Idioma valencià

El valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, igual que la variant nord-occidental i el tortosí), juntament amb el català central i el català balear.

El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes.

El valencià, dialectològicament parlant, no pot considerar-se un dialecte només enquadrat en el marc politicoadministratiu del País Valencià. El fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continuum fa que molts dels trets valencians arriben més enllà de les terres de l'Ebre catalanes i aragoneses (catalanòfones), fins al Baix Camp i el Baix Cinca.

Denominació i entitat

Vore també: Denominacions de la llengua catalana

Segons la llei de creació de l'AVL, el valencià: "forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia." Aquest reconeixement el té el valencià al País Valencià i el català a les Illes Balears i a Catalunya, i el sistema lingüístic que conjuntament formen sol rebre acadèmicament el nom de llengua catalana. L'ortografia de l'AVL es basa en les Normes de Castelló, firmades el 1932, que es basaven en l'ortografia que ja es feia servir a Catalunya.

El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen conegut popularment com a "Dictamen del Dimecres de Cendres" en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)".

Aquest mateix dictamen també avala i justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista del polimorfisme d'una llengua que té dues denominacions.

Història

El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans que s'establiren en aquest territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya, i el fet que foren mínimament superiors en nombre als colons aragonesos explica que es parle català a la major part del País Valencià. A les comarques més properes a Aragó, per contra, una mínima superioritat del nombre de colons aragonesos va fer que el castellà fora la llengua predominant. Una nova repoblació al segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara avui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha estat històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià.

Fins fa poc es pensava que la primera referència documental de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es trobava a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: "perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en lengua cathalana". Recentment s'ha trobat una referència anterior, un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el què es diu que la mare de l'acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola. No s'ha tornat a documentar més el mot acabat en –esch.

Al segle XV, l'anomenat Segle d'Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València, i les denominacions de vulguar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: "me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar".

Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valenciano-català. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques.

Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valenciano-català ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que en l'àmbit acadèmic (universitats i institucions de prestigi reconegut) dels filòlegs i lingüistes mai no s'ha qüestionat la unitat de la llengua des que existeixen estudis de romanística, una part de l'opinió pública valenciana opina i afirma que el valencià i el català són llengües diferents, idea que es començà a difondre durant l'agitada transició valenciana per sectors de dreta regionalista i pels anomenats blaveros. Existeix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és molt marginal.

Coneixement del valencià

Tot seguit es mostren mapes en què es pot veure el grau de coneixement del valencià/català en una distribució territorial per municipis, i per percentatges sobre el total de la població de cada municipi. La font de dades és el cens realitzat a l'any 2001 per l'Instituto Nacional de Estadística.

[[Fitxer:Coneixement del valencià (domini promig)-Cens del 2001.png|thumb|none|350px|Mitjana de domini del valencià (amplia).]]	[[Fitxer:Coneixement del valencià (l'entén)-Cens del 2001.png|thumb|none|130px|Entén el valencià (amplia).]]	[[Fitxer:Coneixement del valencià (el sap parlar)-Cens del 2001.png|thumb|none|130px|Sap parlar valencià (amplia).]]
	[[Fitxer:Coneixement del valencià (el sap llegir)-Cens del 2001.png|thumb|none|130px|Sap llegir valencià (amplia).]]	[[Fitxer:Coneixement del valencià (el sap escriure)-Cens del 2001.png|thumb|none|130px|Sap escriure valencià (amplia).]]

El següent mapa mostra el percentatge de parlants de valencià (que afirmen saber parlar-lo) per comarca. Les dades són també del cens del 2001.

Fitxer: Parlants de valencià per comarques.png

Característiques lingüístiques del valencià general

Fonètica

• Vocalisme àton:
  • Neutralització mínima de les vocals àtones. Existeixen les 5 vocals àtones [a, e, i, o, u] típiques del català occidental. No hi existeix la vocal neutra [ə], típica del català oriental.
• Vocalisme tònic:
  • Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí. [ka'ðena], alé [a'le], què [ke] (amb e tancada, mentre que en el català oriental és e oberta [ɛ], en aquestes paraules).
  • El diftong ui és generalment creixent: cuina: ['kwina], hui: ['wi] (avui). Al valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i a la major part del valencià septentrional, diftong ui és decreixent: cuina: ['kujna], buit: ['bujt] a excepció de hui: [wí] que sí és creixent.
• Consonantisme:
  • No hi existeix iodització.
  • La g davant "e" i "i" i la j pren la pronunciació de [dʒ]
  • La erra final mai no s'emmudeix (excepte a bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó).
  • La te dels grups finals -nt, -lt mai no s'emmudeix; aquesta característica també s'esdevé en una part del balear. Hi ha excepcions amb el valencià castellonenc, valencià de transició, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà.
  • S'hi manté el valor labiodental de la ve baixa (aquesta característica també s'esdevé en el balear). Tanmateix, en moltes zones del territori ja tendeix a pronunciar-se com bilabial, és a dir, com a be alta.
  • El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement -l- en el valencià (aquest tret també s'esdevé en el balear): ametla (ametlla), vetlar (vetllar).
  • La d intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar: mocador: [mo·ka·'oɾ], cadira [ka·'i·ɾa]. La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -â: cremada: [kɾe'ma].
• Altres fenòmens
  • El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom. Generalment es pronuncia davant del verb [u] i darrere [o] (després de consonat) i [u]/[w] (després de vocal): Carles ho sap ['kar·le·zu sap], canvia-ho ja [can·'vi·aw ja], se n'anat a donar-ho [se·na·'nat a do·'na·ro]; quan el fonema posterior és una vocal, passa a [w]: No ho has endevinat [no was an·de·vi'nat]; quan es produeix una contracció amb un altre pronom davant o darrere del verb es pronuncia [ew]: No m'ho has dit [no me·waz dit], Dóna-m'ho ['do·na·mew].

Morfologia

• Els articles són el, la, els, les.
• L'article no s'empra mai davant dels noms propis de persona: Ha vingut Joan.
• Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí, allí o allà.
• Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (aquest fet no es dóna a totes les variants, així en l'alacantí i la major part del meridional: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per s o ce/ci). El pronom feble "ens" estàndard passa en la llengua oral, com a tota la resta del bloc occidental, a "mos" (no admissible en la llengua escrita). Per extensió, al valencià oral no existeixen les formes "ens" i "us", substituïdes per "mos" i "vos". La forma "vos" s'accepta en el valencià estàndard en posició davant del verb per l'AVL.
• El pronom feble li (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono), li les (li les done > les hi dono).
• La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo dorm (aquest tret no es dóna a la major part del Maestrat, on aquestes formes prenen el morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo).
• El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e, -es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante...) i -a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell tema, dorma...).
• El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erra bategant: -ara, -ares, -ara, -àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc.
• En el valencià central o apitxat i a zones del valencià alacantí (Vinalopó) s'hi conserva el pretèrit perfet simple del català clàssic: jo cantí (jo vaig cantar), jo fiu (jo vaig fer).

Lèxic

thumb|right|350px|Subdialectes del valencià

• Mots característics del valencià:
  • vesprada (tarda)
  • bou (toro)
  • brossat (mató)
  • corder (xai)
  • creïlla (patata)
  • eixir (sortir)
  • hui (avui)
  • llaurador (pron. llauraor) (pagès)
  • paréixer (semblar)
  • xiquet (nen)
  • roig (vermell)
  • espill o lluna (mirall)

Els mots com "roig" i "eixir" no són les úniques varietats possibles al valencià, ja que "vermell" es pot trobar a la Marina, entre altres llocs, i "sortir" es pot trobar al valencià de transició.

• Variants formals
  • cementeri (cementiri)
  • depòsit (dipòsit)
  • renyó (ronyó)
  • seua (seva) / teua (teva) / meua (meva)
  • servici (servei)
  • xàrcia (xarxa)

Subdialectes

• Valencià de transició o tortosí
• Valencià castellonenc
• Valencià apitxat o central
• Valencià meridional
• Valencià alacantí

Vegeu també

• Dialectes del català
• Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

Referències

• Sanchis i Guarner, Manuel (1934, 1967). La llengua dels valencians. Edicions 3i4, València 2005. ISBN 84-7502-082-8.
• Sanchis i Guarner, Manuel (1963). Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. Institució Alfons el Magnànim. València. ISBN 84-370-5334-X.
• Valor i Vives, Enric (1978). Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià. Edicions Grog, València 1999. ISBN 84-85211-45-6.
• Salvador i Gimeno, Carles (1951). Gramàtica valenciana. Associació Cultural Lo Rat Penat. València 1995. ISBN 84-85211-71-5.
• Colomina i Castanyer, Jordi, (1995). Els valencians i la llengua normativa. Textos universitaris. Alacant: Institut de Cultura "Juan Gil-Albert". ISBN 84-7784-178-0.

Enllaços externs

• Web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua - Institució del País Valencià amb competències normatives sobre el valencià.
• Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià (DOPV).
• Diccionari Valencià
• Diccionari català-valencià-balear
• Dictamen vinculant de l'AVL del 9 de febrer de 2005.
• Área de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana.
• Normes de Castelló
• Eines de llengua - Abundant informació sociolingüística, de dret lingüístic, normativa lingüística, estadística, etc... del valencià. Mantinguda per la «Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià».
• Fons de dades numèriques del Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana.
• Informació i mapes sobre els dialectes valencians
• Atles lingüístic valencià
• Mapes lingüístics
• Breu exposició de les teories en disputa sobre la relació entre valencià i català al lloc web de la Promotora Española de Lingüística (en castellà)