Lleopolt Trénor Palavicino

Lleopolt Trénor Palavicino, despuix d’estudiar Ingenieria Industrial fòra d’Espanya, al tornar a Valéncia escomençà a escriure poesia en llengua valenciana. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals organisats per Lo Rat Penat en l'any 1893, arribant a ser President de l’entitat. Acadèmic (ad eixe temps, Director) de Número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, medalla 28 (precisament, despuix de l’arquitecte Goerlich Lleó, la que em pertany des de 1973).

En l'any 1898 publica ‘Flors de paper’, i cal llegir ses ‘Dos paraules’ inicials per a comprendre que pensa un valencià, patriota, quan es troba fòra del seu territori.

‘…més allá en lo més fondo del cor covava una estranya anyorança. La mare qu’adormia a la chiqueta en les rondalles del vell temps, el retronar alegra de la traca, les albaes de les nits estrelades… tot resonava dins de mon pit… Y entre’ls afanys d’eixa esperanza y d’eixe amor, me semblava qu’aquell cant melodiós cantava les llahors de la pàtria… Anyorí la plaça de la Seu, la Capella de la Mare de Deu tota plena de flors y llums, l’aygua del pouet de Sant Vicent, els Altars dels Milacres, la bescuità i les falles, el tabalet y la dolsayna, la traca y les campanes. Enamorat des de llavors de la poesia valenciana, al tornar alegre de terres estranyes y al vore al llunt la primera barraca y la majestuosa silueta del nostre Micalet, sentí créixer més y més eixe amor… no se qui podrà reconeixer en mos pobrets cantars les sentides melodies del himne de patria, fe y amor, qu’encara resona vora’l Turia conmoguent tots los cors…’.

Algú podrà pensar (mal pensament) que són paraules i sentiments de jocs florals. Si això pensen, sàpien que Leopoldo Trenor naixqué en l'any 1870, lo que vol dir que al guanyar la Flor Natural tenia a soles 23 anys, ¿qui li havia ensenyat a escriure, una llengua valenciana tan digna com la transcrita? Títuls significatius de ses obres: Floretes de la serra (¿Qué tindrán les floretes de la montanya/ que lo serrà no’n troba may de millors,/ Y a son poblet se pensa que no li guanya/ ni l’horta en primavera, qu’esclata en flors?), Ya soc valencià, La dona valenciana, Llunt de la pàtria, Nit d’albaes, etc.

Ell es confessa: ‘yo deprenía a amar a Valéncia, com deprenen els llavis del fillet a besar a sa mare ans de balbucitar son tendre nom’. Està més que clar, que estem davant d’un verdader ‘amador de les glòries valencianes’. I tots els qui pensen enredrar en lo de ‘llengua llemosina’ fan un flac favor a la llengua catalana ‘unitària’, en tant que tindre mare llemosina, el català i el valencià, a lo manco destruïx l’unitat, com a germanes d’una mateixa mare occitana, que en tot cas seria filla del llatí, i que més dona per a ser germanes, i no la valenciana filla de la catalana, tindre la mateixa mare, i la mateixa yaya.

Portant hui a l’espai a Leopoldo Trenor y Palavicino, queda demostrat, sense cap dubte, que en el sigle XIX, els escritors valencians, ademés de sa llengua, no catalana, tenien amor a sa pàtria, i que no se’ls passava pel cap, cap dependència ‘versus’ Barcelona o Catalunya. Trenor escrivia de la ‘mare’ valenciana, ‘donant nova vida a les runes, savia a la vella soca que no ha corcat lo temps ni desarraïllat la tempesta, esclatant en les tendres fulles d’una bona brotada… el llenguage dels avis viu encara en los llavis, y l’anima lleal y honrada, sofrida y corajosa de nostra (sí nostra) raça, no morirà jamay mentres bategue un cor des de Penyagolosa al Mongó…’.

¿Anem a consentir que ara corquen la nostra vella soca i nos desarraïlen? Erren els qui aixina ho volen. ¡Els valencians no volem corcar-se, ni perdre les arraïls ‘nostres’, allà els qui ho vullguen. ¡Estan aviats!.

Artícul publicat en el diari Valéncia Hui el 18-Decembre-2007.