Diferència entre les revisions de "Picaport"
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
[[File:91.Trucador d'a puerta I.jpg|thumb|150px|Típic picaport]] | [[File:91.Trucador d'a puerta I.jpg|thumb|150px|Típic picaport]] | ||
| − | Un '''picaport''' (de picar.), '''anella de les portes''', '''balda''' o '''torrellat''' | + | Un '''picaport''' (de picar.), '''anella de les portes''', '''balda''' o '''torrellat''' (en [[castellà]] ''aldaba'', ''picaporte'' o ''llamador''), és una peça de [[ferro]] o [[bronze]] que penjada d'una porta s'utilisa per a tocar. |
És una peça articulada de metal situada en les portes exteriors de les cases que servix per a cridar als seus ocupants per mig de colps en la porta. | És una peça articulada de metal situada en les portes exteriors de les cases que servix per a cridar als seus ocupants per mig de colps en la porta. | ||
Revisió de 18:09 4 maig 2022
Un picaport (de picar.), anella de les portes, balda o torrellat (en castellà aldaba, picaporte o llamador), és una peça de ferro o bronze que penjada d'una porta s'utilisa per a tocar.
És una peça articulada de metal situada en les portes exteriors de les cases que servix per a cridar als seus ocupants per mig de colps en la porta.
Segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), dialectalment també se denomina pestell.
Història
.jpg)
Els primers picaports en l'Edat Mija consistien en martellets suspesos dels fulls de les portes per la part exterior. La forma més típica i més antiga és la d'argolla o rogle, de ferro en les més antigues, generalment unida a un cap de bronze. Es colpejava en elles sobre un cap de tacha prou grossa. Estos picaports servien ademés com a tiradors i en les portes d'algunes iglésies eren un signe d'asil que es requeria agarrant-se de dita anella.
La forma de martell es va usar més en les cases particulars. Els més antics eren senzillíssims i estaven adornats en gravats a burí. Del sigle XV, existixen molts eixemplars de ferro forjat entre els quals els hi ha preciosos, delicadament forjats i cisellats, i en escut heràldic pintat dels colors corresponents. En el pas del temps estos picaports varen caure en desús i a soles es varen conservar per a les portes de les habitacions rurals. Se sap que en les portes dels castells va haver picaports sense dubte no adherits més que als fulls de les poternes sense pont llevadiç o a les portes de les muralles exteriors.
En Espanya es conserven encara moltes portes d'iglésies i de cases senyorials en notabilíssims eixemples de picaports, molts d'ells de valor artístic. La forma més antiga i també més usual fon la d'argolla suspesa be d'una anella o be d'un cap de lleó o aixeta que es destaca en el centre d'una placa circular o en el vèrtiç d'un con la base del qual està sobre la porta. L'argolla sol estar facetada de quatre cares adornades en llabor llineal gravada que es repetix generalment en el disc. Es descobrix en tots els caràcters d'estos picaports una influència de l'art àrap.
Una atra forma molt usual és la de tirador format per un gros ferro curvat de modo que els seus extrems regiren cap a fòra passant per dos anelles o abraçaderes de suspensió.
El Renaiximent va produir també bells picaports en la composició dels quals varen extremar el seu art els manyans. El tema més comú és dos S contrapostes. Excepcionalment, també hagué picaports de pedra. Un bon eixemple d'este periodo són els dos picaports de serpentina composts d'una gran argolla suspesa de la boca d'un lleó que varen pertànyer al palau de Carles V en Granada i que actualment es troben en el Museu Arqueològic Nacional.