiximent: | 1866 | ||
| Lloc de naiximent: | Cullera, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 1934 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Josep Alemany i Bolufer (Cullera, 1 de juny de 1866 - † Madrit, 26 d'octubre de 1934). Fon un filòlec, heleniste, lexicógraf i traductor valencià.
Biografia
Va nàixer en una família de llauradors de Cullera, junt a la desembocadura del riu Xúquer en la mar Mediterràneu (a 38 km. de la capital Valéncia). Durant el servici militar (1886-1888) va estudiar tres anys de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Barcelona, a on en posterioritat va realisar varis cursos de doctorat. El 12 de març de l'any 1890 va obtindre la revàlida d'eixe títul de grau en Madrit, en una tesis titulada Les idees religioses, polítiques i morals de Jenofonte. El 23 de març de 1890 es va casar en Dolores Selfa Adán, en qui va tindre catorze fills, entre ells Bernardo, Miguel, Antonio i José.
En l'any 1891 es va presentar a un concurs per a obtindre la càtedra d'idioma grec en l'Universitat de Granada. Va tindre com a opositors a Ángel Ganivet (1865-1898) i Miguel de Unamuno (1864-1936); abdós jóvens s'havien fet amics mentres varen passar tot l'hivern estudiant grec per a accedir a eixa càtedra. Unamuno conseguiria el mateix lloc en l'Universitat de Salamanca. I com Ganivet ya tenia una mereixcuda fama pels seus escrits polítics, i ademés era de la pròpia ciutat de Granada, el tribunal li va concedir la càtedra ad ell, aduint que si be no sabia molt grec, seria capaç de deprendre-ho. Alemany va declarar incompetent al tribunal i ho va recusar. El nou tribunal va estar presidit per Juan Valera (1824-1905), Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), la reina María Cristina (1858-1929) i Ramón Menéndez Pidal (1869-1968).
En començar l'oposició es va suscitar una anècdota curiosa: Alemany venia vestit de soldat, ya que en eixe temps estava fent el servici militar i no tenia roba millor. En presidir la seua altea el tribunal, era obligatori anar d'etiqueta, per lo tant no deixaven passar a Alemany en la consegüent chiulada dels assistents i sobretot dels atres opositors. Alemany va fer passar a la seua majestat una nota per mig d'un ordenança dient que no ho deixaven passar per anar vestit de soldat. En rebre la nota, la reina va ordenar que ho feren passar immediatament, ya que per a un cavaller espanyol eixa era la millor vestimenta. Quan va començar l'examen, els ilustres membres del tribunal varen escomençar a fer-li preguntes i ell a contestar-les perfectament. Ademés ell mateixa va començar a preguntar al tribunal. Els tres filòlecs es varen alçar i varen dir que no podien contestar-li perque ell sabia més grec que ells. Li varen donar la càtedra de grec i la reina li va concedir el títul de cavaller cobert davant el rei.
Alemany es va mudar a Granada en la seua família. En els anys 1895 i 1896 va publicar les seues traduccions a l'espanyol de les versions franceses dels texts sànscrits Jitopadesha i Bhagavad guitá (1896). Va traduir a autors grecs, llatins i àraps. En 1899 va conseguir —per oposició— la càtedra de grec en l'Universitat Central de Madrit. En 1902 va publicar el seu Estudi elemental de gramàtica històrica de la llengua castellana. En 1908 va publicar la seua traducció del text sànscrit Pañcha tantra.
El 14 de març de l'any 1909, despuix de llegir el discurs titulat De l'orde de les paraules en la llengua indoeuropea, va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua ocupant la cadira S.
En l'any 1912 va publicar la seua traducció (del francés i el sànscrit) de les Lleis de Manu.
En la RAE va formar part, de les Comissions de Gramàtica, d'Autoritats i del Diccionari Vulgar, entre unes atres. També va eixercir els càrrecs de vocal adicte a la Junta Administrativa i censor. Va ser un membre molt actiu en els vinticinc anys de vida acadèmica, durant els quals «va conseguir contar més de mil assistències». Sobre els treballs lexicogràfics allí desenrollats, cal mencionar la participació en l'elaboració de les edicions 14.ª, 15.ª i 16.ª del diccionari usual i de la primera del diccionari manual (1927).
En l'any 1925 va ingressar en la Real Acadèmia de l'Història. En tot este temps, Alemany, ademés de realisar treballs de diversa índole —varis dels quals es varen publicar en els bolletins d'abdós acadèmies—, va seguir dedicant-se a la docència i a la traducció.
Menéndez Pelayo i Menéndez Pidal li varen encarregar que iniciara el Diccionari històric de la llengua espanyola, que es va publicar incomplet en 1933.
Les persones que ho coneixien no s'explicaven cóm podia conéixer tants idiomes. El seu secret era que treballava i estudiava més de dotze hores cada dia. Tenia coneiximent de vàries llengües indoeuropees, germàniques, uralo-altaiques, semítiques, africanes i amerindies (va escriure una Gramàtica del aymara).
Va dirigir el grup de llingüistes que varen escriure el Diccionari enciclopèdic (Barcelona, 1917) que va publicar l'editorial Ramón Sopena.
En una ocasió, Niceto Alcalá Zamora va voler nomenar-ho ministre d'Instrucció Pública, i Alemany li va tornar la carta corregint-li les faltes d'ortografia i de sintaxis, agraint-li el gest pero afirmant-li que ell era un investigador i un científic de la llengua i no es dedicava a la política.
Com a anècdota curiosa, els poetes Rafael Alberti i Pablo Neruda relaten en les seues respectives memòries que quan eren jóvens anaven a orinar al jardí d'Alemany, que —com a secretari de l'Acadèmia— vivia en un chalet propenc a la Real Acadèmia Espanyola.
El 26 d'octubre de 1934 va morir en Madrit als 68 anys, segons la família va morir d'agotament per l'intens treball.
Pòstumament, en l'any 1941, el seu fill Bernardo Alemany Selfa va revisar i va publicar la seua Gramàtica de la llengua grega.
En Madrit mai se li va fer cap reconeiximent perque era valencià, i en Valéncia tampoc perque va viure en Madrit i amava profundament a l'idioma espanyol i a Espanya com a nació pluricultural. Alemany va defendre la llengua valenciana degut a tots els seus coneiximents lexicogràfics recriminant al Pare Fullana que no declarara l'independència del valencià de la manera expressa i contundent que el cas requerix per a que tots s'enteren. Sobre estos temes, el filòlec i escritor pancatalaniste Manuel Sanchis Guarner recrimina en el seu llibre La llengua dels valencians el que Alemany, a pesar d'haver dedicat tota la seua vida a l'estudi de numeroses llengües d'Europa, Àsia i Amèrica, jamai haguera dedicat cap atenció a la llengua pròpia. No obstant, cal remarcar que durant tota la seua vida es va comunicar en la seua dòna utilisant la llengua valenciana.
Cites sobre la llengua valenciana
- Josep Alemany al vore que s'havien manipulat les entrades de Joanot Martorell i la seua obra Tirant lo Blanch en l'Enciclopèdia Espasa respongué:
- Josep Alemany, 1928. Bolletí de Real Acadèmia Espanyola (RAE). Decembre 1928, pàgina 689. Discurs de contestació a Fullana, en el seu ingrés com a membre de la RAE en representació de la Llengua Valenciana.
Traducció al valencià:
Obres
- 1895: Hitopadeza o Provechosa enseñanza (fábulas indias), traduït del sànscrit i el francés.
- 1896: Bhagavad-gita, traduït del sànscrit i el francés.
- 1902: Estudio elemental de gramática histórica de la lengua castellana.
- 1908: Panchatantra, basat en el Hitopadeza, traduït del sànscrit i el francés.
- 1912: Mánava dharma zástra, o libro de las leyes de Manu (traduït del sànscrit i el francés.). Madrit: Llibreria Sucesores de Hernando (primera edició, 444 pàgines).
- 1915: Calila y Dimna, basat en el Panchatantra, traduït del sànscrit i el francés.
- 1917: Diccionario de la lengua española. Madrit: Ramón Sopena.
- 1920: Tratado de la formación de palabras en la lengua castellana : la derivación y la composición estudio de los sufijos y prefijos empleados en una y otra (214 págs). Madrit: Llibreria General de Victoriano Suárez.
- 1928: Estudio elemental de gramática histórica de la lengua castellana (381 pàgs.). Madrit: Tipografía de Archivos. Olózaga.
- 1941 (póstumo): Gramática de la lengua griega, revisada i publicada pel seu fill Bernardo Alemany Selfa.
- 1942 (póstumo): Diccionario enciclopédico ilustrado de la lengua española. Madrit: Ramón Sopena.
- 1943 (póstumo): Edipo rey y Antígona, de Sófocles, traduït del grec en data descongeguda.
- Sófocles (José Alemany Bolufer, traductor), Octavio Paz (prologuiste): Edipo rey, Antígona. Buenos Aires: Ciordia, 1964.