Diferència entre les revisions de "Monasteri de La Murta"
m |
m |
||
| Llínea 2: | Llínea 2: | ||
'''El Monasteri de Santa Maria de la Murta''' (sigles [[sigle XIV|XIV]] - [[sigle XV|XV]]), és un antic cenobi de l'orde dels [[jerònims]] situat en la Vall de La Murta, en [[Alzira]]. | '''El Monasteri de Santa Maria de la Murta''' (sigles [[sigle XIV|XIV]] - [[sigle XV|XV]]), és un antic cenobi de l'orde dels [[jerònims]] situat en la Vall de La Murta, en [[Alzira]]. | ||
| − | A lo llarc de la seua historia fon un important empori de cultura i espiritualitat i centre de pelegrinage de la realea, l'aristocràcia i d'influents personages religiosos. Fon adquirit per l'Ajuntament d'Alzira en [[1989]], i, des de [[1995]], se troba en fase de recuperació i restauració tant el convent-fortalea com el seu entorn i [[La Murta i la Casella|reserva natural protegida]]. | + | A lo llarc de la seua historia fon un important empori de cultura i espiritualitat i centre de pelegrinage de la realea, l'aristocràcia i d'influents personages religiosos. Fon adquirit per l'Ajuntament d'Alzira en l'any [[1989]], i, des de [[1995]], se troba en fase de recuperació i restauració tant el convent-fortalea com el seu entorn i [[La Murta i la Casella|reserva natural protegida]]. |
== Orígens == | == Orígens == | ||
| Llínea 9: | Llínea 9: | ||
En [[568]], baix el regnat de [[Leovigildo]], [[Sant Donat]] i les seues eremites fugides de [[Àfrica]] fundaren en la vall, cridat llavors vall de ''Miralles'', un monasteri servetà. L'invasió àrap en [[711]] ho deixà assorrat i les eremites s'escamparen, morint el fundador i sent soterrat en el monasteri. | En [[568]], baix el regnat de [[Leovigildo]], [[Sant Donat]] i les seues eremites fugides de [[Àfrica]] fundaren en la vall, cridat llavors vall de ''Miralles'', un monasteri servetà. L'invasió àrap en [[711]] ho deixà assorrat i les eremites s'escamparen, morint el fundador i sent soterrat en el monasteri. | ||
| − | No obstant els seus orígens estan documentats en el manuscrit de [[1773]] del Pare J.B. Morera, estudiós de l'archiu del monasteri, a partir del [[sigle XIV]], quan el cavaller alzireny Arnalt de Serra, senyor de les terres de La Murta, previa autorisació del rei [[Pere el Cerimoniós]], les donà a un grup d'eremites establits en la vall en la condició de fundar una comunitat religiosa, que vixquera baix la regla de [[Sant Jeroni]]. Després de professar en [[Xàbia]] com monges d'esta [[Orde de Sant Jeroni|orde]], el [[Papa]] [[Gregori XI]] els concedí la bula per a fundar un monasteri en [[1376]]. | + | No obstant els seus orígens estan documentats en el manuscrit de l'any [[1773]] del Pare J.B. Morera, estudiós de l'archiu del monasteri, a partir del [[sigle XIV]], quan el cavaller alzireny Arnalt de Serra, senyor de les terres de La Murta, previa autorisació del rei [[Pere el Cerimoniós]], les donà a un grup d'eremites establits en la vall en la condició de fundar una comunitat religiosa, que vixquera baix la regla de [[Sant Jeroni]]. Després de professar en [[Xàbia]] com monges d'esta [[Orde de Sant Jeroni|orde]], el [[Papa]] [[Gregori XI]] els concedí la bula per a fundar un monasteri en [[1376]]. |
== Construcció i periodo d'esplendor == | == Construcció i periodo d'esplendor == | ||
| Llínea 28: | Llínea 28: | ||
[[Image:Alonso Sánchez Coello 001.jpg|200px|thumb|<center>L'Infanta Isabel Clara Eugenia</center>]] | [[Image:Alonso Sánchez Coello 001.jpg|200px|thumb|<center>L'Infanta Isabel Clara Eugenia</center>]] | ||
| − | En [[1586]], el monasteri rebé la visita del rei [[Felip II d'Espanya|Felip II]] acompanyat pel príncip [[Felip III d'Espanya|Felip]] i l'Infanta Isabel Clara Eugenia. El rei inaugurà el nou pont d'accés al clos monacal, sobre el barranc de la Murta, que fon batejat en el seu nom. | + | En l'any [[1586]], el monasteri rebé la visita del rei [[Felip II d'Espanya|Felip II]] acompanyat pel príncip [[Felip III d'Espanya|Felip]] i l'Infanta Isabel Clara Eugenia. El rei inaugurà el nou pont d'accés al clos monacal, sobre el barranc de la Murta, que fon batejat en el seu nom. |
Fon en els últims anys del [[sigle XVI]] quan començà el màxim esplendor del monasteri de La Murta de la ma de [[Joan Vich i Manrique de Lara]], embaixador d'Espanya en la [[Santa Seu]], bisbe de [[Mallorca]] i arquebisbe de [[Tarragona]], que promogué infinitat d'obres de millor i crea la biblioteca. El monasteri atesorà un important patrimoni frut de les donacions de la família Vich i d'atres notables famílies a canvi de rebre soterrament. Aixina ho feu atre ilustre membre dels Vich, Lluís Vich, virrei de [[Mallorca]] i cavaller de la [[orde de Santiago]]. Do [[Joan Vich i Manrique de Lara|Joan Vich]], germà de l'anterior, alçà nova iglésia cuya capella major seria la nova soterrament familiar. L'obra, realisada per l'arquitecte de Valencia Francesc Figuerola fon supervisada per Dídac Vich, i terminada en [[1623]]. Dídac Vich, últim membre de la dinastia, fon un dels més importants protectors de Santa María de La Murta. Ell encomanà el retaule major en [[1631]] a Joan Miquel Orliens, autor del retaule major dels [[Iglésia dels Sants Joans (Valéncia)|Sants Joans]] i del [[monasteri de Sant Miquel dels Reis]] de [[Valéncia]]. Pintat i rossejat per [[Pere d'Orrente]], fon acabat en [[1634]]. El monasteri se convertí durant esta etapa en un destacat centre religiós i cultural. | Fon en els últims anys del [[sigle XVI]] quan començà el màxim esplendor del monasteri de La Murta de la ma de [[Joan Vich i Manrique de Lara]], embaixador d'Espanya en la [[Santa Seu]], bisbe de [[Mallorca]] i arquebisbe de [[Tarragona]], que promogué infinitat d'obres de millor i crea la biblioteca. El monasteri atesorà un important patrimoni frut de les donacions de la família Vich i d'atres notables famílies a canvi de rebre soterrament. Aixina ho feu atre ilustre membre dels Vich, Lluís Vich, virrei de [[Mallorca]] i cavaller de la [[orde de Santiago]]. Do [[Joan Vich i Manrique de Lara|Joan Vich]], germà de l'anterior, alçà nova iglésia cuya capella major seria la nova soterrament familiar. L'obra, realisada per l'arquitecte de Valencia Francesc Figuerola fon supervisada per Dídac Vich, i terminada en [[1623]]. Dídac Vich, últim membre de la dinastia, fon un dels més importants protectors de Santa María de La Murta. Ell encomanà el retaule major en [[1631]] a Joan Miquel Orliens, autor del retaule major dels [[Iglésia dels Sants Joans (Valéncia)|Sants Joans]] i del [[monasteri de Sant Miquel dels Reis]] de [[Valéncia]]. Pintat i rossejat per [[Pere d'Orrente]], fon acabat en [[1634]]. El monasteri se convertí durant esta etapa en un destacat centre religiós i cultural. | ||
=== Sigles XVII i XVIII === | === Sigles XVII i XVIII === | ||
| − | + | Posteriorment al decés de Dídac Vich, i en el seu llegat, la comunitat pogué concloure les millors que s'havien iniciat en vida del protector. A lo llarc del [[sigle XVIII]] els monges mamprengueren noves obres de millora, pero ya no se trià a mestres de primer orde. El conjunt del cenobi fon ampliat i reformat, destacant la reforma del refectori i el seu blanquejament, aixina com del claustre, cela del prior i iglésia que fon pintada pels milanesos Carles i Llorenç Soronetti i Pere Bazzi en [[1772]]. Aixina s'havia fet en l'iglésia de [[Llíria]], en la [[Cartoixa de Porta Coeli]], i s'havia encarregat per a les seus de [[Seu de Saragossa|Saragossa]] i [[Seu d'Oriola|Oriola]]. Destacaren també els chapats de les parets en taulellets i l'ampliació i reforma de l'estageria construïda en [[1657]]. | |
