Diferència entre les revisions de "Italià"
| Llínea 89: | Llínea 89: | ||
== Sistema d’escritura == | == Sistema d’escritura == | ||
| − | El italià | + | El italià utilisa 21 lletres del alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’empleen únicament en paraules d’orige extranger o variants grafiques d’escritura d’ús cada vegà més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantaneus en telèfons mòbils. Al igual que el francés, el italià ocupa el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugaes en present del vep avere (tindre). |
El italià utiliza sols un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en la última sílaba. | El italià utiliza sols un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en la última sílaba. | ||
Revisió de 00:58 30 jul 2009
| Italià Italiano | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | Itàlia, Suissa, San Marí, Ciutat del Vaticà |
| Regió: | Europa meridional |
| Parlants: | 70-125 millones |
| Rànquing: | 11-19º |
| Família: | Indoeuropea |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | Unió Europea, Itàlia, Suissa, San Marí, Ciutat del Vaticà, Croàcia, Orde de Malta, Eritrea, Eslovènia, Somàlia, Brasil |
| Regulat per: | Accademia della Crusca |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | it |
| ISO 639-2 | ita |
| ISO/FDIS 639-3 | ita |
| SIL | |
| vore també: llengua | |
L'italià (italiano, lingua italiana) és una llengua romanç. Hi han un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil inteligibilitat.
Història
El italià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia de una regió mol més vasta que sa regió dialectal. En este cas es tracta del dialecte toscà de Florència, Pisa i Siena, que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en si al ser el idioma en el que es va escriure La Divina Comedia, que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio, considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.
Fonètica i pronunciació
El italià, al igual que el castellà o el asturià, té una ortografia altament fonètica, es a dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i la oral. Es caracterisa per la conservació de les vocals i consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). El acent tònic es troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en la última o en la antepenúltima.
Algunes regles de pronunciació poden, en tot i això, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, haurà que afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ciao es pronuncia "chao" (la i no se pronuncia).
De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u Se pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació. Les consonants dobles es diferencien de les simples en la pronunciació.
Gramàtica
La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, la espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertenència a la família de les llengües romances.
Sustantius
Els sustantius tenen dos gènres: masculí i femení, aixina com dos números: singula ri plural.
Les principals terminacions, per gènere i número són:
masculino en -o, plural en -i: libro, libri
masculino en -e, plural en -i: fiore, fiori
masculino en -a, plural en -i: poeta, poeti
femenino en -a, plural en -e: scala, scale
femenino en -e, plural en -i: luce, luci
Són invariables en italià els sustantius que terminen en vocal acentuà (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els sustantius (casi tots d'orige extranger) que terinen en consonant (il bar / i bar - el bar /els bars), els sustantius que terminen en -i no acentuà (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres sustantius.
Els sutantius que terminen en -asolen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acava en -a o en -i quan la paraula termina en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut de excepcions qeu deriven dels térmens llatins, per eixemple: lano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en sa majoria referents a parts del cos humà, qeu en singular temrinen en -o i són de gènere masculí, mentres que en plural acaven en -a i passen a ser de gènere femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènere neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.
Pronoms personals
| Singular | Plural | |
|---|---|---|
| 1a persona | io - yo | noi - mosatros/nosatros |
| 2a persona (Informal) | tu - tu | voi - vosatros |
| 2a persona (Cortesia) | lei - vosté (molt formal) | ---------- |
| 3a persona (Literaria) | egli - ell (animat) esso - ell (inanimat) ella - ella (animada) essa - ella (inanimada) |
essi - ells esse - elles |
| 3a persona (Usual) | lui - ell lei - ella |
loro - ells/es |
Dialectologia
El italià és de facte una llengua prou fragmentà en dialectes, o pseudodialectes, ya que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. El dialecte base del italià és el Toscà. Dialectes propencs serien: Emilià, romanyolo, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns incluixen el venecià o véneto, si be esta última inclusió es molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats del estándar toscà són els dels antics regnes de Nàpols i Sicilia: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabres i sicilià. Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntaes del estándar toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (siguent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).
Sistema d’escritura
El italià utilisa 21 lletres del alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’empleen únicament en paraules d’orige extranger o variants grafiques d’escritura d’ús cada vegà més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantaneus en telèfons mòbils. Al igual que el francés, el italià ocupa el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugaes en present del vep avere (tindre). El italià utiliza sols un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en la última sílaba.
| Llengües romàniques |
|---|
| Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés · |
| Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià |