Pragmàtica

La pragmàtica és la part de la llingüística que estudia la llengua en relació al seu us i els usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la deïxis i les inferències. Es relaciona estretament en la pràctica, que a vegades es pren com a sinònima. Aixina enllaça en les teories filosòfiques de la praxis, de l'epistemologia o de la utilitat. Ha segut considerada en poc fonament una branca de la llingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'us que en fan els usuaris. En un primer moment fon formulada com a pragmatisme a les darreries del sigle XIX. Actualment constituïx la disciplina que referix l'us en la llengua. Conjuntament en la semiòtica ha representat una de les disciplines que reclouen aquella llingüística, que parlàvem al començament. En fer intervindre l'intenció en activitats humanes, com és la comunicació, senyala com a postulat fonamental de l'estudi pragmàtic, l'importància del context que se convertix en factor essencial per a conseguir la comprensió del significat. Pel mer fet de centrar-se en l'us, tal com es va concebre inicialment, la pragmàtica està relacionada internament en atres disciplines que tenen en conte aspectes socials com la sociollingüística, per la comunitat d'usuaris que s'entenen; la sociologia pel mateix context social a on se convertix; o la sicologia, per l'intenció comunicativa que implica en la parla més d'allò que es diu.

Com a disciplina, apareix perfectament constituïda en la década dels anys trenta del sigle XX en Chicago. Per tant encara està buscant el seu subjecte, una vegada l'objecte ha segut delimitat clarament. Es centra en l'us o l'efecte que es produïx sobre els atres. Les diferents escoles pragmàtiques: estructural, funcional, generativa transformacional, llogicosintàctica, semàntica, semiòtica, han acabat de perfilar el seu objecte d'estudi pero no el subjecte. El darrer ha acabat situant-se, d'una manera bàsica, en el discurs, en la cortesia o en la gestualitat humanes. Atres direccions prenen el sentit de les ambigüitats o dels contrafactuals. El pragmatiste espanyol José Portolés Lázaro sintetisa aixina les tres grans tendències dins la Pragmàtica respecte a la concepció de l'objecte d'estudi:

• Pragmàtica = Significat menys condicions de veritat: segons esta visió, l'objecte d'estudi de la pragmàtica seria aquella part del significat llingüístic que queda fora de la nomenada semàntica veritativa, és dir, la part del significat que no pot ser evaluada en térmens de veritat o mentira. Per eixemple, un enunciat com "Yo vos declare marit i muller" no pot ser analisat com a verdader o fals sino en térmens d'acció. Aixina, la pragmàtica seria un mòdul d'estudi gramatical que vindria despuix de la semàntica. Esta perspectiva seria l'acceptada per la Gramàtica generativa, la Teoria de la Pertinència, filòsofs del llenguage com Paul Grice o tot un seguit de pragmatistes.

• Competència pragmàtica = Competència comunicativa: esta perspectiva assumix que l'objecte d'estudi de la pragmàtica és tot lo que té que vore en la nomenada competència comunicativa, és dir, tot el conjunt de recursos que el parlant té interiorisats en relació en la comunicació i la interacció llingüístiques.

• La pragmàtica com a perspectiva: este corrent considera que la pragmàtica no és un mòdul d'estudi llingüístic semblant a la fonètica, la sintaxis o la semàntica, sino una perspectiva d'anàlisis que pot aplicar-se a qualsevol d'estes parceles de la tasca llingüística.

Elements díctics

Hi ha determinats elements que no tenen significat per ells mateixos, sino que depenen completament del context, són els nomenats díctics. Els díctics per excelència són els pronoms, que canvien de sentit segons l'element que substituÏxen, i este es deduïx del discurs precedent. Els demostratius i llocatius també varien, ya que "ací", per eixemple, vol dir coses diferents segons s'adapte el punt de vista d'un interlocutor o un atre. Totes les paraules lligades al temps, l'espai o la persona són proclius a ser díctics.

No s'ha de confondre un díctic en un element buit, com la preposició, que altera el seu significat segons la paraula a qui acompanye perque ella mateixa a soles té sentit gramatical i no lèxic. La pragmàtica estudia com afecten els díctics a la comprensió del mensage i a l'estil (s'usen a sovint per no repetir elements). Els díctics poden anar acompanyats d'elements de comunicació no verbal com els gests que precisen encara més el seu significat.

Inferències, pressuposicions i implicacions

Els parlants donen per suposta molta informació per un principi d'economia. La pragmàtica analisa quina informació es dona per suposta, com s'hi accedix i quines interferències de comprensió pot provocar. Les inferències i pressuposicions són frases o conceptes que l'emissor creu que el receptor posseïx i que, per tant, no cal mencionar-los. En canvi, les implicacions són relacions llògiques que queden establides en el mateix discurs.

La capacitat d'inferir correctament l'informació depén de molts factors: que el referent siga conegut per tots els participants, que el nivell sociocultural siga similar, que la memòria a curt terme recupere la frase apropiada per a desencadenar el recort i que el llenguage no siga ambigu.

Per a que les inferències funcionen, és necessari, ademés, que la conversació respecte unes màximes o principis enunciats per primera vegada per Grice:

• màxima de cantitat: el receptor supon que l'emissor dona la cantitat d'informació necessària per a la comprensió, ni més ni menys;
• màxima de qualitat: se supon la veritat d'allò que s'afirma (confiança a priori en l'interlocutor);
• màxima de rellevància: el mensage a inferir té relació en el tema de conversació;
• màxima de modo: l'emissor intenta explicar les seues idees en orde i de la millor manera possible per a que els atres puguen reconstruir-ne els buits.

La transgressió de les màximes provoca la incapacitat de reconstruir les inferències. Un cas excepcional és l'ironia, a on es viola la veritat de l'enunciat en el consentiment de tots els participants i no afecta al mensage. La majoria de recursos lliteraris tampoc s'ajusten a les màximes.

Actes de parla

Austin i Searle varen propondre la teoria dels actes de parla, segons la qual determinats verps i paraules causen accions i no sols enuncien fets, per tant tenen implicacions pragmàtiques que van més allà de l'intercanvi d'informació. En serien eixemples "prometre", "preguntar", "lloar"...