== Decadència i Desamortisació. Sigle XIX == | == Decadència i Desamortisació. Sigle XIX == | ||
| Llínea 39: | Llínea 39: | ||
El [[sigle XIX]] fon molt convuls per a la vida de Santa Maria de La Murta. Les disposicions deixades per Dídac Vich deixaren de respectar-se, i el rescolada del monasteri abocà als monges a vendre l'orgue de l'iglésia major i algunes obres d'art, pintures fonamentalment. | El [[sigle XIX]] fon molt convuls per a la vida de Santa Maria de La Murta. Les disposicions deixades per Dídac Vich deixaren de respectar-se, i el rescolada del monasteri abocà als monges a vendre l'orgue de l'iglésia major i algunes obres d'art, pintures fonamentalment. | ||
| − | En [[1835]], a arraïl de la [[desamortisació]] de [[Mendizábal]], el monasteri fon clausurat. Contava en eixe moment en onze monges. | + | En l'any [[1835]], a arraïl de la [[desamortisació]] de [[Mendizábal]], el monasteri fon clausurat. Contava en eixe moment en onze monges. |
En [[1838]] passà a mans privades, iniciant-se un procés d'abandó i espoliació de els seues bens fins a la seua total enruna, que es va vore agravada al ser engaldits els edificis per la naturalea que els rodejava. | En [[1838]] passà a mans privades, iniciant-se un procés d'abandó i espoliació de els seues bens fins a la seua total enruna, que es va vore agravada al ser engaldits els edificis per la naturalea que els rodejava. | ||
Revisió de 08:46 26 jul 2018
El Monasteri de Santa Maria de la Murta (sigles XIV - XV), és un antic cenobi de l'orde dels jerònims situat en la Vall de La Murta, en Alzira.
A lo llarc de la seua historia fon un important empori de cultura i espiritualitat i centre de pelegrinage de la realea, l'aristocràcia i d'influents personages religiosos. Fon adquirit per l'Ajuntament d'Alzira en l'any 1989, i, des de 1995, se troba en fase de recuperació i restauració tant el convent-fortalea com el seu entorn i reserva natural protegida.
Orígens
En 568, baix el regnat de Leovigildo, Sant Donat i les seues eremites fugides de Àfrica fundaren en la vall, cridat llavors vall de Miralles, un monasteri servetà. L'invasió àrap en 711 ho deixà assorrat i les eremites s'escamparen, morint el fundador i sent soterrat en el monasteri.
No obstant els seus orígens estan documentats en el manuscrit de l'any 1773 del Pare J.B. Morera, estudiós de l'archiu del monasteri, a partir del sigle XIV, quan el cavaller alzireny Arnalt de Serra, senyor de les terres de La Murta, previa autorisació del rei Pere el Cerimoniós, les donà a un grup d'eremites establits en la vall en la condició de fundar una comunitat religiosa, que vixquera baix la regla de Sant Jeroni. Després de professar en Xàbia com monges d'esta orde, el Papa Gregori XI els concedí la bula per a fundar un monasteri en 1376.
Construcció i periodo d'esplendor
El nou cenobi naixqué baix la protecció de l'important Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, del qual el seu prior, Fray Dumenge Lloret, i un grup de monges foren enviats a Alzira en 1401. Eixe mateix any, el dia 11 de febrer, s'iniciaren les obres de construcció segons la norma benedictina, realçant l'edifici destinat a iglésia i situant el restant d'edificis en torn al claustre. En esta primera etapa, en l'any 1410, el monasteri rebé la visita de Sant Vicent Ferrer. La construcció de l'iglésia s'estima a mitat del sigle XV, moment en el que escomençaren a succeir-se les donacions.
L'autoria de l'obra inicial està atribuïda a Jaume Gallent, mestre d'obres de la ciutat de Valéncia, ya que el Archiu Històric Nacional arreplega una visita dels jurats de Valéncia al monasteri en la que apareix el seu nom. El mestre Gallent participà en obres com el Portal de Quart i el de la Trinitat i també en la construcció del palau real de Valéncia.
El magnífic desenroll arquitectònic del monasteri se degué a les importants donacions procedents d'ilustres famílies i personalitats, entre les que destacaren dos de les més importants famílies valencianes: els Vich i els Villaragut, a la que pertanyeu el prior Joan Batiste Villaragut. Atres donacions foren efectuades per la família dels vescomtes de Gallano, la neboda del tesorer dels Reis Catòlics Leonor d'Heredia, el Cardenal Cisneros, arquebisbe de Toledo i confessor de la regina Isabel la Catòlica o l'aristócrata Beatriu de Proxita i de Cronell, entre atres.
Els Vich
En el sigle XV, la família Vich havia efectuat donacions per a la construcció del monasteri i tenien capella en el claustre, en la qual fon soterrat Lluís Vich i de Corbera, Mestre Racional de Valéncia. Pero fon el cardenal Guillén Ramón Vich i Valterra (1460/1470-1525), embaixador del cabilt de Valéncia en Roma, llavors arciaca de Xàtiva i canonge de Valéncia, qui pretengué donar al monasteri una nova iglésia. Les obres foren finançades per Jeroni Vich i Valterra (1459-1535), embaixador en Itàlia de Ferrando el Catòlic i de l'emperador Carles I. Foren estes realisades per Joan d'Alacant i Agustí Muñoz, que havia realisat treballs en els principals edificis de Valéncia, com la seu o el Consulat del Mar. De 1528 és la torre dels Coloms.
Fallits Guillén Ramón i Jeronim Vich, els seus successors mantingueren el víncul i la seua soterrament, pero principalment dedicaren els seus recursos a atres obres.
En l'any 1586, el monasteri rebé la visita del rei Felip II acompanyat pel príncip Felip i l'Infanta Isabel Clara Eugenia. El rei inaugurà el nou pont d'accés al clos monacal, sobre el barranc de la Murta, que fon batejat en el seu nom.
Fon en els últims anys del sigle XVI quan començà el màxim esplendor del monasteri de La Murta de la ma de Joan Vich i Manrique de Lara, embaixador d'Espanya en la Santa Seu, bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, que promogué infinitat d'obres de millor i crea la biblioteca. El monasteri atesorà un important patrimoni frut de les donacions de la família Vich i d'atres notables famílies a canvi de rebre soterrament. Aixina ho feu atre ilustre membre dels Vich, Lluís Vich, virrei de Mallorca i cavaller de la orde de Santiago. Do Joan Vich, germà de l'anterior, alçà nova iglésia cuya capella major seria la nova soterrament familiar. L'obra, realisada per l'arquitecte de Valencia Francesc Figuerola fon supervisada per Dídac Vich, i terminada en 1623. Dídac Vich, últim membre de la dinastia, fon un dels més importants protectors de Santa María de La Murta. Ell encomanà el retaule major en 1631 a Joan Miquel Orliens, autor del retaule major dels Sants Joans i del monasteri de Sant Miquel dels Reis de Valéncia. Pintat i rossejat per Pere d'Orrente, fon acabat en 1634. El monasteri se convertí durant esta etapa en un destacat centre religiós i cultural.
Sigles XVII i XVIII
Posteriorment al decés de Dídac Vich, i en el seu llegat, la comunitat pogué concloure les millors que s'havien iniciat en vida del protector. A lo llarc del sigle XVIII els monges mamprengueren noves obres de millora, pero ya no se trià a mestres de primer orde. El conjunt del cenobi fon ampliat i reformat, destacant la reforma del refectori i el seu blanquejament, aixina com del claustre, cela del prior i iglésia que fon pintada pels milanesos Carles i Llorenç Soronetti i Pere Bazzi en 1772. Aixina s'havia fet en l'iglésia de Llíria, en la Cartoixa de Porta Coeli, i s'havia encarregat per a les seus de Saragossa i Oriola. Destacaren també els chapats de les parets en taulellets i l'ampliació i reforma de l'estageria construïda en 1657.
Decadència i Desamortisació. Sigle XIX
El sigle XIX fon molt convuls per a la vida de Santa Maria de La Murta. Les disposicions deixades per Dídac Vich deixaren de respectar-se, i el rescolada del monasteri abocà als monges a vendre l'orgue de l'iglésia major i algunes obres d'art, pintures fonamentalment.
En l'any 1835, a arraïl de la desamortisació de Mendizábal, el monasteri fon clausurat. Contava en eixe moment en onze monges.
En 1838 passà a mans privades, iniciant-se un procés d'abandó i espoliació de els seues bens fins a la seua total enruna, que es va vore agravada al ser engaldits els edificis per la naturalea que els rodejava. Precisament eixe estat d'enruna en harmonia en la naturalea, ha despertat l'atenció històrica i lliterària, sent el monasteri de la Murta el que més incursions lliteràries ha suscitat entre tots els monasteris jerònims valencians.
Personages religiosos
Entre els personages religiosos que habitaren el monasteri destacaren Sant Joan de Ribera, patriarca de Antioquía i virrei i arquebisbe de Valéncia, Gilaberto Martí, bisbe de Sogorp, fray Peritoya, prior del monasteri i bisbe de Coria, fray Jeronim Corella, bisbe de Fondaries, fray Joan d'Esteve, arquebisbe de Brindisi, fray Vicent de Montalbán, general de la orde jerònima, aixina com els membres eclesiàstics abans mencionats de la família Vich i el sant Vicent Ferrer.
Art i tesors del Monasteri de La Murta
A lo llarc dels sigles el monasteri de Santa Maria de La Murta, ademés del seu constant enriquiment arquitectònic, feu arreplega mediant mecenages i donacions d'infinitat de tesors i obres d'art, convertint-se en un dels monuments històric-artístics més importants del llevant espanyol. No obstant, en l'actualitat no és un dels més coneguts, degut al seu abandó i prolongat oblit durant cent cinquanta anys.
Entre la multitut de tesors artístics que contingué se poden destacar: el retaule quatrecentiste adquirit a principis del sigle XVI, la Veronica i retaule d'alabastre representant el Batisme que feu portar de Italia Jeronim Vich i Valterra (conservat hui en el Museu de Belles Arts de Valéncia), el retaule de la Crucifixió, preats objectes llitúrgics donats per Joan Vich i Manrique de Lara en 1593, l'orgue de 1597, el retaule major i la cadiram del cor, magnífics taulellets, el retaule de Sant Josep, el retaule de la Capella dels Reis, el retaule de la Nativitat de Crist, el retaule de Sant Jeroni, el retaule de Sant Pere i Sant Pau, el Calvari,Crist abraçant la creu i Crist en el Llim de Sebastiano del Piombo, que se conserven en el Museu Nacional del Prat, una taula de El Greco, un Salvador de Joan de Juanes i multitut d'obres pictòriques de grans mestres pintors com Durero, Jacopo Bassano, el paisagiste flamenc Paul Bril, Francesc i Joan Ribalta (de les quals se conserven 31 retratos de valencians ilusstres de Joan Ribalta i el seu taller en el Museu de Belles Arts de Valéncia), Pere d'Orrente, Divi Morals, Josep de Ribera l'Españoleto o Llorenç Castre.
Per últim formava part d'este patrimoni la biblioteca del monasteri, que integrava les de Joan Vich i Manrique de Lara, el Arciaca Pere Esplugues, el Verdanc Vora i el Bisbe de Sogorp, Gilaberto Martí, tots ells naixcuts en Alzira.
Bibliografia
- La font principal d'este artícul és l'obra de Luis Arciniega Garcia: Santa María de la Murta (Alcira): Artífices, comitentes y la Damnatio Memoriae de D. Diego Vich, Separata de la obra La orden de San Jerónimo y sus monasterios. Actas del Simposium (I). San Lorenzo del Escorial, 1/5-IX-1999.
- Morera, Juan Bautista (1995). Ayuntamiento de Alzira, Germania Serveis Gràfics, S.L.. ed. Historia de la fundación del monasterio del valle de Miralles y hallazgo y maravillas de la santísima imagen de nuestra señora de La Murta, de Juan Bautista Morera (Año 1773). pp. 197. ISBN 84-88689-22-5.
- Campón Gonzalvo, Julia (1991). Ayuntamiento de Alcira. ed. Historia del Monasterio de Santa María de la Murta. pp. 106.